Promocions Socials Illenques: així va començar el PSM

PalmaPromocions Socials Illenques. Aquest era el nom que figurava fa mig segle a un local del cèntric carrer de Can Verí, a Palma. Ben a prop d’on és la redacció d’aquest mitjà de comunicació que ara mateix teniu a les mans, o a la pantalla. Potser algú es demanaria què eren, aquelles promocions. La resposta és tan senzilla com que era el camuflatge d’un partit polític, aleshores il·legal, com tots: el Partit Socialista de les Illes (PSI), les sigles del qual coincidien amb les d’aquella entitat. I allò era la seva seu. Fa 50 anys, el 18 de gener del 1976, va fer la seva presentació a la premsa aquell PSI, el qual després es convertiria en el Partit Socialista de Mallorca (PSM).

El PSI, en definició de qui en va ser un dels fundadors, Antoni Tarabini, era “gent que procedia del món de l’esquerra, que creia que era important donar a l’esquerra un contingut nacionalista, i gent nacionalista, que pensava que s’havia de donar al nacionalisme un contingut progressista”. Hi confluïren persones procedents del Partit Comunista (PCE), del Partit Socialista Popular (PSP) –la formació liderada al conjunt de l’Estat per Enrique Tierno Galván– i d’Aliança Nacional Mallorquina, un grup nacionalista d’esquerres impulsat, entre d’altres, per Climent Garau i Josep Maria Llompart.

El més curiós és el viatge d’anada i tornada que feren aquells que, com Celestí Alomar, Francesc Obrador i el mateix Tarabini, havien format part abans de l’Organització Comunista d’Espanya –Bandera Roja– i que, només un any abans, s’havien integrat al Partit Comunista. No hi duraren gaire: la concepció que regnava al PCE sobre la qüestió nacional, o sobre com havia d’abordar-se el “trencament democràtic” –el punt i a part amb la dictadura–, va fer que aquelles mateixes persones deixassin la militància amb prou feines estrenada, per integrar-se al nou PSI. Als comunistes aquella escissió els va representar un bon disgust.

La tapadora de Produccions Socials Illenques per a la nova formació sembla que va ser idea del mateix Tarabini. En aquelles mateixes dates, el PCE també va fer servir una placa amb el nom de Centre d’Estudis Socials, que podia significar qualsevol cosa o cap a la vegada, per camuflar el seu local del carrer de Can Savellà, també a Palma. Òbviament, era una manera de despistar el règim, encara vigent, de les seves activitats.

A la trobada de forces polítiques al santuari de Cura, el 31 de gener del 1976, Tarabini va fer pública la constitució d’una nova formació: el Partit Socialista de les Illes. Aleshores, les forces polítiques es batejaven d’aquesta manera, amb un adjectiu que indicàs la seva ideologia, i no amb una conjugació verbal o una paraula en llatí, com en temps més recents. A més dels ja esmentats, entre els fundadors del PSI hi eren l’historiador Sebastià Serra, l’artista Àngel Muerza i la galerista Maria Dolors ‘Niní’ Quetglas; com també Antoni Campins, Josep del Hoyo, Aina Sitges, Jesús Pérez i Gabriel Feliu.

Líder? Quin líder?

Curiosament, a diferència de la pràctica totalitat dels partits –llavors i ara–, el PSI no tenia un líder visible –tan visible com es podia ser en aquells moments: ni president, ni secretari general. Quan es va dur a terme la presentació als diaris, aquell 18 de febrer del 1976, Celestí Alomar, que se’n va fer càrrec, va voler deixar ben clar que ell només n’era un portaveu.

En aquella compareixença, el nou partit es definia com a no dogmàtic i democràtic; expressava la seva voluntat d’unir tots els corrents socialistes; apostava per socialitzar els mitjans de producció; defensava el dret a l’autodeterminació; assenyalava com a objectiu un Estat federal supranacional, amb un estatut d’autonomia per a les Illes, i considerava imprescindible un sindicat únic de classe.

L’abril de 1976, va tenir lloc a Palma la primera assemblea del PSI, on es va elegir una executiva de la qual formaven part Alomar, Del Hoyo, Muerza, Quetglas, Serra i Tarabini. L’assemblea, que agrupava tots els militants, era el màxim òrgan del partit. Aleshores eren un centenar i mig, la gran majoria a Palma. Arrelar a la Part Forana els va costar molt.

Aviat el PSI va triar companys de viatge: la Coordinadora Socialista dels Països Catalans, compartida amb Convergència Socialista de Catalunya i el Partit Socialista del País Valencià, i la Federació de Partits Socialistes, constituïda aquell mes de març i que aplegava un conjunt de formacions de la mateixa ideologia i d’àmbit territorial, entre els quals, a més dels ja citats, també hi havia l’Eusko Sozialistak (Socialistes Bascos) i el Partit Socialista d’Andalusia, després Partit Andalusista. En quedaven fora dues formacions d’abast estatal: el PSOE del jove Felipe González, en clar avantatge en rebre el suport de la Internacional Socialista i dels partits socialistes europeus, i el PSP del ‘vell professor’ Tierno Galván.

Algunes de les posicions d’aquell PSI resulten certament curioses, vistes mig segle més tard. Aleshores, a l’esquerra europea es vivia una certa fascinació per les revolucions dels països de l’anomenat Tercer Món. D’això sorgeixen els contactes amb el Front d’Alliberament Nacional (FLN) d’Algèria o amb organitzacions d’alliberament del Sàhara, Palestina i Zimbàbue, com de l’oposició xilena a l’exili.

També la Iugoslàvia –aleshores un sol estat– del mariscal Tito, amb un model socialista diferenciat de la Unió Soviètica, motiu pel qual va ser condemnat, resultava un model suggestiu. La fórmula ‘socialisme autogestionari’, més de cooperatives que no de control estatal, va fer fortuna. Fins i tot, una part del carlisme s’hi apuntà. Segons recull Miquel Payeras, Antoni Tarabini va afirmar que el model iugoslau es podia aplicar a les Balears.

Propostes del PSI d’aquell moment resultarien avui tremendament agosarades i qualificades sistemàticament de bolivarianes o totalitàries. És el cas de la col·lectivització del sòl edificable. Aleshores no hi devia haver un problema tan descomunal, en matèria d’habitatge, com en els nostres dies.

El trencament entre les dues ànimes

El PSI va disposar d’una presència més que notable en alguns àmbits, com el sindical, el cultural i els mitjans de comunicació. Es trobava vinculat a la potent Alternativa per un Sindicat Unitari i Democràtic de Treballadors de l’Hosteleria (ASUDTH), de la qual Francesc Obrador n’era un dels dirigents. En concórrer a les eleccions l’any següent, va obtenir el suport d’un conjunt espectacular de personalitats de la cultura mallorquina, d’entre les quals destaquen Llompart, Vidal Alcover, Damià Huguet, Llorenç Capellà, Maria-Antònia Oliver, Antònia Vicens o Encarnació Viñas, per citar només uns quants noms.

Pel que fa a la premsa, aquell mateix any, la revista Cort la va adquirir un grup d’accionistes, entre els quals hi havia els membres del PSI Alomar, Obrador, Tarabini i Quetglas i el procurador a Corts díscol i reformista Josep Melià. Aquesta va ser una etapa conflictiva, ja que un grup de redactors acomiadats denunciaren que un partit que apostava pel socialisme autogestionari no acceptava aplicar aquesta autogestió a una empresa que controlava, ni que fos en part. Per cert que es va plantejar la possibilitat que Melià s’integràs en el PSI, però allò no va arribar a bon port.

El problema, com més tard el diagnosticaria Antoni Tarabini, eren les dues ànimes que convivien dins el PSI: aquells per als quals “el substantiu era nacionalista i l’adjectiu socialista”, i els altres que defensaven exactament el contrari. Uns pensaven que s’havia d’anar a una unificació de les formacions socialistes, mentre que d’altres apostaven per construir un partit amb personalitat específica. L’esquerra deu tenir aquest esperit de contradicció a l’ADN. La tempesta va esclatar quan havia passat poc més de mig any des de la fundació. Una part de l’executiva va presentar la dimissió i uns quants, entre ells, dos dels fundadors, Del Hoyo i Alomar, abandonaren la formació.

A aquelles alçades, amb Arias Navarro substituït per Suárez a la presidència del govern de l’Estat, ja es veia que la reforma –ara sí– anava de debò, i que aviat hi hauria eleccions. La Federació de Partits Socialistes –i amb ella el PSI–, el PSP de Tierno Galván i el PSOE establiren contactes de cara a possibles coalicions. En una reunió a Madrid, Antoni Tarabini es va entrevistar amb el llavors vicesecretari del PSOE, Alfonso Guerra, per intentar arribar a un acord. No va ser possible. Allò era, va dir Tarabini a Guerra, “un error històric”.

Sí que es posaren d’acord PSP i PSI, els quals a les eleccions del 1977 es presentaren plegats a les Balears, sota el nom d’Unitat Socialista. Hi quedaren quarts, amb un bon grapat de vots: 16.401 en el conjunt de les Illes, però sense obtenir representació. Per Tarabini, el fet que Francesc Obrador fos el cap de llista al Congrés i ell mateix, candidat a senador, no els va ajudar gaire: se’ls veia massa reivindicatius i no gaire políticament correctes, que se’n diu ara.

Aquells resultats varen ser el començament de la fi per al Partit Socialista de les Illes com a tal: el desembre següent, l’assemblea del partit aprovà el canvi de nom pel de Partit Socialista de Mallorca, si bé les sigles PSI encara es mantingueren un cert temps. Dos dels seus fundadors, Obrador i Tarabini, s’incorporarien al PSOE. Harmonitzar les dues ànimes havia estat, certament, impossible.

Informació elaborada a partir de textos d’Antoni Marimon, Miquel Payeras, Bartomeu Canyelles i Francisca Vidal, Catalina Amer Ballester, Jordi Pons Bosch i Arnau Company, les memòries de Miquel Rosselló i d’Antoni Serra i entrevistes i articles a El Mundo/El Día de Baleares i Diario de Mallorca.