Avui, a l’estat espanyol, els parts a domicili estan fora del sistema públic sanitari. Segons l’INE, representen prop d’un 1% del total. En qualsevol cas, han de complir una sèrie de condicions: han de ser embarassos de baix risc, d’un sol nadó i en què la criatura estigui col·locada de cap. A més, els naixements, que es fan sense epidural, han d’estar assistits, com a mínim, per dues comares professionals. D’altra banda, les cases han de tenir aigua corrent, electricitat i estar a manco de 30 minuts d’un hospital perquè, en cas de complicació, s’hi pugui traslladar la partera. El preu del servei oscil·la entre els 2.500 i els 3.000 euros.
Romina Pagnotta, veïna de Consell, és mare de dues nines, de 21 i 14 anys. “Les dues –diu– les vaig tenir a casa. Amb la primera jo tenia 25 anys. La idea de parir en un hospital em provocava pànic. Vaig fer el seguiment de l’embaràs a la sanitat pública i després vaig contractar un servei a domicili. En el moment del part, tenia tots els recursos ginecològics necessaris i una furgoneta a fora ben condicionada per a qualsevol emergència. Sempre em digueren que em derivarien a un hospital en cas que el part no es desenvolupàs correctament o s’allargàs més del previst i em veiessin massa cansada. No se la volien jugar”.
Pagnotta té molt bons records dels dos parts. “Es creà un clima molt íntim. Estava envoltada per la meva parella i per algunes amigues. En el segon també hi va assistir la meva filla gran, que aleshores tenia set anys. Sí que és ver, però, que en el darrer, com que jo ja era més gran i era més conscient de tot, vaig passar una mica més de pena. Fins i tot em vaig autoconvèncer que no seria un fracàs el fet d’acabar anant a l’hospital. Tenia clar que la prioritat era la vida de l’infant”. Ara, 14 anys després del darrer part, el plantejament seria diferent. “Si hagués de tornar a ser mare, per ventura aniria a la sanitat pública. Per amigues meves, sé que hi ha centres com l’Hospital d’Inca que ofereixen una assistència més humanitzada a les parteres. Hi ha l’opció de demanar música i llums suaus en el moment de donar a llum. L’atenció no és tan freda i ja no hi ha tants de casos de violència obstetrícia”.
Als anys 60, en l’època de desenvolupisme, va ser quan s’imposà el conegut ‘part industrial’, que substituí el ‘part ancestral’, assistit a casa amb una comare rural. Llavors foren moltes les famílies que deixaren el camp per traslladar-se a viure a les ciutats, convertides en els nous pols econòmics. Per poder atendre tantes parteres i evitar la mortalitat de mares i nadons, els hospitals havien d’anar per feina. A vegades, s’imposava una excessiva medicalització i unes pràctiques que no tenien gens en compte el benestar emocional i físic de les embarassades.