La darrera veu tel·lúrica de les Balears preturístiques

PalmaTal com si es tractàs d’una sibil·la de l’antiguitat, Maria Capó Navarro, de 93 anys, es concentra i es posa a cantar una de les tonades de quan, de jove, treballava a la finca familiar de Sóller. És la manera que té d’evocar un món de connexió amb la terra i de paraules precises que desaparegué amb el boom turístic dels anys 60. Qui escoltà la mateixa tonada de viva veu fa 74 anys va ser l’etnomusicòleg nord-americà Alan Lomax. “El 1952 –diu– m’havia vist actuar en un certamen internacional de folklore que es feu a la plaça de toros de Palma. Jo hi vaig cantar amb l’agrupació del meu poble, Els dansadors del ball d’or. En fórem un dels premiats. Sembla que li agradà molt la meva veu i demanà per venir-me a veure en persona. A casa érem sis germans, fills de pagesos. Jo era l’única nina”. Capó recorda perfectament aquella visita. “Feia un sol de justícia i Lomax arribà encorbat i mort de calor. Tragué el magnetòfon i enregistrà el moment en què mon pare, el meu padrí i jo cantàvem mentre batíem a l’era amb la bístia. No devia entendre res. Ell només sabia una mica de castellà”.

Nascut a Austin (Texas) el 1915, Lomax és considerat un dels recopiladors de cançons més importants del segle XX. Aprengué l’ofici d’adolescent, ajudant el seu pare John, que el 1933 fou nomenat cap de l’Arxiu de la Cançó Folklòrica Americana del Congrés dels EUA. Va ser l’inici d’un camí que el convertiria en un pioner a l’hora d’utilitzar la tecnologia per preservar del tragí de la vida moderna l’ànima folk de la població afroamericana marginada. El mateix faria amb els sense veu del Carib. Aquella feina reforçaria la consciència social del texà, la qual cosa li duria problemes. El 1950, en plena Guerra Freda, el seu nom aparegué en una llista negra de professionals que havien de ser castigats sense feina. Eren els temps de la cacera de bruixes contra comunistes liderada pel senador republicà Joseph McCarthy. Llavors Lomax no dubtà a acceptar un projecte ben interessant de la discogràfica novaiorquesa Columbia Records: dirigir a Londres una biblioteca mundial de música folklòrica. Durant vuit anys col·laboraria amb la BBC i faria treballs de camp a Europa, sobretot a Espanya i a Itàlia, però també a Irlanda i a Escòcia.

Antifranquista

La figura del folklorista de Texas ha estat estudiada pel felanitxer Antoni Pizà Prohens, professor de musicologia a The City University of New York i director de la Foundation for Iberian Music de la mateixa ciutat. El 2006 coordinà el llibre Alan Lomax. Mirades (Fundació Sa Nostra), amb les fotografies que el nord-americà feu durant el seu periple per les Balears. “Estant a Londres –diu–, la discogràfica li suggerí viatjar a Espanya per estudiar-ne el patrimoni musical, aprofitant que entre el 21 i el 28 de juliol del 1952 Palma havia d’acollir un Congrés Internacional de Musicologia i el II Festival Internacional de Folklore. Ell acceptà la proposta a contracor, ja que era reticent a visitar un país on hi havia un dictador que matava de fam la gent [feia 13 anys que havia acabat la Guerra Civil]”.

El musicòleg, de 37 anys, emprengué aquella missió en companyia de la britànica Jeanette Bell, l’assistent que li facilità la BBC. La primera parada va ser Barcelona, on es reuní amb Marius Schneider. Era un nazi protegit del franquisme que s’ocupava de l’organització dels dos actes a Palma. Ho feia des del seu càrrec de director de la Secció de Folklore de l’Instituto Español de Musicología amb seu a la ciutat comtal. La trobada no fou gens agradable. Així ho consignà el nord-americà al seu diari: “Quan li vaig explicar el meu projecte, em va deixar ben clar que s’encarregaria personalment que cap musicòleg espanyol no m’ajudàs. També em va suggerir que deixàs el país”.

Llavors Lomax prengué una decisió determinant: “Jo ni tan sols tenia la intenció de quedar-m’hi. Només tenia dues cintes per gravar, i no havia fet cap estudi d’etnologia espanyola. Aquella, però, va ser la meva primera experiència amb un nazi i, així que vaig veure darrere la taula aquell idiota autoritari, em vaig prometre a mi mateix que enregistraria la música d’aquest malaurat país encara que hi hagués de dedicar la resta de la meva vida. En el fons, jo també estava encantat amb aquelles perspectives d’aventura en un paisatge que em recordava molt la meva Texas natal”.

Fugint de ‘Coros y danzas’

Aquell caçador de melodies desembarcà en una Mallorca preturística on els balls i els cants tradicionals eren ‘manifestacions regionals’ de la riquesa d’Espanya que controlava la Secció Femenina de la Falange des de l’entitat Coros y danzas. A les dues cites de Palma hi coincidí amb personatges tan importants com l’eminent folklorista català Joan Amades (1890-1959), que aquell any publicà el Costumari Català, l’etnomusicòleg xilè Pablo Garrido (1905-1982) i l’extremeny Manuel García Matos (1912-1974), autor de Magna antología del folklore musical de España (1960).

El II Festival Internacional de Folklore tingué lloc a la plaça de toros de Ciutat, la qual cosa accentuava ‘l’espanyolitat’ de l’esdeveniment. “Lomax –diu Pizà– en quedà molt decebut. De seguida es va adonar que allò no era el blues afroamericà de les presons de Mississipi que tres dècades enrere havia enregistrat amb son pare. Ell volia capturar la música autèntica de les Illes i no la que estava domesticada i edulcorada per la Falange”. Al cap de dos dies ja estigué més que embafat amb rebosillos, calçons amb bufes i danses ritualitzades. “Tingué clar que havia d’anar a cercar la gent del camp que suportava el patiment dels famosos anys de la fam a través de la música. I no només els volgué enregistrar sinó també fotografiar amb una petita Leika portàtil. Fou la primera persona que arribà a les Illes amb una càmera d’aquest tipus. Als seus diaris diu que la majoria dels illencs estan magres i desnodrits. A la vegada, però, en destaca la generositat”.

A la mostra de la plaça de toros, Lomax havia quedat admirat per la potent veu de Maria Capó Navarro. De seguida es posà en contacte amb ella per poder-la enregistrar treballant a la seva finca de Sóller. Es trobà amb una al·lota de 19 anys que no s’espantà gens en veure un estranger amb un magnetòfon i una càmera. Foren més les vegades en què la gent, cohibida, li donà l’esquena. Després el texà continuaria captant el batec musical de l’illa a Consell, Orient i Valldemossa. També viatjaria fins a Eivissa i Formentera –a Menorca no va ser a temps d’anar-hi. A Mallorca s’enamorà sobretot del so de la ximbomba i a les Pitiüses, de l’hipnòtic cant redoblat. Tanmateix, el repertori documentat seria molt variat: des de cançons relacionades amb les feines agrícoles fins a melodies per acompanyar la dansa, un fragment del Cant de la sibil·la i una estrofa que al·ludia a les execucions perpetrades pels feixistes. La següent destinació del nord-americà fou la Península, on recollí més sons de la terra a Catalunya, el País Valencià, l’Aragó, el País Basc, Astúries, Lleó, Galícia i Andalusia. El periple durà sis mesos. Tot aquell material s’emetria el 1953 en un programa de ràdio de la BBC sobre música espanyola.

“Hem perdut moltes coses”

Lomax va morir el 2002, a 87 anys, a Florida (EUA). La seva filla Anna s’encarregà de gestionar el seu llegat des de l’Association for Cultura Equity –la pàgina web de l’entitat (www.culturalequity.org) conté totes les gravacions i fotografies realitzades pel folklorista. El 2006 Anna visità Capó per fer-li entrega del CD The Spanish Recordings. Mallorca amb una quarantena de peces que el seu pare havia enregistrat a l’illa el 1952. “Vaig estar –diu– molt contenta de poder escoltar un altre pic no només la meva veu de joveneta, sinó també la de mon pare i el meu padrí”.

Com altres mallorquins, la sollerica també sucumbiria als cants de sirena del ‘boom’ turístic. Després de fer feina a l’hotel Es Molí de Deià, es traslladà a viure a Palma per ajudar el seu fill gran en un negoci de menjar preparat. Avui, a 93 anys, és l’única cantadora encara viva de les Balears –i probablement també de tot l’Estat– que fa set dècades oferí la seva tel·lúrica veu al magnetòfon de Lomax. Asseguda a la butaca de ca seva, mira amb nostàlgia el retrat que li feu. “Mallorca –assegura– ha canviat molt de llavors ençà. El turisme ens ha duit moltes coses bones. En deixar, però, les feines del camp, n’hem perdut d’altres importants, com tot un riquíssim patrimoni lingüístic i musical. Abans no es concebia fer feina sense cantar. Ara la gent només mira el mòbil”. I per acabar, un desig que fa amb un bon somriure: “Voldria que em vingués a veure un altre investigador com Lomax. Li cantaria més tonades que pas pena que es perdin. Són tonades que parlen d’antigues possessions com Santa Ponça convertides avui en nuclis turístics”. El 2022 Capó ja va reivindicar l’illa preturística de la seva joventut en el documental Pedra i oli, d’Álex Dioscórides, centrat en la cultura de les oliveres de la serra de Tramuntana.