La Mola, l’‘Alcatraz espanyol’ que el turisme silencià

PalmaQualsevol turista que visiti la fortalesa de la Mola, a Maó, quedarà impressionat per una de les obres d’enginyeria militar més imponents de l’illa. En cap cas, però, en els seus plafons informatius hi trobarà cap referència al seu passat fosc. Des de fa sis anys un grup d’historiadors s’encarrega de visibilitzar-lo. Un d’ells és Carlos de Salort. “Hi oferim –assegura– visites guiades. La gent se sorprèn en descobrir que aquesta construcció fou una de les presons més sinistres de l’Estat. De fet, va ser coneguda com l’‘Alcatraz espanyol’ en al·lusió a la famosa illa de la costa de Califòrnia que serví de penal”.

La fortificació menorquina s’aixeca sobre un turonet d’una àrida península de prop d’un quilòmetre. D’aquí que popularment es conegui com la Mola. Protegeix la part est del port de Maó, que, amb gairebé cinc quilòmetres de llargària, és el port natural més gran de la Mediterrània, d’un enorme interès geoestratègic a l’antiguitat. Després d’haver recuperat definitivament Menorca de mans britàniques el 1802, la Corona espanyola ideà el 1848 la construcció d’un baluard davant les noves ambicions colonials de la Gran Bretanya i França. L’illa es trobava del tot indefensa d’ençà que el 1782 Carles III, en recobrar-la, havia ordenat esbucar el castell de Sant Felip, que des de mitjan segle XVI s’alçava sobre la riba sud del port maonès, atent a qualsevol amenaça corsària. “A la Mola –recalca De Salort–, també hi vingueren a treballar com a picapedrers gent de la resta de l’Arxipèlag, sobretot eivissencs. D’aquesta època encara perduren llinatges pitiüsos com Escandell, Tur i Marí”.

Lluís Companys

Aquell complex militar s’inaugurà el 1852, aprofitant una visita de la reina Isabel II, que li donaria el nom oficial. Les obres, amb tot, s’allargaren prop de trenta anys, fins al 1875. Es tractava d’un conjunt arquitectònic únic a tot l’Estat, amb unes galeries subterrànies de gairebé mig quilòmetre i una xarxa de cisternes que garantia el subministrament d’aigua en cas de setge. “Tanmateix, quan estigué enllestit, ja havia quedat obsolet a causa dels avenços que hi havia hagut en matèria d’artilleria. Així doncs, en lloc de servir com a construcció defensiva, s’acabà utilitzant com a penal. A partir de 1860 hi anaren a parar molts independentistes cubans”. El fet de ser una presó dins d’una illa incrementava la sensació d’isolament. La Mola, a més, era una zona molt ventosa i humida a l’hivern. “Als condemnats els feien fer feina a l’aire lliure amb unes condicions molt dures. N’hi hagué que aconseguiren escapar del recinte”.

El desembre del 1920 la fortalesa menorquina acollí dos dels seus reclusos més il·lustres, procedents de Barcelona: el carismàtic líder sindical de la CNT Salvador Seguí, àlies el Noi del Sucre, de 33 anys, i el seu advocat Lluís Companys, de 38, que el 1934 seria president de la Generalitat. L’historiador ciutadellenc Josep Portella n’acaba de resseguir la pista en el llibre Lluís Companys, el Noi del Sucre i els 35 anarquistes de la Mola (1920-1922). El grup havia estat detingut per aturar l’efervescència revolucionària que es visqué arran de la vaga de 44 dies de l’empresa elèctrica La Canadenca, iniciada el 5 de febrer a la Ciutat Comtal. Gràcies a aquella vaga, l’abril del 1919 s’aprovà la jornada de 40 hores setmanals. En un intent d’allunyar els líders obrers de les bases, el governador civil de Barcelona, Severiano Martínez Anido, decretà deportar-los en vaixell al penitenciari de Maó.

Aquella delegació catalana va quedar tancada a la Mola una mitjana de setze mesos. La seva estada, però, no va ser tan dura. El coronel maçó José Illán Salmerón, responsable de la presó, els donà permís per accedir a una biblioteca i fins i tot per banyar-se al mar. A més, a fora, els seus familiars reberen la solidaritat del moviment anarquista, molt potent a l’illa, que els oferí cases particulars on allotjar-se durant les visites. El primer a sortir del penal va ser Companys, gairebé un mes després, el 28 de desembre del 1920. Fou perquè hagué d’assumir el càrrec de diputat per Sabadell en la llista del Partit Republicà Català, en substitució d’un militant que havia estat assassinat. Seguí, en canvi, s’hi estaria gairebé un any. Dos anys després del seu alliberament, el 10 de març del 1923, a 35 anys, fou tirotejat enmig del carrer a Barcelona per uns pistolers a sou de la patronal, que estava cansada de les reivindicacions dels dirigents obrers.

El fantasma de la Dama Blanca

Durant la Guerra Civil, la Mola viuria un dels capítols més funestos de la República. Menorca fou l’única illa de les Balears que romangué fidel al president Manuel Azaña fins pràcticament al final de la contesa. Un grup de militars, encapçalats pel brigada Pere Marquès, aconseguí sufocar el bàndol insurrecte. El 2 d’agost del 1936 Marquès, alcohòlic empedreït, ordenà cometre la primera gran matança. Va ser als Freus de la Mola, un estret situat davant de la fortalesa. Hi moriren els principals responsables de l’aixecament militar a l’illa: el general José Bosch Atienza i dotze dels seus oficials.

L’endemà, serien assassinats 87 oficials més que estaven empresonats a la Mola. “Hi ha –remarca De Salort– diverses versions sobre els fets. Unes apunten que varen morir a sang freda quan un grup de persones armades varen entrar als calabossos, que des d’aleshores serien coneguts com ‘sa Penita’. Unes altres diuen que els varen disparar en un intent de fuga. En sobrevisqueren 16 reclusos”. Els dies 18 i 19 de novembre es va produir la segona gran matança com a resposta a les set morts que deixà a la base naval de Maó un bombardeig de l’aviació italiana. 75 persones recloses al vapor Atlante, que estava atracat al port maonès, foren conduïdes a Cala Figuera i al cementeri del Castell per ser executades. Entre elles hi havia 37 capellans.

Una de les víctimes de principi d’agost va ser el capità de fragata Federico Garrido Casadevante. Al cap de vint dies seria el torn de la seva dona, Hercelia Solá Cuschierci, coneguda com la comtessa Rocamari. Fou detinguda quan estava a punt d’embarcar cap a Barcelona amb un grup de viudes d’oficials executats. Els republicans l’acusaren de passar documents militars importants als sosllevats. Així, la conduïren fins a la Mola, on, segons la llegenda popular, la vexaren, la tirotejaren i, encara agonitzant, la llançaren a la mar des dels penya-segats de la punta de l’Esperó. Anys després, els reclutes destinats a la Mola parlarien atemorits del fantasma de la Dama Blanca, que cada nit del 23 d’agost, el dia de l’assassinat de l’aristòcrata, se’ls apareixia durant les guàrdies.

Presó incòmoda per al turisme

El 8 de setembre de 1936, la República, alarmada per les atrocitats comeses per Marquès, el destituí com a comandant militar. El varen jutjar per un delicte de malbaratament de fons públics. El març del 1937, però, en va ser absolt. Aleshores partí a combatre a la Península. Les tropes franquistes el detingueren en terres valencianes. En acabar la guerra, fou traslladat a Maó, on se sotmeté a un judici sumaríssim. El novembre del 1939 seria afusellat a la Mola.

D’ençà del febrer del 1939, havent sotmès l’illa, els colpistes també havien convertit la fortalesa maonesa en un centre de repressió. Fins al 1949 hi foren executades prop de 150 persones, entre elles, militars fidels a la República, civils i sindicalistes. Altres menorquins anaren a parar a presons de Mallorca i a la colònia penitenciària de Formentera, que fou el penal més temut de l’Espanya de la postguerra.

Tot aquell passat tacat de sang molestà el franquisme quan el 1969 Menorca abraçà el turisme de masses amb la inauguració de l’aeroport de Maó, que substituïa l’antic aeròdrom de Sant Lluís. “Curiosament –assenyala De Salort– aquell any les autoritats locals ordenaren clausurar la Mola. Era una presó que desentonava amb la imatge turística que volien vendre de Menorca”. El passat fosc de l’‘Alcatraz espanyol’ començà a sortir de l’oblit el 2019. “Arran del 80è aniversari de la fi de la Guerra Civil, un grup d’historiadors ens proposàrem fer-hi visites guiades. Cada pic hi ve més gent. N’hi ha amb parents dels dos bàndols que foren afusellats aquí. És una activitat que també oferim als centres educatius. A Menorca, però, encara falta consens per condicionar llocs de la memòria de la Guerra Civil com la Mola”.