Malnoms que resisteixen en l’aldea global

PalmaE n la passada jornada electoral algunes paperetes vessaven segles de tradició oral. En la llista independent Feim Caimari, els noms dels seus representants eren completats, entre parèntesis, pels seus respectius malnoms: Maria Antònia Garau Mairata (des Forn), Magdalena Garau Jaume (de sa Plaça); Pau Sánchez Bernat (de ses Roques), Josep Soler Rotger (de Ca’n Verano)... I en la llista de MÉS per Mallorca al Parlament també hi apareixien els malnoms dels candidats Joan Josep Mas Tugores Collet i Mateu Matas Ordinas Xurí.

Els llinatges són en realitat una evolució dels malnoms, que naixeren de manera espontània per singularitzar els membres d’una comunitat quan encara no existia cap mena de registre civil. En el sistema antroponímic romà, conegut com a tria nomina, els malnoms constituïen el tercer nom, el cognomen (els altres dos eren el praenomen, el nom de pila, i el nomen, corresponent al clan familiar). El cognomen era de caràcter hereditari i es relacionava amb un ofici, una particularitat física o moral. Sovint era el que identificava més una persona. Ciceró, per exemple, el gran orador del segle I aC, es deia així perquè el seu padrí tenia una berruga a la cara similar a un cigró (cicero, d’on tenim ‘xítxero’, sinònim de ‘pèsol’). I Cèsar, segons una teoria, podria significar “el d’abundant cabellera”, la qual cosa no deixa de ser una ironia tenint en compte que el conqueridor de les Gàl·lies patia d’alopècia.

Els tria nomina podien tenir l’afegitó de l’agnomen, un apel·latiu que era intransferible, ja que al·ludia a alguna gesta de l’individu. Fou el cas de Quint Cecili Metel Baleàric, el cònsol romà que el 123 aC inicià la conquesta del nostre arxipèlag. Tot aquest corpus antroponímic es reduí a un sol element al segle V dC amb la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident. A partir del segle X, en societats més nombroses, l’existència de molts de noms repetits creà la necessitat d’afegir-n’hi un altre per evitar confusions. Va ser aleshores quan es recuperà el cognomen romà, que feia de malnom.

Malnoms diversos

Els malnoms no tenien per què tenir una connotació despectiva. El professor ja jubilat de la UIB Gabriel Bibiloni n’ofereix un bon llistat al seu llibre Els cognoms de les Illes Balears (Nova Editorial Moll, 2022). N’hi havia que al·ludien a la procedència de la persona (Bernat de Solsona, Jaume de Vic); al nom del pare (Blanca de Martí, Tomàs de Miquel), a oficis (Sebastià Ballester, Arnau Ferrer), a càrrecs (Bernat Batle, Magí Pastor), a trets físics (Joan Negre, Rafel Roig) o morals (Simó Amorós, Gabriel Alegre), a animals (Bartomeu Bou, Domènec Conill), a circumstàncies del naixement (Feliu Nadal, Maimó Febrer) o a fórmules per expressar un desig (Pere Vives, per encomanar-li una llarga vida).

A partir del segle XIII, coincidint amb la conquesta catalana de les Balears, tots aquests malnoms s’anaren fixant fins a esdevenir hereditaris de manera patrilineal (per via paterna). Fou així com passaren a tenir la categoria de cognoms –llinatges a les Illes, ja que es referien al conjunt de persones que formaven la línia successòria masculina. En aquesta nova etapa, els toponímics (indicació d’un lloc, generalment una propietat) i patronímics (indicació del pare) perderen la preposició ‘de’, de manera que Jaume de Martorell es convertí en Jaume Martorell i Blanca de Miquel, en Blanca Miquel. L’article salat també es perdria en els llinatges toponímics (Pere sa Quintana) passà a ser Pere Quintana. Només sobreviuria en la classe aristocràtica (Safortesa, Despuig, Descatlar...).

Al segle XVI la noblesa, entestada a exhibir el seu poder, implantà l’ús del doble llinatge. Ho feu a partir de la unió del malnom patern i el matern. Aquesta pràctica s’aniria estenent a la resta de la població fins que la Llei de registre civil de 1957 establí que “les persones són designades pel seu nom i cognoms, corresponents a ambdós progenitors”. El 1999, a Espanya, ja es permeté alterar l’ordre tradicional dels llinatges.

Un estigma?

Amb els malnoms mutats ja en llinatges, n’apareixerien de nous per personalitzar encara més els individus. Fins a principi del segle XX era habitual que apareguessin en els documents administratius d’alguns pobles. Ho confirma l’historiador solleric Antoni Quetglas: “Allà on es mantingué més aquesta tradició fou en els cadastres, que descriuen els béns immobles. En aquest cas, el malnom era una eina útil per diferenciar les famílies quan s’anaven fent més nombroses. Llavors el segon llinatge encara no estava tan generalitzat. Així, de sobte una branca dels Rullan Pauló passà a dir-se Rullan Dulce perquè un d’ells havia obert una pastisseria”.

En l’actualitat molts d’aquests malnoms han quedat diluïts enmig d’una societat cada vegada més mestissa. Qui recentment s’ha preocupat de salvar-los de l’oblit és el sarenaler Dídac Martorell Paquier, tècnic investigador del Gabinet d’Onomàstica de la UIB. N’ha documentat 650 a la zona de l’Arenal i Son Sunyer per al seu Treball de Fi de Màster (TFM) de Llengua i Literatura Catalanes que presentà el 2020. La seva tasca és un toc d’atenció dels efectes col·laterals de la modernitat. A principi del segle XX la progressiva pèrdua del patrimoni oral ja animà mossèn Antoni Maria Alcover (1862-1932) a transcriure les rondalles mallorquines. El mateix feu després el pare Rafel Ginard (1899-1976) amb les gloses, que recopilà en el Cançoner Popular de Mallorca.

“Avui –assegura Martorell– els malnoms pengen d’un fil on hi ha hagut més moviment poblacional. En canvi, als pobles petits i a certes barriades perifèriques de Palma, encara es conserven entre gent d’entre 40 i 50 anys. Els peninsulars que s’establiren a l’Arenal durant el boom turístic també vingueren amb els seus propis malnoms”. Dels que l’investigador ha recollit a Son Sunyer n’hi ha un que crida l’atenció, el de Mena. Deriva del llatí menda (‘mentida’). “Per ventura –apunta–, venia motivat perquè un dia un familiar va dir una mentida grossa”. El filòleg insisteix que aquestes formes antroponímiques no actuen ben bé d’estigma: “És evident que n’hi ha que poden ser motiu de vergonya per a qui les hereta. Per exemple, a una persona prima li pot molestar que li diguin de Can Gras. En qualsevol cas, els malnoms se solien crear en contextos divertits o irònics, sense ànim de fer mal. És el cas del palmesà Llepaensaïmades. Es podia referir a un individu que un dia, de la gana que tenia, va llepar una ensaïmada”.

També hi ha malnoms que són diminutius, demostracions d’afecte o bé fruit del rebuig de les estructures de poder, simbolitzades pels noms de baptisme i llinatges imposats per llei. “Quasi sempre –recorda Martorell– era un membre de la comunitat i no un mateix qui el posava. Pel que fa a les dones, quan es casaven, de vegades adoptaven el malnom de l’home”. El pas del temps fa que alguns malnoms s’hagin convertit en un autèntic misteri: “A un de Selva li deien de Can Pussiles. Era la forma corrupta de ‘fusiles’, que provenia d’una cançó titulada Fusiles, és a dir, fusells. Si qualcú de la família no et conta aquesta història, és difícil intuir-ne l’origen”.

L’ànima del poble

Un altre bon coneixedor dels malnoms és el manacorí Rafel Perelló, gran estudiós de la cultura popular. “Aquí –diu–, a les esqueles, encara és habitual presentar els difunts amb aquesta forma antroponímica. A vegades et trobes sorpreses. Fa poc una esquela posava ‘dona del Dimoni Gros’. El seu home havia estat el Dimoni Gros del poble. Si ets de fora, aquest malnom et pot descol·locar”.

Durant els darrers anys Perelló ha entrevistat molta de gent gran per a les seves investigacions. “Tots –recalca–, a l’hora d’identificar un veí, fan servir malnoms. Els que abunden més són els que al·ludeixen a una possessió: de Son Neveta, de Son Tirano, de Son Cifre... També n’hi ha de ben curiosos: de Can Culhermós, de Can Merda o Mistero. L’investigador recorda que les persones solen fer servir només un dels quatre malnoms que tenen, dos per part dels padrins paterns i altres dos per part dels materns: “Dels meus, el que sempre reivindic és el de Matxet. Em ve del pare de mon pare, que tenia un forn molt conegut: el forn de Can Matxet. És el nom d’un tipus de bístia. Els altres tres són Pentina, Damet i de Son Cigala”.

En l’era de la globalització, Perelló passa pena que els malnoms esdevinguin un simple record folklòric d’un temps de paraules properes i de relacions personals més directes. “Els malnoms –diu– són l’ànima del poble. Formen part del nostre patrimoni oral. Eren una forma genuïna i específica d’identificació que tenien els nostres avantpassats”. Dídac Martorell, però, rebaixa tant de pessimisme: “És vera que, amb tants de canvis demogràfics, inevitablement els malnoms de tota la vida corren el perill de desaparèixer en benefici dels llinatges. Tanmateix, mai se n’han deixat de crear de nous, tot i que ja no solen ser hereditaris. Entre els gitanos hi ha gent coneguda com el Chino o el Rubio, i a les escoles persisteix el costum de posar sobrenoms a alguns alumnes i professors. També hi ha els grafiters, que trien un pseudònim per signar les seves obres”.