Societat 07/01/2023

Els olivars que abandonà el turisme

Antigament, el conreu de les oliveres era la principal activitat econòmica productiva de Mallorca, sostinguda per un exèrcit de collidores. Es començà a desatendre durant el 'boom' turístic dels 60, que oferia ocupacions menys feixugues i més ben remunerades

6 min
Un oliverar a Valldemossa.

PalmaÉs una de les imatges típiques de promoció de Mallorca a les fires turístiques: les marjades d’oliveres, de formes sinuoses, que encatifen la serra de Tramuntana. Són vestigis d’una època en què el comerç de l’oli, i no el turisme, era la nostra principal activitat econòmica productiva. Les seves grans protagonistes silenciades foren les collidores, que treballaren en condicions del tot precàries. El seu context laboral es pot resseguir en el llibre que acaba de publicar el biòleg Joan Mayol: L’oli de Mallorca. Dos mil anys d’història, vint anys d’excel·lència (Lleonard Muntaner). “A partir dels anys seixanta –diu l’autor–, amb el boom turístic, moltes collidores giraren la vista cap als hotels, on la feina no era tan feixuga i estava més ben remunerada”. Encara hi ha paraules que ens recorden aquell passat agrícola que tot d’una volguérem oblidar. Per exemple, el trull de l’actual societat accelerada ens remet a la peça de pedra de les antigues tafones utilitzada per premsar les olives.

L’oli és, juntament amb el gra i la vinya, un dels cultius bàsics del clima mediterrani. La branca d’olivera també forma part de la icona de la pau: un colom blanc. Foren els fenicis qui n’impulsaren el comerç, que després seguirien grecs i romans amb vaixells carregats d’àmfores. “Des de temps antics –assegura Mayol– les oliveres s’empeltaren sobre ullastres. Un arbre empeltat ja és productiu al cap de dos anys. En canvi, un de plantació nova requereix molt més temps perquè doni fruits. A més, els peus de les espècies silvestres són més resistents”.

Els nous pous de petroli

A Mallorca, es començà a apostar pel cultiu de l’olivera durant la dominació musulmana (segles X-XIII). Foren precisament els àrabs qui ens regalaren la paraula ‘tafona’, que significa ‘molí d’oli’. La seva embranzida, tanmateix, arribaria amb la conquesta catalana. D’aquesta època data, a Artà, l’olivera més antiga documentada a l’illa, del 1360. A principi del segle XX, les centenàries de la Serra ja cridaren l’atenció de Santiago Rusiñol, que les comparà amb “serpents que es mosseguen la cua”.

Durant l’Edat Mitjana el comerç d’oli passaria a ser regulat amb impostos. A Palma els traginers el duien a vendre al Banc de s’Oli, situat entre la plaça Major i el carrer del Sindicat. El suc extret de les olives, però, no només era valuós com a aliment, sinó també com a combustible. “Fins al segle XIX –manté Mayol– la meitat de l’oli fet a Mallorca era per il·luminar cases, esglésies i fars. Al final del segle XIV, durant la Guerra dels Cent Anys, també s’exportà cap a Flandes (Bèlgica) una considerable quantitat de ballestes fetes d’olivera”.

Del segle XIV igualment hi ha documents que parlen de l’exportació de l’oli mallorquí a Barcelona, França, Holanda i Itàlia. “Els olivars –apunta el biòleg– s’acabarien convertint en autèntics pous de petroli gràcies als ingressos que els seus fruits generaven a l’exterior. No deixa de ser curiós que petroli signifiqui ‘oli de pedra’ i que un derivat seu destil·lat sigui el gasoil”. A partir del segle XVIII una de les destinacions preferents de l’oli illenc foren les colònies americanes, on també s’envià molt de sabó, que es feia amb oli de mala qualitat.

Les collidores de Calvià durant la vaga.

Anar a muntanya’

El conreu de l’olivera se centrà sobretot en la serra de Tramuntana. “El Pla –afirma el biòleg– es va dedicar més a la producció de gra. Les seves condicions climatològiques, amb l’aparició de fongs, dificultaven que s’hi plantassin oliveres”. Als cims, els olivars estarien ben assentats en marjades que també podien acollir el cultiu de gra i faves. Havent-se convertit en l’epicentre de la principal activitat econòmica de Mallorca, foren moltes les persones del Pla que ‘anaven a muntanya’. Era l’expressió emprada a l’època. Mayol parla d’un “autèntic exèrcit laboral”: “De les tafones, se n’encarregaven els homes, i de collir les olives, més les dones, generalment fadrines, algunes de les quals acabaren casant-se amb homes que coneixien allà dalt”.

Aquell no fou l’únic batalló que ‘patrullà’ per la Tramuntana. “Fent-hi feina –recorda l’estudiós– també hi havia carboners, nevaters, pastors, etc. En un moment donat, sense comptar Palma, la densitat demogràfica a la Serra era superior a la que hi havia al Pla”. La temporada de collita d’olives començava al novembre, quan la majoria de les altres ocupacions del camp ja havien acabat. En funció de l’esplet, es podia allargar fins al maig: “Era una feina molt dura. Les collidores havien d’estar acotades tot el temps i sempre a la intempèrie. Les seves úniques eines eren les mans i una panera. Traginaven els sacs cap a la tafona de la possessió amb un ase, que solia ser conduït per un infant. A l’hivern, es ficaven pedres calentes dins les butxaques i se les posaven a les mans per no gelar-se”.

Amb unes condicions tan dures, a la mínima que podien, aquelles valentes dones canviaven de feina. Una alternativa va ser la fàbrica tèxtil de Bunyola, inaugurada el 1913. Mentrestant, n’hi hagué que no es mossegaren la llengua a l’hora de fer valer els seus drets en la societat masclista que els tocà viure. Fou el cas de les setanta calvianeres que protagonitzaren una de les mobilitzacions obreres més importants de la Segona República. L’investigador Manuel Suárez l’ha documentada en el llibre La vaga de les collidores d’oliva de Calvià el 1932 (Lleonard Muntaner, 2017). Gràcies a la pressió que exerciren, aconseguiren que se’ls respectàs el compliment de la jornada laboral de vuit hores (fita assolida el 1919) i la igualtat salarial amb els homes. El 2021 el Consell de Mallorca concedí la medalla d’Honor i gratitud a totes les collidores de la Serra. El testimoni de les seves darreres supervivents ha estat recollit en els documentals Mirall de Terra (2022), de Cristina Monge, i Pedra i Oli (2022), d’Àlex Dioscórides.

Marjades d'oliveres a Caimari.

Collir’ turistes en lloc d’olives

El declivi del comerç d’oliva es produí a principi del segle XIX arran d’un error fiscal. “Aleshores –diu Mayol– els propietaris d’olivars hagueren de pagar deu vegades més del que els corresponia. Això feu que s’arrebassassin quasi la meitat de les oliveres, que foren substituïdes per altres conreus menys penalitzats fiscalment, sobretot la vinya, allà on era possible”. Més endavant hi hagué altres factors que incidiren en la decadència de l’antic petroli mallorquí: “A final del segle XIX la pèrdua de les colònies de Cuba i Puerto Rico suposà una estocada important a l’exportació d’oli. I, durant la Primera Guerra Mundial, la manca de carbó per als trens illencs determinà que les locomotores funcionassin amb llenya d’olivera”.

La producció d’oli reviscolà una mica després de la Guerra Civil: “Durant els primers anys d’autarquia, l’oli fou molt preuat. Amb el boom turístic, però, tothom partí a fer feina als hotels. Llavors alguns propietaris de possessions com Planícia (Banyalbufar) se n’anaren a cercar temporers a la Península”. Aquells esforços, tanmateix, no foren suficients per fer front a la fuga de collidores que, cansades de les inclemències del camp, s’estimaren més ‘collir’ turistes que olives. Així, atesa la seva escassa rendibilitat, molts olivars foren abandonats i progressivament colonitzats per pins frondosos, que avui, en cas d’incendi, disparen la propagació del foc. Només subsistiren els de la vall de Sóller, en mans de petites famílies que continuaren fent servir la tafona de la cooperativa del poble.

La resurrecció de l’antic producte estrella de Mallorca es produiria gràcies a la determinació d’un membre de la cooperativa sollerica: Josep Oliver. El 1991, amb ajudes europees, modernitzà la seva tafona i el 2002 ja assistia a la creació per a l’oli de Mallorca del distintiu de qualitat Denominació d’Origen (DO) –la iniciativa s’havia impulsat dos anys enrere sent el mateix Joan Mayol conseller d’Agricultura del Primer Pacte de Progrés. L’oli d’Eivissa, en canvi, hauria d’esperar fins al 2019 per poder gaudir del seu segell Indicació Geogràfica Protegida (IGP) –i ara el de Menorca està en tràmits d’aconseguir-ne el seu propi.

Enmig d’aquella revifalla ‘olivera’, el 1998 nasqué en una finca de Manacor l’oli Albocàsser. “Al Pla –recorda Mayol– la producció de l’oli és molt més rendible amb l’ajuda de les màquines. A la Serra, en canvi, els costos es disparen perquè gairebé tot s’ha de fer a mà en estar situats els olivars en llocs més inaccessibles”. Malgrat totes aquestes dificultats, el biòleg apunta a un canvi de tendència important: “Cada pic són més els estrangers que, en comprar una antiga possessió, aposten per recuperar els seus olivars. Una altra cosa positiva va ser que el 2011 la Unesco declaràs la Serra Patrimoni Mundial de la Humanitat. Això ha fet que arribin més subvencions per al manteniment de marjades”. Actualment a Mallorca hi ha poc més de 4.000 hectàrees dedicades al conreu de l’oliva. “Tot i que també n’exportam –conclou Mayol–, només consumim el cinc per cent de l’oli que produïm aquí. Esperem, però, que el percentatge cada pic s’incrementi més”.

'Els metges del paisatge'

Els olivars de la serra de Tramuntana s’assenten sobre esplanades cenyides per parets de pedra en sec. Són les conegudes marjades, autèntiques filigranes d’enginyeria, que en total sumen 10.000 quilòmetres. Varen néixer de la necessitat i, amb el pas del temps, s’acabaren convertint en un art. Els seus artífexs, els margers, sovint han estat definits com els ‘metges del paisatge’. Com a afilat bisturí, aquests arquitectes anònims tenien unes hàbils mans que anaven encaixant pedres, una damunt l’altra i sense cap mena d’argamassa. Era una tècnica que servia per suavitzar els forts pendents muntanyencs, la qual cosa permetia guanyar terreny cultivable, evitar l’erosió de la terra i aprofitar millor l’aigua de pluja.

El documental L’obra d’un gegant (2011), d’Antoni Mir i presentat per Michael Douglas, poua en el llegat dels antics mestres de la pedra en sec, un ofici documentat des del segle XVI. Un dels seus testimonis, Francesc Pastor, diu: “Quan jo era nin, n’hi havia molts, de margers. Els margers eren considerats artistes, tenien millors condicions que qui feia feina al camp. Si feies un marge, feies les hores que volies, no estaves sota les ordres de ningú. Eres lliure”.

El progressiu abandonament del món rural que provocà el boom turístic feu perillar un ofici ancestral, present en altres indrets de la Mediterrània. El 1987, però, es va crear a Sóller l’Escola de Margers, que anys després passaria a ser gestionada pel Consell de Mallorca. Ara els nous ‘metges del paisatge’ reivindiquen el seu paper. Un d’ells és el palmesà Lluc Mir, llicenciat en Belles Arts. El 2019 va ser el primer marger a obtenir un guardó, el R. H. Driehaus d’Arts a la Construcció. El reconeixement li venia després de més de vint anys treballant per mig món. En el seu perfil publicat a ‘Veus de la Serra’ de Tramuntana XXI, Lluc fa la següent reivindicació: “No volem ser folklore. Els oficis tradicionals recullen un saber acumulat al llarg de generacions, que és immaterial, no és tangible, és un tresor. Ara, els margers cobram menys que un picapedrer o pintor per hora. Entram tots al mateix conveni, el de la construcció, però la nostra feina és molt més feixuga, i el sou no s’hi correspon”.

La feina feta pels margers va contribuir que el 2011 la Unesco declaràs la Serra Patrimoni Mundial de la Humanitat. Les titàniques terrasses de conreu a llocs impossibles no són la seva única aportació a l’espina dorsal de Mallorca. Al llarg dels segles, també han utilitzat la pedra per construir sofisticats sistemes de drenatge i reconducció d’aigües, murs de contenció, barricades o camins. Avui tot aquest patrimoni es pot visitar a la Ruta de Pedra en Sec, un recorregut de prop de 183 quilòmetres.

stats