Quan el PP balear es va tornar a fer amb el poder, tenia clar que calia deixar tranquil el català i l’educació, perquè no representen un problema i perquè la catàstrofe electoral de José Ramón Bauzá no s’havia de repetir.
La por venia de l’obsessió amb la llengua i cultura pròpia que tenia i té Vox. I els temors eren raonables, veient l’historial d’envestides de la ultradreta i els equilibris de Prohens.
Emperò hi havia un altre tema que va despistar el PP en el seu aterratge: la saturació i el clam per l’excés de turisme i la turistització.
Ni la presidenta ni el seu equip es varen atrevir a qüestionar aquesta visió, perquè varen saber llegir el clam. A més, les manifestacions varen canalitzar la tensió. Automàticament, el Govern va posar en marxa el Pacte per la sostenibilitat i va fer seu el discurs de “no podem anar a més”.
La pel·lícula ha acabat com tantes vegades. Una vegada ha baixat el suflé de la indignació, el debat s’ha eternitzat i l’Executiu no ha pres cap mesura, més enllà de comptar gent a les platges, com si fes falta.
Quin és el motiu d’aquest final? Molts. Un és que, com tot, els moviments socials i ciutadans també són efímers. La militància és d’un dia. No hi ha hagut capacitat de mantenir la pressió. I això no només parla del moviment ciutadà, que no està en el seu millor moment i que passa el dia fent conferències, sinó en una nova manera de viure: promíscua i sense compromís.
Prohens tenia dos camins: arromangar-se o fer una comissió i esperar que passàs l’enuig. És evident quin va triar. La política avui és més que mai improvisació: veure d’on ve el vent i anar dient obvietats. El model balear és no tocar res mai.