Així es fan les coses

El repte tenia molt de risc. La liaison entre el teatre Principal d’Inca i l’Orquestra de Cambra de Mallorca està recollint cada cop més saborosos fruits. Dit això, cal lloar aquesta darrera fita, que ben segur no serà la darrera ni d’un bon tros, com és ara la completa escenificació del Così fan tutte, de Mozart, amb tan sols uns petits i gens transcendents talls argumentals amb els quals, per una altra banda, han aconseguit donar molta fluïdesa a la narració i fan que tot transcorri amb la màxima naturalitat per a una història que, com gairebé totes les comèdies bufonesques, no pretén cap mena de versemblança ni credibilitat. La pretensió està en el rerefons de la trama, que, en aquest cas, va ben atepeïda de lectures. Tant és així que Miquel Àngel Raió, el director artístic d’aquest succeït, en la mesura del possible, n'ha canviat el discurs, salvant una mica el que fan “totes”. No era senzill guanyar un torcebraç a Lorenzo da Ponte. Ho deixarem en taules. Raió, on sí que ha estat indiscutiblement fonamental ha estat en la posada en escena i tot el que té a veure amb l’embolcall –idoni, senzill i eficient–, en la molt acurada direcció d’actors i tots els altres elements que, amb la col·laboració escenogràfica i estilista d’Adema, fan que tot rutlli sense traves ni treves. Fins i tot de la incorporació dels tres ballarins en treu profit argumental.

Tampoc no és aliè a tot això, sinó tot el contrari, Bernat Quetglas, director titular de l’orquestra, del projecte i de la funció. Feina ben feta, on no ha donat gaires possibilitats al públic de manifestar, en tantes ocasions com hauria pogut succeir, el seu assentiment amb les mamballetes de rigor. Però no és menys cert que d’aquesta manera ha donat un fonamental plus de continuïtat a la trama. Al mateix temps, ha generat una tensió musical a la formació amb uns resultats òptims i, com a gran assoliment, destacaria l’imprescindible equilibri musical que en tot moment ha presidit l’espectacle. Un espectacle mesurat, ponderat i temperat on es fa gairebé impossible destacar-ne un o altre.

En el capítol de les veus, gairebé també quilòmetre zero, no cal posar èmfasi en aquest gran fetiller i engalipador Don Alfonso, interpretat per Jorge Tello, perquè és valor segur i en aquest cas tampoc no en va ser una excepció. Irene Mas fa una Despina impecable, cercant i trobant el to i la textura adequada per a cada registre. Pel que fa als quatre protagonistes, Natàlia Salom, Mar Esteve i Rodrigo, Sebastià Serra i Víctor Jiménez, d’entrada, casen físicament a la perfecció amb els personatges que interpreten, circumstància que els dona molta credibilitat, que, a més de la gràcia amb què ho fan, aporta valor afegit. Un valor afegit que no seria res si no cantassin amb la mateixa eficàcia i destresa. Agilitats, colors i projecció, i tot encaixat amb la resta com cal, de tal manera que va fer que les dues hores i mitja transcorreguessin com una exhalació. Feina, molta i bona. Així es fan les coses.