Illencs: els oblidats de la Corona d’Aragó

PalmaLa Corona d’Aragó: aquesta és la història compartida de segles que la presidenta del Govern balear, Marga Prohens, va reivindicar el passat 15 d’octubre, en reunir-se, per primera vegada en quinze anys, el patronat del monestir de Poblet, compartit amb Catalunya, el País Valencià i l’Aragó i responsable de la gestió d’aquest espai, panteó dels sobirans comuns. Bé, sí. O no? El cert és que les Illes Balears varen ser sistemàticament arraconades –quina novetat!– al llarg de la seva pertinença a aquesta confederació, pràcticament durant tots els temps que en formaren part.

Varen ser tan oblidades que ni existien. El nord-americà Perry Anderson, professor de la Universitat de Califòrnia (UCLA), en referir-se a l’Aragó de les darreries de l’Edat Mitjana, al seu estudi de referència L’Estat absolutista, especifica, en una nota a peu de pàgina, que “el regne d’Aragó era la unió de tres principats: Aragó, Catalunya i València”. Però això no ve d’ara: el 1462, els jurats valencians –equivalents als actuals regidors– es referien a la “nació” comuna de “tots els naturals dels regnes d’Aragó, de València i del Principat de Catalunya”. Illes? Quines illes?

La història de la Corona d’Aragó va començar amb una boda. Cap al 1137, el rei d’Aragó, Ramir el Monjo, volia algú per deixar en bones mans el seu reialme i va triar el veí Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona: el va designar com a príncep regent del territori i el va comprometre amb la seva filla, Peronella, de només un any. A partir d’aleshores, els seus descendents governaren sobre tots dos àmbits.

La Corona l’arribaren a integrar set regnes –com a Joc de trons–: Aragó, Catalunya, València, Mallorca –és a dir, les Balears–, Sardenya, Sicília i Nàpols. Una part d’Occitània hi pertanyia, però es va perdre, i els ducats grecs d’Atenes i Neopàtria en formaren part al llarg d’uns decennis. Era una confederació: territoris cadascú amb el seu autogovern i amb un monarca comú. Alguns en formaren part i després en sortiren: les Illes i el Rosselló passaren a formar part del nou lot disposat per a Jaume II de Mallorca pel seu pare, Jaume I el Conqueridor.

Com és ben sabut, el regne de Mallorca es va reintegrar definitivament a la Corona comuna devers el 1343, quan el monarca aragonès, Pere el Cerimoniós, va arrabassar l’Arxipèlag al seu sobirà, Jaume III, que, per cert, era el seu cunyat –d’aquí, ben segur, deu provenir la mala fama dels cunyats. Però amb ell no va canviar res: les Illes mantingueren les seves institucions i els monarques continuaven absents, ara a la Península; abans als territoris continentals, sobretot a Perpinyà.

Ara bé, com puntualitza Miquel Àngel Casasnovas, el regne de Mallorca mai no seria considerat “en peu d’igualtat” amb els regnes d’Aragó i València i el Principat de Catalunya, “sinó com un estat de segona categoria”. Era un territori petit i perifèric i sense corts pròpies; se’l considerava com una mena d’apèndix de Catalunya, a les corts de la qual, certament, hi assistiren representants de les Illes, si bé de manera puntual i sense continuïtat.

La humiliació dels illencs a Casp

La prova més sagnant d’aquella consideració de les Balears com un territori de segona es va produir el 1411, en reunir-se les corts per abordar la successió del rei Martí l’Humà, traspassat sense successió, entre les candidatures d’uns quants familiars. Curiosament, aleshores Mallorca es trobava dividida en dues faccions: la ‘mallorquina’: mercaders, artesans i forans, i la que, justament, es deia ‘aragonesa’: la noblesa.

Els tres delegats enviats des de les Illes es trobaren amb la desagradable sorpresa que aragonesos, catalans i valencians els exclogueren de la presa de decisió. Talment com si ara Salvador Illa, Juan Francisco Pérez Llorca i Jorge Azcón li haguessin tancat la porta als nassos a Marga Prohens.

El veredicte es va confiar a una comissió integrada per tres aragonesos, tres catalans i tres valencians –un d’ells, sant Vicent Ferrer i un altre, un germà seu–: el 24 de juny del 1412, a Casp, al Baix Aragó, elegiren com a nou rei Ferran de Castella, nebot de Martí, que es va convertir en Ferran I. D’aquí el nom de Compromís de Casp amb què es coneix aquest episodi. Quatre dies més tard hi arribava un altre delegat des de l’Arxipèlag –ai, aquesta impuntualitat illenca!–, ja a misses dites.

Amb aquest ‘tanmateix...’ i ‘què hi farem’ que sempre ha caracteritzat els illencs –potser ara no tant, o sí?–, es va acceptar sense dir ni piu el veredicte, al qual les Illes no havien pres ni art ni part. No només això: es va celebrar la proclamació del nou monarca i foren enviats a la coronació a Saragossa els mateixos tres ambaixadors que havien intentat intervenir en les converses per elegir el nou rei, fins que els havien fet fora.

A finals de l’Edat Mitjana, com recull Antoni Riera i Melis, les ciutats caps dels respectius territoris es repartien els papers, per dir-ho així: “Barcelona assumia el rol de centre dirigent, assegurador i financer; València i la Ciutat de Mallorca actuaven, al front marítim, com a places comercials”; i Saragossa feia un paper similar a aquestes dues, però pel trànsit per terra. No tot va ser sempre tan harmoniós: els mallorquins lluitaren contra els catalans quan aquests es revoltaren contra el rei Joan Sense Fe; mentre que Ciutadella i Maó –tot un clàssic– es decantaren la primera pel monarca i la segona, pels rebels.

Amb la integració dins la monarquia hispànica tampoc no canviaren gaire les coses. Es va crear una entitat específica per ocupar-se dels assumptes d’aquests territoris: el Consell d’Aragó. Les seves competències no eren poca cosa. Proposava al monarca els candidats a virrei de Mallorca, que sempre procedien de la resta de territoris de la vella Corona: catalans, valencians o aragonesos, i feia de corretja de transmissió entre el virrei i el sobirà. També servia de tribunal d’apel·lació de l’Audiència de Mallorca. Dos dels jutges d’aquesta havien de ser mallorquins, i altres dos, de la resta dels territoris de la confederació.

Un consell de la Corona sense illencs

És clar que, com que les Illes continuaven sense pintar res, tampoc no podien exercir cap influència al Consell d’Aragó, perquè en aquest no n’hi havia, de representants de les Illes. El pes de l’Arxipèlag era mínim. A tall d’exemple, quan el primer ministre Olivares va voler establir una aportació dels diferents regnes a l’exèrcit, a la Corona d’Aragó li haurien correspost 38.000; d’aquests, 2.000 a les Illes, tot just un 5% del total.

La vella Corona d’Aragó va viure el seu cant del cigne quan es va acabar la dinastia dels Àustries i, per una carambola genealògica, li va correspondre el tron espanyol a Felip de Borbó, un net del rei francès Lluís XIV. Existia en aquests estats, com observa Casasnovas, un “sentiment antifrancès”, sobretot als espais fronterers; un recel cap a “una monarquia més identificada amb els interessos castellans”, i una justificada desconfiança cap “als antecedents centralitzadors” borbònics.

Fou així com aragonesos, catalans, valencians i illencs varen fer un front comú, en favor d’un altre candidat a la Corona: l’arxiduc Carles, en contra del nou rei, Felip V. Allò ja sabem com va acabar: els rebels foren derrotats i, com a càstig, als quatre territoris, en virtut dels decrets de Nova Planta, foren abolides les institucions pròpies, llevat de Menorca, on es mantingueren uns decennis.

El Consell d’Aragó també va ser suprimit i les seves funcions les va assumir el Consell de Castella: potser li haurien pogut canviar el nom i posar-li Consell d’Espanya, per dissimular un poc, però no. Les quatre capitals dels quatre territoris: Saragossa, Barcelona, València i Palma, en un gest que potser volia ser de magnanimitat, foren agraciades amb sengles escons a les Corts de Castella, que, de tota manera, tampoc no servien per a gaire cosa. En reunir-se el 1724 a Madrid –on, si no?–, els seus representants foren situats a la darrera fila. Per si no s’havien assabentat que havien perdut una guerra.

Foren els diputats d’aquestes mateixes quatre ciutats els que, el 1760, presentaren a Carles III un Memorial de Greuges –havia passat ja gairebé mig segle des de la Nova Planta–, al qual criticaven la uniformització, la castellanització i que s’hagués llevat la normativa que reservava als naturals de cada territori els càrrecs a les institucions, foren substituïts aragonesos, catalans, valencians i illencs per castellans. Per descomptat, sense gaire èxit.

Seria un canvi de règim, amb l’expulsió –temporal– dels Borbons, la qual cosa propiciaria un fugaç retrobament: el pacte de Tortosa, el 1869, que compartiren aragonesos, catalans, valencians i illencs, a favor d’una república federal, i que fou motejat de ‘Coronilla de Aragón”. Des de llavors, la connexió aragonesa pràcticament va desaparèixer de la perspectiva de l’Arxipèlag... Fins ara.

Informació elaborada a partir de textos de Miquel Àngel Casasnovas, Álvaro Santamaría, Antoni Mas i Forners, Antoni Riera i Melis, Pere Xamena Fiol, Pere Salas Vives, Josep M. Salrach i Anton M. Espadaler, Gabriel Ensenyat Pujol i Ernest Belenguer.