I si el problema no fos parlar català, sinó quin català creim que podem parlar?

PalmaHi ha una situació molt concreta que potser heu viscut alguna vegada: escriviu un missatge de correu electrònic en català, el rellegiu just abans d’enviar-lo i, gairebé sense pensar-hi, canviau un‘som’ per un ‘soc’. O un ‘pensàssim’ per un ‘penséssim’. Potser ni tan sols teniu gaire clar els motius del canvi, però ho modificau igualment, perquè hi ha una intuïció estranya (però molt més estesa del que sembla) que associa determinades formes a una idea de català més formal, més neutre o, simplement, més “correcte” quan la situació es posa una mica seriosa.

El problema no és estrictament lingüístic: en els casos exemplificats, el canvi no és una qüestió de gramàtica ni tampoc de normativa, sinó que té molt més a veure amb el prestigi, amb els imaginaris lingüístics i amb aquesta idea una mica difusa però persistent del que “és correcte”.

Sense filtres

Durant el recorregut del Correllengua pels diferents territoris de parla catalana passa una cosa molt simple però molt interessant: la variació lingüística es fa visible i audible sense filtres. Basta mirar qualsevol vídeo penjat aquests dies a xarxes: quan la flama passa per Alacant, Perpinyà, Reus o Inca, la llengua va canviant lleugerament a cada lloc. Canvien els pronoms, les vocals obertes, alguns temps verbals, l’entonació de certes frases i determinades paraules quotidianes. Així, uns diuen ‘açò’ i altres, ‘això’. Uns ‘berenen’ al matí, altres ‘esmorzen’. Uns diuen ‘canto’, uns altres ‘cante’, uns altres ‘cant’ i uns altres ‘canti’. Uns utilitzen ‘idò’ i altres fan servir ‘doncs’. I no passa absolutament res: la comunicació continua fluint amb naturalitat.

En aquest sentit, una de les coses que fa el Correllengua és posar en evidència una idea que la lingüística fa dècades que considera absolutament normal, però que socialment encara genera una certa incomoditat. El català és una llengua internament diversa, exactament igual que qualsevol altra llengua amb una certa extensió territorial. El castellà no sona igual a Sevilla que a Bogotà, el francès no sona igual a Marsella que a Montreal, i l’italià, directament, viu instal·lat en la variació permanent. La diferència és que el català continua arrossegant una relació bastant insegura amb la diversitat pròpia.

I aquí apareixen dues paraules que sonen més difícils del que realment són: composicionalitat i polimorfisme. Dit sense tecnicismes filològics, signifiquen una cosa bastant simple. D’una banda, que l’estàndard català no està construït a partir d’un únic model convertit en patró universal, sinó que incorpora formes de diferents territoris (és a dir, és composicional). I, de l’altra, que la normativa admet diverses formes correctes segons la varietat geogràfica o el context (és a dir, és polimòrfica). En definitiva: el català normatiu no funciona exactament amb la idea que només hi ha una manera bona de dir les coses.

El problema és que socialment continuam imaginant l’estàndard com una mena de català neutre, homogeni i bastant abstracte que, casualment, acostuma a coincidir amb determinats models mediàtics o acadèmics. Això acaba generant una situació bastant curiosa: parlants que no tenen cap problema a fer servir formes pròpies en la conversa espontània, però que es converteixen en una mena d’autopolicia lingüística quan han d’escriure, parlar en públic o, simplement, sonar ‘formals’.

La sociolingüística fa dècades que estudia aquest mecanisme i hi posa un nom molt concret: inseguretat lingüística. William Labov, als anys seixanta del segle XX, la definia com la distància entre les formes que els parlants utilitzen habitualment i les formes que perceben com a prestigioses. Sovint, les formes que generen dubtes són perfectament normatives, la qual cosa fa que el conflicte no sigui realment normatiu, sinó simbòlic.

A les Illes Balears, aquesta tensió es veu especialment clara en la relació entre formalitat i varietat pròpia. En la conversa quotidiana, la majoria de parlants fan servir espontàniament formes balears sense ni pensar-hi: ‘tenc’, ‘som’, ‘anam’, ‘pensàssim’. El dubte apareix quan el context canvia una mica, com una exposició oral, un treball acadèmic, una reunió formal o, simplement, un correu electrònic enviat a algú que no coneixem gaire.

Això passa perquè sovint els parlants tendim a identificar registre formal amb allunyament de la varietat pròpia. Ara bé, moltes de les formes que alguns parlants perceben com a ‘massa dialectals’ formen part plenament de la normativa. ‘Som’, ‘pensàssim’ i ‘tenc’ són formes normatives, igual que‘canto’, ‘cante’, ‘cant’ i ‘canti’ són formes igualment vàlides per a la primera persona de ‘cantar’, segons el lloc d’origen del parlant.

La qüestió, per tant, no és si les llengües han de tenir registres formals (els tenen i els han de tenir), sinó per què tants parlants senten que, per sonar formals, han d’allunyar-se de les formes que els surten de manera natural.

Legitimitat lingüística

La qüestió de fons, doncs, no és si el català és divers (tothom sap que el català de Maó no sona igual que el de Tortosa, i que el de Montblanc no sona igual que el de Xàtiva), i ni tan sols si la normativa recull aquesta diversitat, perquè sí que ho fa. La qüestió és si els parlants senten que aquesta diversitat continua essent compatible amb la idea de legitimitat lingüística.

Al cap i a la fi, la inseguretat continua pesant bastant més del que sovint ens agrada admetre, però no perquè la normativa sigui rígida, sinó perquè els imaginaris socials acostumen a ser-ho molt més que les gramàtiques.