Ser radical

PalmaEtimològicament, ‘radical’ ve del llatí ‘radicalis’ que vol dir ‘relatiu a l’arrel’. És un terme vinculat a la biologia vegetal, i més concretament, a les plantes. En principi no té un caràcter simbòlic. Es refereix directament a la part inferior d’una planta, generalment subterrània, que la fixa al sòl i absorbeix l’aigua i els nutrients. Inicialment, per tant, ‘radical’ té un significat neutral, apolític i allunyat de qualsevol ideologia.

Dins l’àmbit de la filosofia, l’arrel és un concepte que té una llarga tradició que comença amb els primers filòsofs, els presocràtics. Els filòsofs anteriors a Sòcrates feien servir la paraula ‘arrel’ per referir-se als primers principis de la realitat, a les causes que constitueixen la naturalesa i els fonaments darrers de les coses existents, és a dir, a allò que les coses són realment i a allò que explica, a més, la seva existència. Els escèptics, com Pirró, apliquen amb radicalisme el dubte, fins al punt de quedar-se tan estancats en la seva desconfiança que han de suspendre el judici i quedar en silenci. Per la seva banda, Descartes, el pare de la filosofia moderna, és radical en un sentit metòdic, és a dir, aplica sistemàticament el dubte de manera radical a tot el coneixement heretat. D’aquesta manera desconfia de tot, i no deixa res sense qüestionar (ni els sentits, ni la raó, ni l’existència del món). Però no es queda paralitzat en el dubte, perquè precisament el dubte extrem és el camí que segueix el filòsof racionalista per trobar amb la màxima certesa i seguretat el principi radical i indubtable de la seva existència, el jo que pensa, el cogito.

Més endavant, Kant introdueix el concepte ‘radical’ en la seva ètica, i parla del ‘mal radical’. Es refereix al mal extrem que té a veure amb la decisió d’actuar malament amb coneixement de causa, amb mala intenció, per interès egoista, sabent que allò que hom ha pensat fer serà perjudicial per als altres. El filòsof espanyol Ortega y Gasset vincula estretament la filosofia amb el sentit literal de radical quan diu que “el filòsof és un especialista en arrels”, perquè va a les arrels de les coses, i no es conforma amb una mirada superficial, perquè té la voluntat d’anar al que està ocult i cercar allò que sosté tot el que és visible.

Identitat

‘Radical’ sovint ha estat vinculat amb una actitud, una manera de ser característica de la filosofia, però també amb una identitat dins l’àmbit de la política i del feminisme.

Es diu (i amb raó) que la filosofia és radical. En quin sentit ho és? Ser radical en filosofia vol dir tenir el coratge d’anar a l’arrel dels problemes i dels conceptes. No acontentar-se amb les respostes inicials i immediates, amb solucions parcials i improvisades, ni acceptar res com a evident que no s’hagi examinat amb detall, des de tots els angles. Ser radical en filosofia vol dir dur la recerca fins a les darreres conseqüències, pensar a fons les coses. Vol dir també anar als fonaments, a allò que les coses són, en realitat. Ser radical en filosofia s’oposa a ser superficial i a acontentar-se amb les aparences. De fet, la filosofia es defineix a si mateixa per ser radical. Aquest és el seu autèntic sentit i la seva principal raó de ser. La filosofia no seria filosofia si no anàs a les arrels dels problemes. Ser radical és una exigència permanent que s’ha d’aplicar contínuament a qualsevol investigació que es vulgui dir filosòfica.

Però amb el temps, ‘radical’ ha adquirit un significat polític. El gir polític de la paraula ‘radical’ es dona a la Revolució francesa. Aleshores ser radical passa a caracteritzar els revolucionaris, les persones que volen fer canvis profunds i immediats. Es pot entendre així ‘radical’ com a contraposat a conservador. Aquesta concepció revolucionària del radicalisme es consolida filosòficament amb Marx, amb una filosofia orientada a l’acció i dedicada a promoure la transformació de la realitat. Amb Marx, ser radical suposa estar compromès políticament amb l’alliberament de la classe oprimida de les cadenes que li impedeixen sortir de l’opressió i estar a favor de l’emancipació humana.

Avui ser radical en política vol dir tenir una posició profundament inconformista i crítica en relació amb la realitat social. És estar descontent i actuar per transformar la societat, encara que ‘radical’ ha deixat de ser un patrimoni de l’esquerra i es pot ser ultra i radical (ultraradical) i fins i tot radicalment liberal i centrista. Hi ha hagut un desplaçament significatiu, una desactivació del pes transformador del concepte.

El radicalisme té mala premsa i pitjor opinió pública. Ser radical ha acabat per ser un insult, una desqualificació que s’associa a una ideologia minoritària de grups i col·lectius extremistes que són perillosos i actuen de manera violenta. Es confon així radical amb violent, amb la imposició d’idees per la força. L’exemple del futbol és clar. Els radicals d’un equip són els seus seguidors més violents i agressius.

Avui es parla d’ideologies radicals per referir-se a les idees dogmàtiques i intransigents, inflexibles, irreflexives, massa rígides i tancades, immunes a qualsevol crítica, que rebutgen el diàleg i els canvis, com també els qüestionaments i les innovacions.

Es diu que algú s’ha radicalitzat quan se situa a una posició extrema, poc equilibrada, i molt poc compartida. Aristòtil diria que seria una posició viciosa, allunyada de la virtut, que és el terme mitjà entre dos extrems. Aristòtil no és gens radical, aposta per la moderació, perquè creu que és el camí més segur cap a la felicitat.

Hi ha un feminisme que és radical que apareix els anys 60 i 70 del segle XX, durant la segona onada feminista, com a resposta al feminisme liberal per considerar-lo massa moderat, que no va a l’arrel de la desigualtat, i es conforma amb la igualtat formal. El feminisme radical identifica l’existència d’una desigualtat permanent i estructural, que no desapareix així com així, ni per bona voluntat ni per art de màgia. És el feminisme que identifica en el patriarcat el sistema que oprimeix les dones i manté la desigualtat estructural amb els homes, que travessa tots els àmbits de la vida personal i social, i està present en la cultura, l’economia, el llenguatge, la família, les convencions, els costums, la sexualitat, el cos, la mirada… El feminisme radical encapçalat històricament per Kate Millett i Shulamith Firestone tenia en la seva agenda de lluita contra el patriarcat l’abolició de la prostitució i de la família tradicional, i l’impuls de la criança col·lectiva, entre altres reivindicacions.

Motor de la història

Sigui com sigui, hem de reconèixer que tots som una mica radicals quan defensam amb convicció i vehemència les nostres pròpies idees, perquè justament, les idees radicals són el motor de la història. També hem de confessar que massa sovint guardam silenci quan hauríem d’alçar la veu contra actituds i conductes intolerants i absolutament inacceptables, només per evitar el conflicte. Sincerament, crec que hauríem de ser més intolerants amb els intolerants, i atrevir-nos a ser més radicals en la defensa de les causes justes, de comprometre’ns radicalment amb la pau i la democràcia i d’estar radicalment en contra de la corrupció, del militarisme que crea contínuament nous enemics, i dels neofeixismes que assenyalen a l’estranger com a culpable de tots els mals presents i futurs.