Les dones antifeixistes represaliades de Menorca

PalmaEl 21 de juliol del 1936, tres dies després del cop d’estat, la catalana Marina Ginestà Coloma, una jove comunista de 17 anys, es convertí per accident en la gran icona de la miliciana antifeixista. Es trobava fent de traductora a l’hotel Colón de Barcelona, convertit en seu del PSUC, el Partit Socialista Unificat de Catalunya. El seu posat decidit no passà desapercebut a Juan Guzmán, un fotoperiodista mexicà d’origen alemany que era a la ciutat comtal per cobrir per a l’agència Efe l’Olimpíada Popular, l’alternativa als Jocs Olímpics del Berlín de Hitler que, per culpa de la insurrecció militar, no es va fer. Guzmán demanà a la jove poder-li fer una sessió especial de fotos. La va fer pujar al terrat de l’edifici i li prestà un fusell. A ella li cridà molt l’atenció la proposta, ja que mai n’havia tocat cap. Arran de les circumstàncies del moment, però, acceptà fer de model vestida amb un uniforme de milicià. Davant la càmera exhibí una actitud desafiant amb l’arma penjada a l’esquena.

La famosa instantània no s’arribà a publicar durant la guerra. Quedà guardada als arxius d’Efe i no es descobrí fins al 2002. Al cap de quatre anys en tingué coneixement la protagonista, llavors de 87 anys. “Diuen –afirmà– que a la foto tinc una mirada captivadora. És possible, perquè convivíem amb la mística de la revolució del proletariat i les imatges de Hollywood, de Greta Garbo i Gary Cooper”. La coneguda ‘jove del fusell’ morí el 2014, a 94 anys, a París, on havia fixat la seva residència després d’un llarg exili a l’Amèrica Llatina.

L’historiador maonès Miquel López Gual ha tingut molt present la mítica imatge de Ginestà per escriure el seu darrer llibre editat per Lleonard Muntaner: Dones en guerra. Mobilització, resistència i repressió a Menorca (1936-1945). “Es tracta –diu– d’un clar exemple de propaganda, perquè, en realitat, ella no va anar mai al front. Un gran símbol de miliciana heroica va ser la catalana Lina Ódena, que el setembre del 1936, a 24 anys, se suïcidà a Granada en veure’s acorralada per uns falangistes. Tanmateix, passats els primers mesos de guerra, les dones acabaren relegades a la rereguarda, víctimes del masclisme de l’època”.

Les menorquines de l’operació Bayo

Abans de ser desterrades de les trinxeres, hi hagué milicianes que participaren en campanyes importants. Una va ser l’expedició republicana del capità Bayo, que el 16 d’agost, procedent de Catalunya, desembarcà al Llevant de Mallorca amb la intenció de restablir la legitimitat republicana a l’illa, com ja havia fet una setmana enrere a les Pitiüses una altra columna del País Valencià. De devers 5.000 milicians, 147 eren dones –la xifra representa el 3% del total segons dades del Museo Virtual de la Mujer Combatiente. “Formaven part –apunta López– de l’Associació de Dones Antifeixistes que s’havia constituït el 1933. Era una iniciativa d’un grup de dones comunistes que aquell mateix any, amb Dolores Ibárruri al capdavant, creà el Comitè mundial de dones contra la guerra i el feixisme per combatre l’ascens a Europa de figures com Hitler i Mussolini i de partits com Falange Espanyola”.

El desembarcament a Mallorca es preparà des de Menorca, on l’aixecament militar no triomfà. Una investigació de l’historiador Gonzalo Berger apunta que en aquella operació hi devia haver 12 dones menorquines. Una va ser la maonesa Sofia Sintes Rosa, que el 1933, a 16 anys, havia cofundat les Joventuts Socialistes Unificades de Sant Lluís. S’enrolà amb els homes de Bayo com a infermera sense saber encara que estava embarassada. Ho feu al costat de la seva parella, Valentí Orfila Vinent, que cauria ferit de mort. L’expedició republicana acabà sent un fracàs. Hagué de recular després de tres setmanes.

En tornar a Menorca, el 1937 Sintes ajudà a crear a l’illa l’Agrupació de Dones Antifeixistes. Un cop acabada la guerra, se salvà de la repressió gràcies a l’ajuda d’un home molt monàrquic que els feixistes posaren com a batle de Sant Lluís, però que de seguida destituïren. Pitjor sort tindrien altres expedicionàries de Bayo. El 1940 la maonesa Anna Pons Nadal fou condemnada per ‘auxili a la rebel·lió’ a tres anys de presó. A Sara Colero, vídua i mare de set fills, li caigué la pena màxima, la mort. Se li commutà, però, per 30 anys de presó i després per 6 anys i 1 dia. El fet de ser mare de família nombrosa feu que finalment quedàs en llibertat al cap de 18 mesos.

El ‘dolor’ de la maternitat

Després del fracàs de l’expedició de Bayo i havent recuperat els insurrectes les Pitiüses, Menorca es convertí en l’únic bastió republicà de les Balears. A la rereguarda, les menorquines s’ocuparen, entre altres coses, d’atendre malalts i nins orfes i de confeccionar i arreplegar roba per enviar al front. “Les mares –assegura López– es convertiren en el paradigma de la dona antifeixista per excel·lència. Els partits i els sindicats d’esquerres les exhortaven a participar en l’esforç bèl·lic i a animar els seus fills a defensar la República”. El juliol del 1937, la dirigent comunista Dolores Ibárruri ja s’encarregà d’explotar el ‘dolor’ de la maternitat per a la causa republicana en un discurs: “Escoltau el crit dolorós de les nostres mares i les nostres dones que passegen la seva aflicció pels camins sangonosos d’Espanya, que lluita per la pau i la llibertat al món”.

L’abril del 1938, Nostra Paraula, el diari del Partit Comunista a Menorca, instava les dones a ocupar els llocs de feina que els homes havien deixat vacants en partir al front. “Hem de demostrar, les dones de Menorca, que estam disposades a lluitar, amb la manera i classe de treball que sigui. Així com sabem pintar-nos i lluir al carrer, també ens sabem lluir al camp i al taller i en qualsevol altre lloc de feina. La nostra estimada illa ha de continuar la vida normal, sense que es noti que són les dones qui estan als llocs de producció. Unim-nos, camarades, totes, sense excepció!”. Durant la guerra, la implicació de les menorquines en la política també fou important. “En diversos pobles –apunta López–, hi entraren les primeres dones regidores de la història. Això no tornaria a passar fins a la recuperació de la democràcia”.

Després de dos anys i mig de resistència, el 9 de febrer del 1939, la Menorca republicana capitulà davant les forces insurrectes. Després de la caiguda de Barcelona el 26 de gener, s’havien perdut totes les esperances. La rendició de l’illa és un cas insòlit dins la Guerra Civil, ja que va ser pactada. Les represàlies foren immediates. Segons Antoni Pons Melià, autor del llibre Víctimes del silenci (2001), els feixistes acabaren dictant 202 execucions. A més, els primers dies foren empresonades prop de 5.000 persones en una illa que llavors tenia uns 43.000 habitants.

Estigmatitzades

Pel que fa a les dones, devers un centenar passaren per les presons habilitades a Ciutadella i a Maó (avui ocupada per la Casa de la Infància) i una vintena foren traslladades a la de Can Sales de Palma. “La reclusió –apunta López– cercava la submissió de les dones, la renúncia a la identitat política i, en mares amb fills menors, incidia directament en l’organització domèstica. Moltes dones foren acusades d’haver saquejat les esglésies. D’altres foren delatades per algun veí per revenja o per tractar de treure’n algun benefici”.

La violència exercida contra la població femenina a Menorca fou la mateixa que hi hagué a la resta de l’Estat. N’hi hagué que foren violades i que patiren càstigs ‘purificadors’ com rapar-los els cabells i fer-los ingerir oli de ricí. Segons l’historiador Bartomeu Garí, al conjunt de les Balears 32 dones perderen la vida, de les quals 18 moriren durant la guerra i 14, just després. “A Menorca –diu López– no n’hi hagué cap que fos afusellada. Una vintena patí condemnes de mort, que finalment varen ser commutades per 30 anys de presó. Tan sols una morí mentre estava tancada. Tanmateix, la repressió no va prendre només forma de presó. Persistí amb la fam, el control social i l’estigmatització per ser del bàndol dels perdedors. No faltaren dones amb marits presos que foren extorsionades amb abusos sexuals, que, en alguns casos, provocaren embarassos no desitjats. D’altres es veren abocades a la prostitució com a manera de subsistir”.

També hi hagué unes quantes menorquines condemnades a assumir les sancions econòmiques imposades als marits absents pel Tribunal de Responsabilitats Polítiques. Les que se salvaren d’aquell escarni foren les que el dia de la rendició emprengueren l’exili en vaixell. Fou el cas de Margalida Vila, del Castell, la veu cantant de l’Agrupació de Dones Antifeixistes. El 1946 tingué un paper destacat a Tolosa (França) en el primer congrés de la Unió de Dones Espanyoles. Vila no va tornar a Menorca fins al 1977, amb Franco ja mort. “Si bé el cas de Menorca –conclou l’historiador– no és excepcional al territori republicà, sí que ho és a les Illes Balears, ja que fou l’única illa on les dones exerciren un paper actiu en la resistència de la població civil”. Avui el centenar que foren represaliades no tenen cap carrer dedicat ni cap monument que les honri”.