Prendre la fresca, un ritual en extinció

PalmaA bans dels grups WhatsApp, hi havia gent que prenia la fresca al carrer i parlava cara a cara. Aquest era un costum molt mediterrani que ja va poder apreciar a Mallorca el poeta i arquitecte lleidatà Joan Margarit, mort el 2021. Cada estiu, des del 1978 fins al 1993, passà dues setmanes a Campanet. Estigué allotjat a casa d’una amiga a Es Pujol. El batle Guillem Rosselló (MÉS), de 50 anys, encara el té ben present: “Al vespre jo sortia a jugar al carrer i el veia a ell assegut, prenent la fresca amb la seva família. Alguns dels seus poemes els va esbossar aquí compartint tertúlia amb mon pare, el meu padrí i altres veïns de la barriada”. El 2005 Margarit escriuria un poema (Es Pujol) en record de l’‘amo Andreu’, el padrí de Rosselló: “Sèiem, havent sopat, en els portals/ i els dracs sortien a la pau dels murs/ Érem a dalt de tot de la pujada/ mirant cap als teulats de Campanet./ A poc a poc la son aquietava/ la cridòria alegre dels infants./ Ell parlava llavors, en un antic/ i suau mallorquí, de quan anava/ per costes sense llums al contraban [...]”.

L’ARA Balears s’ha proposat parlar amb les poques persones que encara avui, després de sopar, mantenen viu el ritual de prendre la fresca al dictat de la frase italiana il dolce far niente (“la dolçor de no fer res”). Ens passejam pels carrers del poble del Raiguer que tant inspiraren Margarit. A les nou del vespre, al carrer dels Molins, a la banda dels pins, topam, assegut en una vorera, Toni Reinés, de 68 anys. “Fa vint anys –diu amb certa melangia– aquí ens arribàrem a aplegar 25 veïns. Ara, de mitjana, en solem ser uns cinc. Per aquí passen pocs cotxes i fa bon estar”.

Avui en Toni fa rotlada amb el matrimoni format per Aina Moger, de 72 anys, i Tomeu Bestard, de 74, que exhibeix l’alegria de viure fora camisa, l’opció més pràctica per combatre la insuportable xafogor. Prendre la fresca és un dels seus majors plaers del dia que els permet descansar del tragí quotidià abans d’anar a dormir. “De nina –recorda ella– ja sortia al carrer amb els meus pares. Mentre ells parlaven, jo jugava amb altres nines. Quan em vaig casar, vaig continuar amb la tradició, malgrat la irrupció de la televisió als anys 60. A la meva sogra li encantava mirar el concurs 1, 2, 3..., però entrava i sortia al carrer contínuament”.

Millor que mirar la tele

En Toni assenteix amb el cap. “Abans –diu–, quan només hi havia dues cadenes, La 1 i La 2, feien bons programes. Ara, amb tanta d’oferta que hi ha, ja no fan res de bo. Estar aquí prenent la fresca és deu vegades millor que mirar la tele. El meu padrí ja em deia: ‘Per viure no necessitam notícies, sinó el rebost ple’”. Aquest campaneter no atura de fer referències a la cultura popular, substituïda ara pels llibres d’autoajuda: “Avui tothom va a la seva, la gent diu que no té temps per res. La meva padrina tenia una amiga que sempre tenia pressa i un dia li va dir: ‘Joana, no em tornis a emprenyar pus amb el temps! Durant 60 milions d’anys no hem esgotat el temps. Cada dia neix un dia nou, així que el que no puguis fer avui ja ho faràs demà’”.

Els tertulians a la fresca d’aquesta rotlana poc tenen a veure amb els que avui pontifiquen cridant des dels programes de ràdio i televisió. “Aquí –recalca en Toni– ningú no du mòbil. Només xerram perquè, amb la foscor, no podem fer altra cosa, ni jugar a parxís ni a cartes. Xerram sobretot de les pardalades que fèiem quan érem joves. De política, poques vegades”. Durant la conversa es dibuixa un microcosmos ple de malnoms, un patrimoni antroponímic avui en vies d’extinció: ‘na saliva’, ‘en moixet’, ‘es xeremier’, ‘na pixa’, ‘madò Beteta’, ‘na poneta’, ‘na guixa’, ‘na beia’....

A l’estiu, la vorera dels carrers eren una extensió més de la sala d’estar de les cases. Era una estampa que també es podia veure en algunes barriades de Palma. Avui en Toni i na Maria seuen amb cadires del menjador. En Tomeu, en canvi, en fa servir una de plegadissa. En temps passats també era habitual treure cadires de corda o balancins, que permetien gronxar millor els pensaments. Vingudes de Menorca hi havia les ‘coca rossa’, de lona plegable, més conegudes com les ‘de director’. Foren dissenyades el 1920 pel ciutadellenc Miquel Anglada Alzina, propietari de l’empresa Can Coca Rossa. Ho feu a partir de l’antiga cadireta de tisora que feien servir les dones per anar a missa. Els dies de més calor, abans de treure les cadires, se solia banyar el carrer amb esquitxos d’aigua d’un poal perquè estigués més fresc.

La darrera generació

En l’actual societat hiperconnectada, accelerada i de renous omnipresents, prendre la fresca s’ha convertit en un acte revolucionari i en tota una reivindicació del que els coaches (els gurus de la felicitat capitalista) anomenen la ‘vida slow’, la vida lenta. En Toni recorda que antigament, per animar les rotlades a la fresca, hi havia gent que es posava a glosar: “Acabàvem traient botelles de licor per acabar-ho de passar bé!”. Eren temps en què, per gaudir de l’estiu, no ara necessari seguir els missatges hedonistes dels anuncis d’Estrella Damm.

“Ara –lamenta el campaneter– per aquí només veim passar estrangers”. Al seu costat, n’Aina ho corrobora: “En aquesta barriada ja gairebé totes les cases s’han venut a estrangers, de qui no sabem res. Això és molt trist. Abans caminaves cap a la plaça i per tots els carrers hi havia veïns prenent la fresca a qui saludaves”. D’aquella època en què la gent sortia a l’encontre d’algú per moure conversa són els verbs escometre i insultar (aquest darrer ja només s’empra com a sinònim d’ofendre). “Ens solem retirar –apunta en Toni– devers les 23.30 h. Com que no duim rellotges, ens deixam dur per les campanes de l’església que toquen a les 23 h. Jo, però, de vegades he fet fins a les tres de la matinada fent tertúlies”.

Enfilam cap a la plaça de Campanet i constatam que ja ningú surt a prendre la fresca. Per un portal veim guaitar una dona i li preguntam per l’antic ritual per antonomàsia de les nits d’estiu. Nom Bàrbara Marimon i té 77 anys. “Jo –assegura– encara trec la cadira al carrer. Però avui m’he posat a fer el sopar tard i crec que ja no sortiré”. Na Bàrbara és conscient que pertany a un món que ja s’acaba, el món de les portes obertes i de xarxes de solidaritat entre veïns travades a ulls clucs: “La gent de la meva generació serem la darrera a seure al carrer al vespre. El mòbil ha desplaçat les relacions humanes. Ara la gent prefereix anar a les terrasses dels bars. Hi van, però, amb un mòbil i ja no xerren; fan una mossegada i tornen a mirar la pantalleta. Ja ni saluden quan passen per davant meu”.

Els dos anys de covid també han fet que algunes persones grans s’hagin afluixat de sortir a prendre la fresca. Ens ho conta Miquel Joan, de 72 anys, que també guaita des d’un altre portal d’un carrer a prop: “Abans de la pandèmia, aquí cada vespre sèiem una quinzena de persones. A la plaça hi havia massa trull i preferíem quedar a xerrar aquí. Ens posàvem al dia de l’actualitat del poble, de si hi havia hagut qualque mort o del que fos”.

Ambient asfixiant

Deixam Campanet i pegam un bot a Sineu, al Pla de Mallorca. Són les 22.30 h. A prop de la plaça de l’Era, en un cap de cantó, trobam un matrimoni format per Catalina Alomar, de 82 anys, i Toni Fuster, de 87. Fa 55 anys que són casats. “Jo –diu ella– som de foravila i allà, als estius, quan era petita, ja ens reuníem amb els veïns per prendre la fresca. El 1967, quan em vaig casar, a Sineu també hi havia molta de gent fent el mateix”. Ho confirma el seu marit: “Abans el 80 per cent del poble sortia als vespres al carrer”.

Na Catalina encara recorda l’animat ambient de les vetlades d’aquells temps: “S’hi va formar més d’un matrimoni. Quan no hi havia mòbils, la gent tenia més xerrera. El que passa avui em fa molta de pena”. Escoltant-la atentament hi ha dos veïns del carrer que s’acaben d’incorporar a la rotlada. Un d’ells arriba amb una copeta d’herbes a la mà. “Abans d’anar a dormir, sempre pas per aquí a xerrar una mica amb l’amo en Toni i madò Catalina. M’ho pas molt bé amb ells”.

El ritual de sociabilització de prendre la fresca s’anà extingint progressivament amb la colonització dels carrers per part dels cotxes i amb l’arribada del televisor i els aparells d’aire condicionat a les cases. També, però, hi contribuí la proliferació de bars a les places. Ho explica el campaneter Rafel Gelabert, de 53 anys, un gran observador de la vida: “La societat de consum feu que la gent pujàs a la plaça a beure. Abans imperava l’economia de subsistència i la gent tan sols anava a la plaça els diumenges i els dies de festa. I no hi anava a sopar, sinó a fer només un cafè o prendre un gelat o un granissat”. Gelabert no és amant de romantitzar el passat: “Abans la gent gairebé no sortia del seu poble. Prenien la fresca perquè no tenien cap altre àmbit de relació. Era, però, una relació endogàmica, amb un fort control social, de manera que la persona considerada ‘diferent’ ho passava molt malament en sentir-se estigmatitzada. A més, el món de les xafarderies podia ser molt asfixiant”.