Turistes i autòctons

PalmaVint-i-vuit edicions contemplen les barres dels diferents bars de Ciutat que al llarg dels anys s’han convertit en caus teatrals, on dijous rere dijous es van omplint per gaudir d’aquestes petites grans històries amb una cervesa a la mà i una tapa a la boca. El tema per a l’ocasió dona per a molt, el turisme, del qual ni un dels autors ha fet apologia ni res que se li assembli. Per una altra banda, recomanar-ne alguna en detriment d’una altra es fa més difícil que mai.

Aigua, d’Alfonso Morillas, dirigida pel sempre sorprenent i excèntric Bernat Molina, interpretada per Laura Andújar i Héctor Seoane. Estrafolaris, estrambòtics i patètics, ens ofereixen una peça apocalíptica, com un esperpèntic Mad Max que transcorre a The Love Boat. Una combinació, naturalment, explosiva.

El silenci dels residents, escrita i dirigida per Jaume Sureda i interpretada per Marina Font i Enric Garcia, és una paròdia de la famosa relació entre Hannibal Lecter i Clarice Starling, convertits en una inspectora de la Conselleria de Turisme i i un doctor reconvertit en propietari i cuiner d’un restaurant especialitzat en peculiars viandes. Potser una mica descompensat el tarannà de la protagonista, una mica massa caricaturitzada i el peculiar i enigmàtic cuiner. Tot i així, molt divertida.

Zu verkaufen, de Xisco Joan, dirigida per Pedro Orell i interpretada per Aina Jagla i Pedro Mas, espatarrants, és un esclafit de rialles, un còctel Molotov humorístic, amb una parella que funciona de meravella. Un mallorquí, a qui ha mossegat un turista gat, els dies de lluna plena es converteix en alemany. Una metamorfosi que no deixa de ser una lectura d’aquesta mutació dels nostres costums, des de menjars fins a la llengua. Per pensar i riure.

Piano Man, escrita i dirigida per Alba Vinton i protagonitzada per Mariona Hauf i Richard Vinton, és un elogi de la nostàlgia, el retrat d’un home que no vol deixar de pensar que el passat és possible, assegut davant un piano com a al·legoria d’un temps que mai més tornarà a ser. Entranyable, amb el valor afegit de les interpretacions musicals de Richard Vinton, que d’alguna manera conta la seva vida. Divertida? Gens. Entranyable? Molt.

Fastpass, escrita i dirigida per Maria Garalve, intepretada per Aina Zuazaga i José Artero, reparteix llenya pertot arreu. Va cap a un altre indret, al dels alemanys que arriben, miren i compren, tot. I tot és tot. És la història del comprador i la mercaderia. És la metàfora dels nous conqueridors, dels que no arriben amb una pistola, sinó amb un xec davant el qual s’enfonsen tots els nostres principis i discursos i s’esfumen tota casta de prejudicis. Després de riure, pensin, deixaran de riure. És un mirall on ens reflectim amb total i absoluta claredat.

PS- Recomanable una nova edició dedicada al turime amb els mallorquins com a protagonistes.