La imatge de la Mallorca esvaïda

PalmaHi ha imatges que es converteixen en icòniques amb el pas del temps. Avui Mallorca poc s’assembla a la que immortalitzà el 1987, fa 38 anys, una postal turística de l’editorial Fisa Escudo de Oro, amb seu a Barcelona. Fou en un cap de cantó de la carretera que antigament travessava Vilafranca de Bonany. Hi apareixen cinc persones grans assegudes, un home i quatre dones. Una d’elles no mira a càmera perquè està concentrada brodant. A la part superior de la paret de darrere hi pengen dos cartells que anuncien un míting del PSM, ‘Esquerra nacionalista’, el 29 de maig. És amb motiu de les eleccions europees. A la part inferior n’hi ha quatre més del disc Tomeu de Tomeu Penya, oriünd del poble. A la dreta hi sobresurten restes d’una antiga publicitat de l’actuació d’El Fary a l’Auditòrium de Palma el 8 de maig.

A l’ARA Balears li ha estat impossible localitzar l’autor d’aquesta estampa, el fotògraf Joan Linares. La seva intrahistòria, però, sí que la podem resseguir a través d’alguns testimonis, directes o indirectes. Un d’ells és Catalina Mestre Jaume, de 76 anys. És la filla del matrimoni de l’esquerra format per Sebastià Mestre Bauçà i Aina Maria Jaume Jaume. “La foto –assegura– està feta davant la casa d’una amiga de la meva mare. L’horabaixa, quan el sol no pegava tan fort, hi anava amb altres dones a cosir. Hi apareix també mon pare, perquè, en acabar les feines a foravila, s’hi solia aturar una estona. Un dia un home que passava per allà els va demanar per fer-los una foto. Amb tota la bonhomia del món li varen dir que sí i no tornaren a saber res més d’ell”.

Sorpresa al ‘souvenir’

La sorpresa va arribar al cap d’un temps. “Una germana meva va veure aquesta instantània convertida en postal turística en una botiga de souvenirs de l’Illot, on estiuejàvem. Els meus pares n’estigueren molt alabats. Després la veiérem en un catàleg de fotos promocionals de Mallorca. Ara ja no queda cap dels seus protagonistes. Ma mare morí al cap de dos anys, el 1989, i mon pare, el 2003”. Mestre sent molta de nostàlgia per aquella Mallorca d’estius de converses al carrer. “Era una altra vida, amb un ritme més lent. Ara ja gairebé ningú surt a prendre la fresca. Tothom és dins ca seva aferrat al mòbil, el televisor i l’aire condicionat”.

Qui també s’endugué una bona sorpresa en descobrir aquella foto és Tomeu Penya, de 76 anys. “És meravellosa. Em fa gràcia que hi surti el cartell del disc Tomeu, el setè de la meva carrera, i, a més, és al meu poble. Tenc la postal ben guardada a casa. Representa una Mallorca que ja no existeix. Jo record que els veïns del meu carrer cada dia sortien a prendre la fresca. Sempre m’hi aturava per contar-los quatre pardalades i fèiem unes bones rialles. Era un entreteniment collonut. La gent aprofitava aquell moment del dia per parlar mentre feien randa o un enfilall de tomàtigues”. Penya continua vivint a Vilafranca. Sempre l’envaeix la mateixa sensació quan torna a Mallorca després d’una gira de concerts a fora. “Abans sentia una gran alegria. Ara ja no. No m’agrada gens veure l’illa tan massificada. Fa temps que ho hauríem d’haver aturat. I, mentrestant, uns i altres es van donant la culpa del desastre”.

Eleccions europees

Un altre protagonista de la famosa instantània és l’antic dirigent del PSM Sebastià Serra, de 75 anys. El seu nom apareix en el llistat de participants en el míting de la formació nacionalista, presentada com ‘la força necessària’, amb vista a les eleccions europees de 1987 –la legislatura s’havia iniciat el 1984. Eren les primeres per a una Espanya que, després de la mort de Franco el 1975, tan sols feia un any que havia entrat a la Unió Europea. “Nosaltres –assegura Serra– ens hi presentàrem dins una coalició integrada per diferents partits nacionalistes sota la denominació d’Esquerra dels Pobles. Vaig veure la famosa postal passades les eleccions en un quiosc de Palma. Em va fer molta de gràcia que estigués presidida per les nostres sigles. La vaig comprar per dur-la al partit. Tothom va riure molt”.

El 1976 Serra fou un dels fundadors del PSM (Partit Socialista de Mallorca), que inicialment es digué PSI (Partit Socialista de les Illes). El 1983 va ser un dels dos diputats de la formació elegits en les primeres eleccions autonòmiques que dugué el popular Gabriel Cañellas al Consolat de Mar. A les primeres municipals del 1979 el montuïrer Francesc Trobat s’havia convertit en el primer batle de la formació de tot Mallorca gràcies a un pacte amb el PSOE. Aquells comicis europeus tingueren lloc el 10 de juny coincidint amb els autonòmics i municipals. En els autonòmics, el PSM tornà a revalidar els resultats de quatre anys enrere. Al parlament de Brussel·les, però, Esquerra dels Pobles no aconseguí cap eurodiputat. A les Illes Balears, amb tot, fou on va obtenir els seus millors resultats (prop de 9.900 vots, el 2,9%). La coalició hagué d’esperar a les eleccions del 1989 per tenir un eurodiputat. Va ser el basc Juan María Bandrés, el representant d’Euskadiko Ezkerra.

Contrast de mons

Qui va viure amb molta d’il·lusió tot aquell caliu nacionalista és l’investigador vilafranquer Jaume Sansó, de 61 anys. “El 1987 tenia 23 anys i vaig entrar com a regidor del PSM al poble. En seria batle del 1999 al 2010. Em vaig alegrar molt quan per primera vegada vaig veure la postal a la seu del partit a Palma. Després, quan es va publicar la revista del poble, es va difondre més”. L’antic polític fa la següent valoració de la imatge: “Hi surt representada la generació que va viure una guerra civil, els famosos anys de la fam i la transformació de la Mallorca rural a la turística. En lloc de posar-se en un lloc resguardat del renou, s’estimen més situar-se davant la carretera central per veure passar la modernitat. A l’estiu, per aquesta via cada dia hi circulaven uns 20.000 cotxes de mitjana. També hi transitaven molts autocars carregats de turistes que feien la ruta de la fàbrica de vidre bufat Gordiola (Algaida) i les coves del Drac (Manacor). Allò era com el contrast de dos mons”.

El boom turístic feu que aquella carretera es convertís en un eix comercial important. “Estava plena de bars i de comerços del tot pintorescos que venien melons, tomàtigues de ramellet i tota mena de productes del camp que també foren objecte d’altres postals turístiques. Amb tant de trull, constantment hi havia molts d’accidents de cotxe i atropellaments, sovint amb morts. Era un desastre. A més, a la matinada també hi havia el renou dels autocars de l’aeroport que anaven a deixar els turistes als hotels del Llevant. El 1994 el poble respirà més tranquil amb la primera variant del poble”.

Un altre dels atractius de Vilafranca de Bonany era el restaurant Es Cruce, situat en una rotonda de l’actual autovia Palma-Manacor que s’inaugurà el 2006. Ocupa un antic hort on el 1969, aprofitant la conjuntura turística, la família Garí es posà a servir arròs brut i porcella. Avui és el gran temple de la gastronomia illenca. Fent-li ombra, no gaire enfora, a la mateixa autovia, hi ha Los Melones, que a principi dels setanta deixà la seva antiga ubicació a l’interior del poble. “Els autocars s’aturaven en aquests dos establiments perquè els turistes poguessin dinar. Hi feia bon aparcar”.

Reserva indígena

La construcció de l’autovia Palma-Manacor serví per descongestionar el trànsit de l’interior de Vilafranca de Bonany. Fou, però, l’inici d’un nou canvi a tot Mallorca. “Ens convertírem en un poble dormitori. El 1987 teníem 2.100 habitants. Ara ja gairebé hem doblat la xifra. La gent se’n va de Palma per culpa dels elevats preus de l’habitatge. Després de la pandèmia aquesta tendència s’accelerà”. En l’actualitat, en plena globalització, Mallorca frega el milió d’habitants (gairebé la meitat ha nascut fora de l’illa). Fa 38 anys n’hi havia prop de 700.000. Sansó lamenta els nous signes dels temps. “Vilafranca ha perdut molt la seva personalitat que tan bé quedà retratada en la famosa postal turística. Ja gairebé ningú no saluda pel carrer”.

El 2013 l’actor manacorí Toni Gomila reflexionà sobre la identitat perduda dels mallorquins al monòleg Acorar. En un moment donat parla de la possible creació d’una reserva indígena: “Exacte, idò nosaltres vinga tots cap a Escorca amb calçons amb bufes a ballar el parado, i autocars de turistes que ens tirin cacauets per la finestra [...]”. Vist amb perspectiva, aquesta idea ja s’intueix en la fotografia amb què el 1987 Joan Linares intentà capturar l’ànima d’una Mallorca en extinció. Antoni Marimon, professor d’Història Contemporània de la UIB, no és gaire optimista: “Aviat es farà realitat la profecia d’Acorar. Enmig de l’actual turistificació i castellanització de l’illa només ens queda resistir com els irreductibles gals del llogaret d’Astèrix”.