General Riera: el militar que salvava vides

PalmaTé al seu nom un dels carrers més llargs de Palma. I s’ho mereix, a diferència d’altres personatges als quals s’han dedicat vies públiques. El metge Bernat Riera Alemany, el general Riera, va dedicar la seva vida a salvar-ne, de vides. Ho va fer tractant d’impulsar a Mallorca els darrers avenços de la medicina i les pràctiques higièniques, exhortant les autoritats a prendre mesures en aquest sentit i preocupant-se per les dones, els nins i els sectors de la població en pitjor situació, a més de ser un precursor del turisme i de l’autogovern. El recordam quan estan a punt de complir-se cent anys de la seva mort, el 16 de novembre del 1926.

Va néixer a Andratx el 26 d’agost del 1864, fill del metge Josep Riera, i va mantenir aquest lligam amb la seva vila natal tota la vida. Fou president de l’Ateneu andritxol i hi té també un carrer dedicat. Els seus retrats mostren una certa semblança amb els il·lustres contemporanis Antoni Maura i Joan Alcover, amb bigoti i pera ben retallada. Era, segons la premsa de l’època, home de “verb fluid, fàcil, ingenu, afectuós, correcte, elegant”; “tendre en la lluita, fort en la tendresa”, “intel·ligent” i “bo”.

L’adolescent Bernat va estudiar a l’Institut Balear de Palma, l’actual Institut Ramon Llull, el primer que es va crear a l’Estat. Aleshores n’era director Francesc Manuel de los Herreros i hi feien classe altres personatges il·lustres, com Josep Lluís Pons i Gallarza, Francesc Barceló i Combis i Joaquim Botia.

Va cursar la carrera de metge a Barcelona –no hi havia aleshores universitat a l’Arxipèlag, se l’havia carregada el centralisme–, amb la immensa sort que, aleshores, havien ocupat les aules un grapat de professors joves que transmetien les innovacions arribades de l’exterior, avenços que després Riera aplicaria a Mallorca. Aquell cul inquiet que era el futur general no es va limitar a aprendre les lliçons: va fer de secretari de l’Ateneu d’Alumnes Interns, que organitzava activitats no només sobre medicina, sinó d’art i literatura, i assistia amb els companys al ‘galliner’ del Liceu, a les òperes de Wagner. Al mateix temps, feia pràctiques a l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques de Catalunya. I tot i això es va graduar, el 1884, amb un excel·lent.

La primera destinació com a metge fou Andratx, al costat del pare. A la seva localitat natal va haver de fer front a una epidèmia de còlera, per a la qual cosa la Junta Provincial de Sanitat el va designar com a delegat a la vila. L’estudi de les epidèmies, amb registres i estadístiques, i com fer-les front, fou una de les activitats essencials de la seva trajectòria.

El jove Riera es va apuntar, a més, a una nova entitat acabada de fundar a Palma: el Col·legi Mèdic Farmacèutic, que també publicava la Revista Balear de Medecina, Farmàcia i Veterinària, on es començaren a veure articles seus. Arribà a ser president d’aquella entitat i, com a tal, amfitrió de Santiago Ramón i Cajal el 1910, quan el Nobel en va rebre la presidència d’honor. Seria també president de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Palma i voluntari de la Creu Roja, ben igual que la seva esposa, Empar Pou, i la seva filla, Concepció. A més, va llegar a aquesta organització els seus llibres i instrumental.

La guerra de Cuba

Tenia vint-i-quatre anys el jove metge quan va prendre una decisió que marcaria la resta de la seva vida: opositar a una plaça al Cos de Sanitat Militar que, per descomptat, va treure. Per què l’exèrcit? Com observa Josep Tomàs Montserrat, aleshores fer-se militar –o capellà– era “un mitjà de promoció social”. Fos com fos, a partir d’aquest moment, Riera faria de militar i de metge alhora, de manera inseparable: “L’art militar”, afirmava, “no pot consistir només a dur homes al combat, sinó a fer que els contingents armats visquin sans”.

El ball de destinacions, habitual a la milícia, el va dur successivament a València i a Cartagena. A la capital valenciana es va trobar amb una epidèmia de còlera, i la seva entrega fou tan intensa que va rebre l’agraïment del capità general i el nomenament com a soci honorari de l’Institut Mèdic.

El problema de ser militar és que et poden enviar a una guerra i això va ser exactament el que va passar, el 1895, en esclatar la revolta a Cuba, aleshores encara colònia espanyola. Li havia pertocat una destinació molt més agradosa i prop de casa: Menorca. En lloc d’això, va haver de partir cap a una altra illa, molt més llunyana, molt més grossa i molt més problemàtica. El Col·legi els va oferir, a ell i a dos metges més que havien de partir cap a Cuba, un banquet d’acomiadament –qui sabia si definitiu– a Cas Català.

Al metge d’Andratx li va pertocar una activitat ben diferent de la seva habitual, però previsible com a militar que era: haver de disparar trets. Fou a Rebancadón, el 7 d’octubre del 1895. Uns pocs dies més tard entaularen un altre combat, i Riera es va ficar a primera línia per atendre els ferits. Per aquelles accions seria guardonat amb la Creu Roja del Mèrit Militar i la Creu de Maria Cristina de primera classe.

Però l’actuació essencial de Riera a Cuba la va dur a terme als hospitals de campanya, fent-se càrrec d’algunes d’aquelles instal·lacions. Ell mateix va caure malalt, de febre groga. No debades, les epidèmies causaven més baixes que no la contesa. Va escriure cròniques periodístiques de la guerra i va aprofitar per estudiar les ferides causades per armes de foc. El 1897 va tornar a Mallorca, on faria feina a l’Hospital Militar de Palma, del qual arribaria a ser director.

Va ser llavors quan Bernat Riera va iniciar una tasca a la qual dedicaria els dos decennis següents: millorar les vides dels illencs amb la posada en pràctica de mesures per cuidar la seva salut. Sobretot, dels menys afavorits: obrers, dones i nins. Veia, recull Tomàs Montserrat, “com una obligació del metge incidir en el terreny polític i de l’opinió pública per millorar la infausta qualitat de vida de les classes més necessitades”.

Evitar tres-centes morts cada any

Era el moment al qual es plantejava la reforma urbanística de Palma, impulsada per l’enginyer Eusebi Estada, de la qual la punta de llança havia de ser l’enderrocament de les murades que asfixiaven la Ciutat vella. Riera va impartir, el 1900 al Col·legi Mèdic Farmacèutic, la conferència Higiene pública de Palma, en què plantejava deficiències tan escandaloses com l’amuntegament dels habitatges, la ubicació errònia de les foses sèptiques i un sistema de clavegueram insuficient, entre d’altres. Palma necessitava mà de metge, mai més ben dit.

Només pel tifus, calculava Riera, es perdien a Ciutat l’equivalent a 12.500 jornals. Corregint aquells desastres, era factible salvar cada any les vides de tres-cents ciutadans de Palma. Se situava en la mateixa línia de metges renovadors de la qual formaria part el batle Emili Darder.

Riera va continuar la seva batalla amb successives intervencions públiques, a les quals no es va amagar de criticar aquell menfotisme ancestral, ni tampoc les pràctiques d’alguns col·legues. Va reclamar un millor abastiment d’aigua potable i es va oposar a la ubicació del nou mercat municipal a la plaça Major, un espai que considerava insuficient, llevat que, hi afegia irònicament, l’arquitecte disposàs d’“algun secret de màgia o encantament” per fer-la més àmplia.

La prevenció com a premissa

El metge-militar va impartir una conferència sobre com prevenir les malalties als obrers de Palma –la tuberculosi feia estralls entre ells– i va copsar l’ànsia de coneixement d’aquells homes. Es va preocupar pels nins i per la necessitat de protegir-los. Es va mostrar molt dur amb “l’abús” de les dides, “convertides en matèria d’indústria productiva”, i va demanar que es regulàs per llei un permís de quatre mesos per a les treballadores embarassades i que es creàs un consultori específic per als lactants i les seves mares. Va destacar el “lloc d’honor” de les mares en la formació dels fills, abans que l’escola, i va reclamar que l’Estat intervingués allà on no arribava la iniciativa privada –estaria encantat, amb la sanitat pública dels temps actuals.

El 1926, en arribar a general, va rebre un homenatge dels seus veïns d’Andratx. El 31 d’octubre d’aquell any va fer la que seria la seva darrera visita a la vila: comentava que “on sia que he trobat un andritxol, un paisà, he vist un amic, un germà, i com a tal l’he considerat, tractat i servit”. Moria el dia 16 següent, a 62 anys, aquest combatent per una societat millor: un home que fou molt més que un parell de carrers.

Informació elaborada a partir de textos de Josep Tomàs Montserrat, el Col·legi Oficial de Metges de les Illes Balears, Juan José Negreira i José Luis de Mesa, Antoni Marimon Riutort, Miquel Alenyà, Margalida Mestre i Joana Maria Pujadas Mora.