Quan les vagues generals duraven deu dies

PalmaPreocupació a les empreses? Temor de possibles alteracions de l’ordre públic? Coincidència amb un període electoral? Res de nou. Hi ha hagut de tot això, i més, a les successives vagues generals que s’han duit a terme a les Illes al llarg del temps, una de les quals va arribar a perllongar-se no un, sinó deu dies. Recordam aquests episodis quan s’ha convocat una d’aquestes aturades totals, al conjunt de l’Estat, per al pròxim 11 de novembre, poc abans de les eleccions generals.

Tot i que la història en registra algun de precedent, com quan la plebs de l’antiga Roma es va creuar de braços fins que fossin reconeguts els seus drets –més o menys com quan es comenta, ara, què passaria si els immigrants, tan injuriats, deixassin de fer feina un bon dia tots al mateix temps–, el cert és que la vaga –la general també– va ser una eina essencial a la qual va recórrer el moviment obrer, sorgit cap a començament del segle XIX, com a reacció als excessos del capitalisme i a la precària situació dels treballadors.

La primera vaga general, a tot l’Estat, va ser a Catalunya, el 1855, en l’àmbit de la indústria tèxtil, i es lògic que fos així perquè aleshores el Principat ja n’era el motor econòmic –i encara ho és. A Mallorca, l’especialista en la història del moviment obrer Pere Gabriel comptabilitza, entre finals del segle XIX i els ‘feliços anys vint’, cinc vagues generals només a Palma. Pel que fa a les causes, les més habituals eren la reivindicació de millores en la condició de la classe obrera i, el que és semblant, les protestes contra les penúries que patien els treballadors –ben igual que, ara, el problema apressant de l’habitatge.

La Setmana Tràgica de Barcelona del 1909 –motivada per la mobilització de reservistes per la guerra del Marroc i que va suposar la caiguda del llavors president del govern, el mallorquí Antoni Maura– va originar la convocatòria d’una vaga general a Maó: foren detinguts uns quants dirigents obrers i va intervenir-hi l’exèrcit. Per descomptat, no va tenir èxit: soldats menorquins també varen ser enviats al conflicte.

El moviment obrer europeu, inicialment, es va manifestar contra el militarisme generalitzat que conduïa a la I Guerra Mundial. Però no va tenir més remei que llançar la tovallola, quan aquesta va esclatar el 1914 i els obrers foren mobilitzats. Espanya es va declarar neutral en aquell conflicte. Però els proveïments que fins aleshores abastien la demana interna passaren a exportar-se, a preu de canari jove, als països combatents. Això va generar una carència de béns de primera necessitat i un encariment dels productes bàsics que es va convertir en un excel·lent brou de cultiu per a una nova onada de conflictes. Entre el 1914 i el 1919 –l’any següent a la fi de la guerra–, hi va haver sis vagues generals a Mallorca, cinc només aquell 1919: tres a Ciutat, una a Inca i una altra a Sóller.

Arriba la República

La II República espanyola fou un període d’intensa conflictivitat, la qual cosa va ser mel per al posterior franquisme que va fer servir la paraula ‘república’ com a sinònim de desgavell. El cert, però, és que el canvi polític va coincidir –justament!– amb la Gran Depressió global del 1929. També s’hauria d’afegir-hi l’ambivalència de l’esquerra –eren temps de radicalismes–, que d’una banda, s’estimava més una república burgesa que una monarquia, i d’altra, volia anar més enllà, cap a la revolució socialista. Només entre el 1931 i el 1936 es convocaren a Palma set vagues generals, dues de les quals, el 1932, i tres, el 1936.

El 15 de febrer del 1932 va ser la Confederació Nacional del Treball, anarquista, que va convocar l’aturada general, en protesta per la deportació a la llavors colònia de Guinea d’un grup de militants. La UGT s’hi va oposar i, així i tot, la vaga fou un èxit a Palma. En tot cas, no sense incidents: els vaguistes bolcaren un tramvia a la plaça de Cort.

El rècord de vagues generals a l’àmbit illenc correspon, molt probablement, a la que es va fer a Palma durant deu dies: del 17 al 27 d’octubre del 1933. Ben igual que ara, va coincidir amb la realització d’unes eleccions a Corts. Però no només en dates pròximes: els comicis s’havien de dur a terme dia 19 d’aquell mateix mes, és a dir, que quedaven dins les dates d’aquella llarga aturada.

El motiu? Demanar una jornada laboral de 44 hores setmanals; ara són quaranta, però és que, aleshores, n’eren moltes més. Es va acordar a una assemblea general feta dia 14 a la Casa del Poble –la casa regalada per Joan March–, i el curiós és que tot el moviment obrer hi va estar d’acord: el sindicat socialista Unió General de Treballadors i els comunistes i els anarquistes, tot i les seves diferències. La vaga seria indefinida. El governador civil va considerar aquella convocatòria il·legal i la va qualificar no de caràcter laboral, sinó polític –tot un clàssic–, ja que coincidia amb els comicis.

Pere Gabriel ha fet una crònica detallada d’aquell episodi. El primer dia de vaga, 17 d’octubre, va ser tot un èxit: poca gent va fer feina, llevat dels ferrocarrils i les instal·lacions de llum i gas. Aquella mateixa jornada començaren els incidents: foren apedregats almenys catorze aparadors de comerços que havien obert i foren detingudes una trentena de persones. El delegat de Treball va prohibir les reunions de treballadors, llevat que fossin per decidir tornar a la feina, i l’exèrcit va sortir al carrer: el comandant general de les Balears era Francisco Franco, poca broma.

Els dies següents continuaren els incidents: petards a les cotxeres dels tramvies, vidres trencats dels comerços i un autocar destruït, que s’aturaren per permetre dur a terme en pau les votacions. Dia 21, una manifestació es va adreçar cap al govern civil i va ser rebuda a trets. Els comitès de vaga foren detinguts. Només la intervenció del batle, Josep Tomàs, va fer possible un acord de mínims. Dia 27, la pràctica totalitat dels treballadors tornaven a la feina.

La revolta del 1934

La vaga havia fet taules, i les organitzacions d’esquerres –un altre clàssic– es varen retreure mútuament aquell fracàs. Els socialistes qualificaren el resultat de “catastròfic” i donaren la culpa als anarquistes. Segons ells, s’havia abusat d’aquell mitjà: la vaga general només s’havia de fer servir per a qüestions “de vida o mort”. Per tradició, els socialistes sempre se n’havien mostrat reticents, a aquestes convocatòries, mentre que, per als anarquistes, constituïa una de les seves bases essencials en la lluita contra l’Estat.

L’octubre del 1934 esclatà una revolta, sobretot a Astúries i a Catalunya, contra l’entrada al govern de l’Estat de tres ministres de la dreta, la qual cosa l’esquerra va considerar una traïció, ja que dubtaven de la seva fidelitat a la legalitat republicana. A Menorca es va intentar fer una nova vaga general, però es va reprimir de manera contundent.

A Palma –afegeix David Ginard–, va ser el Partit Comunista que va intentar, sense gaire èxit, dur a terme la vaga general. Va ser atacat el diari El Día, de Joan March, es giraren visites a fàbriques per cridar els obrers a la mobilització, es va intentar bolcar un tramvia i es va fer esclatar un artefacte al pal d’un altre. Es practicaren una trentena de detencions. La mítica Aurora Picornell col·laborà en la protesta.

Unes noves eleccions generals, el febrer del 1936, desfermaren la conflictivitat una altra vegada. A Ciutadella, el 20 d’abril següent, dos obrers resultaren ferits per trets a una manifestació, raó per la qual es va declarar una altra vaga general per a l’endemà, a tot Menorca.

El 4 de juny, dos falangistes feren esclatar un artefacte explosiu a la Casa del Poble de Palma, i causaren set ferits. Per al 5 de juny es va convocar, com a protesta, una nova vaga general. Ciutat va quedar pràcticament paralitzada. Els ànims estaven molt encesos i els objectius de les ires dels vaguistes foren les seus dels partits de dreta i l’Església catòlica, a la qual s’identificava amb ells: es causaren destrosses als temples de Santa Fe i Sant Jaume.

La darrera vaga general s’organitzaria com a protesta contra el cop d’Estat del 18 de juliol. Va tenir un cert ressò, tot i el triomf dels colpistes a Mallorca, a Palma, sa Pobla, Manacor i Sóller. A Menorca, on el cop va fracassar, la vaga va deixar Maó pràcticament paralitzada. En poc temps arribaria la prohibició total de les vagues, fossin les que fossin: començava la llarga nit del franquisme.

Informació elaborada a partir de textos de Pere Gabriel, Miquel Àngel Casasnovas, Catalina Martorell Fullana, Antoni Janer Torrens, David Ginard Féron, Bartomeu C. Moragues Jordà, Albert Herranz Hammer i Joana Maria Roque Company, Grup d’Estudis Llibertaris Els Oblidats, Joan Mas Quetglas, Miquel Rosselló, Col·lectiu Palma XXI, Lucía Rivas Lara i Susana Sueiro Seoane.