Les primeres víctimes del monocultiu turístic

PalmaE ls fets varen tenir lloc el 3 de novembre de 1978. Cent aturats varen irrompre a l’Ajuntament de Palma del batle Paulí Buchens al crit de “Menys vividors, més feina”. L’historiador Pere Josep Garcia Munar ha volgut titular així el seu darrer llibre de Calumnia Edicions sobre les lluites laborals a la Mallorca de la Transició. “Aquells aturats –assegura– foren les primeres víctimes del nostre monocultiu turístic. Varen posar al descobert les febleses d’un model econòmic, que, tanmateix, no es volgué canviar”.

Ja feia cinc anys que s’havia produït la calamitosa crisi del petroli, que feu tremolar el món sencer. El tsunami s’inicià el 6 d’octubre de 1973 amb la guerra araboisraeliana del Yom Kippur. Egipte i Síria atacaren territoris israelians. En veure el suport occidental que rebia l’estat hebreu, els països àrabs decidiren apujar el preu del petroli com a mesura de coerció internacional. Aviat la gent deixà d’agafar tants d’avions.

L’esclafit econòmic d’aquell aleteig de papallona fou monumental. A les Illes copejà indústries tradicionals com les del calçat, però sobretot el sector terciari. “Només a Mallorca –apunta Garcia– entre el 1974 i el 1981 tancaren 257 petits hotels familiars. Després molts d’aquests hotels foren comprats per grans cadenes hoteleres. És el que torna a passar avui, en plena catàstrofe sanitària, amb els famosos fons voltor”. Vint-i-cinc anys després del boom turístic, la crisi de 1973 fou la primera galtada seriosa que rebé la nostra gallina dels ous d’or, que semblava immortal. El 1975, l’any en què va morir Franco, a l’Arxipèlag hi havia 5.000 aturats. Amb la restitució de la democràcia, les xifres no milloraren. El 1981 l’atur afectaria prop de 45.000 persones. “Eren –indica l’historiador– unes quotes mai vistes que varen crear molta d’alarma social”. 

Fixos discontinus

Fins aleshores, en acabar la temporada, molts empleats del sector turístic es posaven a fer feina de picapedrers en la construcció de nous hotels o en projectes de reforma. Amb la sotragada del 1973, però, ja no hi havia cap alternativa d’hivern. El 1975 naixia la figura del fix discontinu, que garantia als treballadors no només el cobrament d’un subsidi, sinó també la seva readmissió a l’hotel quan es reprenia la temporada. “Aquesta mesura, tanmateix –hi insisteix Garcia–, no fou suficient per reduir les coes de l’atur”. El 13 de gener de 1976 una cinquantena d’aturats decidí visibilitzar el seu malestar tancant-se a l’església de Sant Miquel de Palma. L’endemà, amb tot, foren desallotjats per la policia, que complien ordres de Carlos de Meer, el darrer governador civil de les Balears.

“Aleshores –assenyala l’historiador– hi havia moltes esperances dipositades en la Transició. Es creia que els polítics podrien solucionar el problema de l’atur”. Rere el tancament de Sant Miquel vingueren altres accions, com la marxa a peu a Madrid, que s’inicià el 13 d’octubre de 1976. Fou protagonitzada per un grup de vint-i-dos desocupats, indignats perquè més de 300 persones que havien esgotat l’atur ja feia més d’any i mig que no trobaven feina. La mobilització, que sumà un altre grup de devuit aturats, tingué un gran ressò mediàtic. Al cap de nou dies, però, a l’altura d’Osca, la Guàrdia Civil obligà el primer grup a tornar a Mallorca. Els integrants de la segona marxa, en canvi, aconseguiren arribar a Madrid en tren. Estaven entestats a entrevistar-se amb el ministre de Treball. Ningú, tanmateix, no els va voler rebre.

Sis mesos abans, el 8 d’abril de 1976, prop de 4.000 empleats del sector de l’hoteleria ja s’havien manifestat pels carrers de Palma, exigint, entre altres coses, que no vinguessin més treballadors de la Península. La situació ja era preocupant amb més de 5.000 residents sense feina. “No va ser –avisa Garcia– una protesta xenòfoba. Entre els manifestants hi havia mallorquins i peninsulars que ja feien feina aquí. Demanaven que els hotelers no duguessin més gent enganada a l’illa, ja que la feien dormir als soterranis dels hotels. Com que a Mallorca no tenien cap xarxa de solidaritat, aconseguien que aquells treballadors fossin més submisos i que no es queixassin de les precàries condicions laborals”.

Aquella va ser la manifestació més nombrosa a cara descoberta que hi hagué d’ençà de la mort de Franco. A la primavera de 1977 els sindicats ja foren legalitzats. El juny es feren les primeres eleccions generals, que donaren la presidència del govern espanyol a Adolfo Suárez, d’UCD, antic home del Moviment. L’octubre, davant el desastre econòmic, se signaren els famosos Pactes de la Moncloa entre els principals partits polítics i la patronal. I el desembre de 1978 s’aprovava una constitució que, en un dels articles, consignava que “tots els espanyols tenen el deure de treballar i el dret al treball [...] i a una remuneració suficient per satisfer les seves necessitats i les de la seva família”.

Crítiques als sindicats

Les víctimes de la crisi de 1973 es començaven a impacientar en veure que aquelles bones intencions no es traduïen en fets. Els sindicats estaven decebent. El 1978 el capellà obrer Jaume Santandreu no dubtà a fer-los-ho saber a través d’un escrit: “Deixau-me que em cagui en tots vosaltres perquè no teniu una paraula, un espai, una pintada, un gest per als companys que es moren literalment de fam desesperada”.

El 1976 Santandreu ja s’havia arromangat amb la posada en marxa a Palma de la Sapiència, un alberg per a marginats que aviat es desbordà. El 1978 començà a treballar braç a braç amb l’Assemblea d’Aturats, una plataforma ja present a la Península. El seu fundador aquí va ser Manuel González, àlies Pau Garcia, un antic activista antifranquista pertanyent al Partit Comunista d’Espanya. “Nosaltres –diu– omplírem un buit que els sindicats desatengueren perquè estaven més ocupats a crear la seva pròpia estructura”.

L’Assemblea d’Aturats s’encarregà, d’entre altres coses, d’organitzar un menjador social i una cooperativa de consum, que també arribà a Son Gotleu i a Son Banya, dos dels barris més empobrits de Palma. Garcia destaca la voluntat d’integració que aleshores tenien els veïns del poblat gitano: “En aquells anys encara no hi havia entrat la droga. Ells es queixaven molt de la discriminació laboral que patien per part dels mallorquins”.

En col·laboració amb la Sapiència, l’Assemblea d’Aturats també s’ocupà de coordinar els doblers que oferien ajuntaments i la Diputació Provincial per a la inserció laboral. “Nosaltres –recorda González– els passàvem una llista d’aturats sense subsidi preferents a l’hora de ser contractats. Els oferien treballs comunitaris, fent nets els marges de les carreteres o reparant desperfectes. Eren feines que podien durar tres mesos, prorrogables a sis. Vàrem arribar a tenir contractades prop de 400 persones, que era moltíssim”.

Com a mesura de pressió a les institucions, es convocaren vagues de fam i assegudes. També hi hagué gent que protagonitzà algun assalt puntual a supermercats o que s’encadenà a l’estàtua de Jaume I a la plaça d’Espanya de Palma. L’acció, però, més mediàtica arribà l’octubre de 1978. Una marxa a peu pel treball i la cultura va recórrer diferents pobles de Mallorca amb l’objectiu de crear consciència social sobre la gravetat de la desocupació, que no aturava de créixer.

Lliçó no apresa

Les protestes s’intensificaren l’octubre de 1980 amb la Setmana de Lluita contra l’Atur. El mes següent, la retòrica ja fou més combativa. “Està molt clar –deia un escrit– que si hi ha algú en aquesta societat, sotmesa pel capitalisme i la reacció, que està pagant les conseqüències directes de la repressió més absoluta, la fam física, el consum irracional, és sens dubte els obrers a l’atur”. “Gràcies a les nostres mobilitzacions –ressalta l’antic líder de l’Assemblea d’Aturats– els polítics varen considerar l’atur com una prioritat”.

El 1983 Gabriel Cañellas, d’Aliança Popular (AP), es convertia en el primer president de les Balears. Es trobà amb una economia europea ja en recuperació. Garcia lamenta que aleshores es continuàs amb la mateixa oferta de sol i platja: “No vàrem aprendre la lliçó de la crisi del 73 ni de les que vingueren després als anys vuitanta i noranta. No es va fer cap esforç per cercar un model alternatiu a aquest capitalisme salvatge que ara, en plena pandèmia, ja ha deixat a totes les Balears, segons les darreres dades, prop de 200.000 aturats. Fins i tot hi ha dirigents sindicals que diuen que el que hem de fer és portar-nos bé per salvar la temporada. No hi ha cap crítica al sistema”.

Per aquest historiador, tanmateix, avui el pitjor és la falta de consciència obrera: “Impera l’individualisme i la resignació davant unes xifres d’atur escandaloses”. Tanmateix, un factor important a tenir en compte és que en els darrers seixanta anys, d’ençà del boom turístic, la població de les Balears s’ha gairebé triplicat. De sobte s’ha trencat el miratge d’una terra promesa que no coneixia límits.