L’esclat obrer de les illes de la Transició

PalmaE l 20 de novembre del 1975, el dia que morí Franco, a les Balears hi havia uns 5.000 aturats, que, d’ençà de la crisi internacional del petroli del 1973, se sentien totalment desemparats. Al cap de tres setmanes, el 13 de gener del 1976, una cinquantena decidí manifestar el seu malestar al govern d’Arias Navarro tancant-se a l’església de Sant Miquel de Palma. Ho feren amb la complicitat del bisbe de Mallorca Teodor Úbeda. L’endemà ja foren desallotjats a cop de porra per la Policia, que seguia ordres del governador civil Carlos de Meer.

Aquell tancament suposaria una fita important en el moviment obrer a les Illes. Així ho assegura l’historiador Pere Josep Garcia Munar, que acaba de publicar Obrers i sindicats, de la dictadura a la democràcia. Mallorca, 1968-1981 (Edicions Documenta Balear): “Va aglutinar el suport de bona part de la societat i de les organitzacions antifranquistes. La seva conseqüència principal fou la destitució, deu dies després, de De Mer, que havia estat fortament criticat pel bisbe Úbeda. Va ser l’inici d’una lluita que, en el seu primer any, estaria marcada per l’èpica”. Per a aquelles primeres víctimes del monocultiu turístic, el 1976 el capellà obrer Jaume Santandreu inaugurà a Palma l’alberg de la Sapiència. Dos anys després, obriria el centre d’acollida Can Gazà, al Secar de la Real. Als anys 60, a l’Arenal, Santandreu ja s’havia implicat en l’atenció a peninsulars que vivien en condicions d’esclavitud en els hotels. Ho feu des d’un projecte pioner, afavorit per Càritas, anomenat Acolliments i que tindria el suport d’un altre capellà obrer, Francesc Obrador.

‘Salaris dignes, treball estable’

El 1976, a les portes de l’anomenada Transició, els treballadors que havien sobreviscut a la crisi del 1973 tenien moltes esperances dipositades en els nous convenis col·lectius que s’estaven negociant. El Sindicat Vertical, adscrit a la dictadura, cada cop seria més eclipsat pel sindicalisme clandestí liderat per USO, CCOO i ASUDTH (Alternativa per un Sindicat Unitari i Democràtic de Treballadors d’Hostaleria). “Davant la incertesa del moment –afirma Garcia–, la Policia solia fer els ulls grossos amb aquells sindicats. N’hi hagué que aprofitaren l’ocasió per exigir també amnistia per als presos polítics, sindicats lliures i la restitució de la democràcia”.

El 8 d’abril, tres mesos després dels successos de Sant Miquel, els carrers de Palma visqueren una nova mobilització, que seria pionera a tot l’Estat en el sector de l’hoteleria i la més massiva a les Balears d’ençà de la mort de Franco. Prop de 4.000 treballadors participaren en una marxa de dos quilòmetres des del Molinar fins a la seu de Delegació de Treball. “L’excusa –apunta l’historiador– era protestar contra les campanyes que feien alguns hotelers d’anar a la Península a contractar personal. Els duien enganats, ja que els prometien bons llocs de feina i ben remunerats. Amb l’atur existent, però, acabaven tenint unes condicions laborals inferiors a les legals. Així doncs, un cop a l’illa, els contractats es trobaven malvivint en habitacions comunitàries als soterranis dels hotels, en les conegudes ‘llorigueres’. No fou en cap cas una manifestació xenòfoba, ja que entre els assistents també hi havia peninsulars”. Els lemes de les pancartes reflectien prou bé el caràcter polític de la convocatòria: ‘Salaris dignes, treball estable’, ‘Els treballadors no som mercaderia, control de la immigració’ o ‘A baix l’explotació, amunt els salaris’. En un principi, els empresaris cediren a acordar un pacte que després, però, no compliren. Va ser amb l’amenaça d’una vaga que finalment donaren el seu braç a tòrcer.

Els que també saberen jugar les seves cartes foren els conductors de busos privats. Era un sector important perquè es dedicava al trasllat dels turistes als hotels i a dur-los d’excursió per tota l’illa. Exigiren no fer hores extres, augment salarial i més dies de vacances. “Davant la negativa de la patronal –afirma Garcia–, el 16 de juliol iniciaren una vaga que provocà un autèntic caos a l’aeroport. Les pèrdues varen arribar a més de 100 milions de pessetes. Al cap de quatre dies ja tenien el conveni col·lectiu amb les seves peticions”.

El 1976 fou igualment un any calent a l’ensenyament. Del 14 al 21 de gener els Professors No Numeraris (PNN) de Secundària anaren a la vaga. “A part de les demandes polítiques del moment –assenyala l’investigador– reclamaren contractes indefinits i no haver de fer cap oposició, ja que havien demostrat que sabien treballar”. Després seria el torn dels PNN de la Facultat de Filosofia i Lletres i dels mestres de l’escola privada. El sector es mobilitzaria fins al 1977, quan el Ministeri acceptà les seves exigències. Aquell seria l’any de la legalització dels sindicats i del naixement del Sindicat de Treballadors d’Ensenyança de les Illes (STEI).

Violència policial a la plaça d’Espanya

El 3 de març del 1976 tingué lloc a Vitòria (País Basc) una de les majors massacres de la ‘Transició’. La Policia matà a trets cinc treballadors i en ferí 150 en el transcurs d’una vaga en què els manifestants foren desallotjats de l’interior d’una església amb gasos lacrimògens. L’aleshores ministre de Governació, Manuel Fraga, i la seva mà dreta, Rodolfo Martín Villa, defensaren l’actuació, que, amb l’aval del rei Joan Carles digitat per Franco, havia de servir per aturar els peus a un moviment obrer ansiós de llibertats. Els fets inspirarien a Lluís Llach l’emotiva cançó Campanades a mort. Davant la tensió creixent, l’1 de juliol Arias Navarro presentà la dimissió com a president del govern. Fou substituït per Adolfo Suárez, antic falangista.

El record de la coneguda com ‘la matança del 3 de març’ estigué molt present al cap de vuit mesos, el 12 de novembre, en la primera vaga d’àmbit estatal sense el dictador. Fou convocada per la Coordinadora d’Organitzacions Sindicals (COS). Entre les reivindicacions hi havia la no modificació de l’article 35 de la Llei de relacions laborals, que suposava l’acomiadament lliure, prèvia indemnització. “Va ser –diu l’historiador– el darrer intent de rompre amb el règim a través d’una gran contestació social. L’excusa, com sempre, era laboral, però el motiu era més bé polític”.

Segons els sindicats, a les Balears la vaga fou secundada per prop de 35.000 treballadors. A Palma, la Policia no escatimà esforços per dissoldre una concentració d’unes 5.000 persones a la plaça d’Espanya. “Aquella mobilització –indica Garcia– seria la primera a les Balears en què uns manifestants s’encararen obertament a les forces de l’ordre. La jornada va ser de les més repressives de tot l’Estat. Desembocà en una autèntica batalla campal amb cadires i pedres volant, pots de fum i gasos lacrimògens. Una quarantena de persones acabaren detingudes i altres desenes resultaren ferides”. Un dels detinguts va ser Manolo Cámara, de CCOO. El multaren amb la major sanció mai imposada a un sindicalista: mig milió de pessetes. La pogué pagar gràcies a una col·lecta de donatius impulsada per companys seus.

El 13 d’octubre, un mes abans d’aquella vaga, el moviment obrer de Mallorca ja havia protagonitzat una altra acció del tot mediàtica. Un grup de 22 aturats organitzà una marxa a peu fins a Madrid, que després sumaria un segon grup amb 18 integrants més. La intenció era entrevistar-se amb el ministre de Treball per mostrar-li la indignació perquè més de 300 persones que havien esgotat l’atur ja duien més d’any i mig sense trobar feina. Al cap de nou dies, però, a l’altura d’Osca, la Guàrdia Civil obligà el primer grup a tornar a l’illa. El segon grup, en canvi, acabà arribant a Madrid en tren, però no aconseguiren que el ministre els atengués.

La gran decepció

El sindicalisme illenc també s’implicà en la campanya contra el Referèndum sobre la Llei de reforma política previst per al 15 de desembre del 1976. Ho feu demanant l’abstenció o el no a una norma que havia de permetre el retorn de la democràcia, mantenint, però, la monarquia imposada per Franco i sense la possibilitat de recuperar la República com a forma de govern. Aquella campanya, tanmateix, no serví de res. Amb una participació del 77,8%, el projecte s’aprovà amb el suport del 94,17% dels votants, que s’entusiasmaren amb cançons com Habla, pueblo, habla o Libertad sin ira. “Els resultats –diu Garcia– foren una gran decepció per als sindicalistes més polititzats, que consideraven imprescindible un trencament total amb el règim anterior perquè hi hagués reformes laborals de més importància. Des d’aleshores les mobilitzacions socials anaren a menys”.

El 15 de juny del 1977 la UCD de Suárez guanyà les primeres eleccions democràtiques. El 6 de desembre del 1978 s’aprovà per referèndum la Constitució espanyola, que significaria un abans i un després en el moviment sindical. “La Carta Magna –apunta Garcia– refermà la institucionalització dels sindicats, cosa que propicià l’abandó de l’assemblearisme i la caiguda de l’afiliació en benefici dels delegats elegits. Avui impera l’individualisme. Ja no existeix la consciència de classe d’abans. Els sindicats han perdut el component sociopolític dels primers anys de la Transició per convertir-se, en gran mesura, en gestories de conflictes laborals individuals”.