Jordi Pujol i nosaltres, els illencs

PalmaVa ser àmpliament admirat, també a les Balears, fins que va esclatar l’assumpte judicial que ha afectat la seva família i del qual ell ha quedat exclòs pel seu delicat estat de salut. Abans d’això, Jordi Pujol va ser, al llarg de decennis, el referent de Catalunya per excel·lència, amb uns certs vincles amb les Illes. Els recordam quan es compleix mig segle de la polèmica que generà, el maig del 1976, el seu suposat ‘desembarcament’ com a accionista a la revista mallorquina Cort, en plena Transició política.

Qui era aquell Jordi Pujol i Soley, la possible presència del qual a una revista mallorquina va generar tant de moviment? Havia nascut a Barcelona el 1930 i des de ben jovenet s’havia mogut en cercles catalanistes i antifranquistes, per descomptat clandestins. Aquella activitat el duria a ser sotmès el 1960 a un consell de guerra, al qual assistí un també ben jovenet Baltasar Porcel, a qui un policia, en demanar-li el DNI, li va etzibar: “I vostè què cony fa aquí, si és mallorquí?”. Per descomptat, Pujol fou condemnat i enviat a presó.

Jordi Pujol havia estudiat Medicina. Però, amb aquella obsessió seva per “fer país”, i en considerar que Catalunya necessitava un instrument econòmic, va crear Banca Catalana, la qual arribà a implantar-se a les Balears. El 1974 va fundar Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), formació amb la qual arribaria el 1980, en coalició amb Unió Democràtica, a ser president de la Generalitat els 23 anys següents, tot un rècord.

Segons David Ginard, la relació del futur president de la Generalitat amb les Illes arrencava el 1950, quan un Pujol de només 20 anys i Joan Reventós, que tres decennis més tard seria el seu rival a les urnes, entraren en contacte amb el mestre mallorquí Pau Llabrés, a través de Francesc de Borja Moll. L’objectiu era constituir, en el més dur del franquisme, un grup nacionalista juvenil.

Llabrés els va fer veure les dificultats d’aquell projecte, a uns temps com aquells i a un territori com Mallorca. I Pujol li va respondre amb una carta quilomètrica, a la qual demostrava un sorprenent coneixement de la mentalitat illenca d’aleshores i, en part, d’avui: “Mallorca no en vol sentir a parlar, de catalanisme”. En tot cas, deia, s’hauria de fer servir l’expressió ‘mallorquinisme’. La causa era la mateixa, la reivindicació d’autogovern, però s’havia d’anar alerta amb el terme.

Els illencs de Pujol

Pujol, segons aquella mateixa carta, tractava de trobar una expressió acceptable per a tothom: “Països de Llengua Catalana” li semblava massa llarg, i demanava a Llabrés si ell en sabia “algun de bo”, de nom. Però aquell projecte de constituir una formació nacionalista a Mallorca no va tirar endavant.

Passaria més d’un quart de segle fins a tornar a tenir notícies de l’estudiant de Medicina reconvertit en banquer. Segons recull Arnau Company, al número 82 de Cort, corresponent a finals de maig i començament de juny del 1976, es publicava una carta de José Carlos Llop i Guillem Soler, en què n’anunciaven la baixa com a subscriptors, en haver-se assabentat, per una notícia de l’agència Alfil, que “el banquer Jordi Pujol compra la majoria d’accions d’aquesta revista”. Això suposava, entenien, que un mitjà explícitament mallorquí quedava “relegat” a un pla d’inversió “per part de fora”.

En aquell mateix número, una nota de la redacció aclaria que “el senyor Jordi Pujol, malgrat l’airejat per la premsa, no ha comprat una sola acció de Cort” i qualificava de “bola” aquell rumor. El cert és que sí que hi havia hagut contactes amb Pujol per part dels propietaris, vinculats al Partit Socialista de les Illes, que seria després el Partit Socialista de Mallorca (PSM). Però no havien arribat a un acord.

Pujol ja havia entrat al món dels mitjans de comunicació amb l’adquisició de la revista Destino, la direcció de la qual va encomanar a un mallorquí: Baltasar Porcel. L’escriptor, per cert, va haver de mostrar la porta de sortida a Josep Pla, perquè aquest s’encaparrotava a redactar elogis a la dictadura portuguesa, quan ja s’havia produït la Revolució dels Clavells del 1974. Segons Gregori Mir, Josep Melià també participava en la gestió de la revista. Anys més tard, Pujol qualificaria d’“error” haver-se ficat en aquell embolic.

Cap al 1977, Jordi Pujol i Convergència s’havien convertit en el referent del nacionalisme català. Aleshores, declarava a Baltasar Porcel, en referència a la resta de Països Catalans: “Nosaltres estam a favor de l’autonomia per als valencians i per als balears. Si després, com seria el nostre desig, volen lligar-la amb la de Catalunya, escolta, perfecte. Si no, res, ells tenen la paraula”. Només li mancava d’afegir-hi “del seu pa en faran sopes”. Si bé el 1998 va participar en una Trobada Nacionalista a Mallorca i va afirmar que “som un sol poble”, a les seves memòries reitera: “La unitat cultural dels Països Catalans no té, al meu entendre, una traducció política de caràcter institucional”.

No tothom es mirava amb simpatia Jordi Pujol, des del nacionalisme illenc. En presentar-se el març del 1977 una proposta d’estatut d’autonomia al santuari de Cura, Josep Maria Llompart va voler deixar ben clar que “els Països Catalans no són un concepte inventat per Jordi Pujol i l’oligarquia financera, perquè les oligarquies no tenen nacionalitat”. Banquer i patriota? No podia ser mai.

El model de Gabriel Cañellas

Però Pujol va posar doblers damunt la taula, que era una manera rotunda d’apostar per un nacionalisme illenc, per a la campanya a les eleccions del 1977 d’Unió Autonomista (UA), la candidatura encapçalada per Josep Melià. I no pocs: mig milió de pessetes de l’època, al qual s’hi havia d’afegir un crèdit d’un milió més de Banca Catalana. No va obtenir-hi representació, així que allò fou un altre fracàs d’una possible extensió convergent cap a les Illes.

Qui sí que es va apuntar a CDC el 1978 com a afiliat, i encara mantenia la militància cap al 2008, va ser l’expresident de l’Obra Cultural Balear Climent Garau, frustrat candidat a senador per aquella formació autonomista. Ho va fer perquè es fiava, deia, “de l’ètica civil de Jordi Pujol”. Si bé reconeixia que “com a militant d’aquest partit, de les Illes estant, poc podria fer”.

En guanyar Convergència i Unió el 1980 les primeres eleccions autonòmiques catalanes des de la Guerra Civil, contra tot pronòstic, es va confiar una àrea tan clau com la política lingüística a una menorquina: Aina Moll, a qui ell qualifica de “molt convergent”, és a dir, propera en posició política. “Pujol em va dir: fes tot el que puguis, però amb el màxim de col·laboració amb tots”, recordava ella a una entrevista. Un eivissenc, Isidor Marí, va ser designat cap del Servei d’Assessorament Lingüístic i després seria, encara en l’etapa Pujol, subdirector general de Política Lingüística.

Més que en aquesta àrea, els pocs contactes d’Isidor Marí amb Pujol els va tenir a través de la Fundació Acta, un col·lectiu d’intel·lectuals. Se suposava que li havien d’exposar les seves opinions: “Però va ser ell qui ens volia transmetre les seves opinions a nosaltres”, recorda ara. “Era una persona ben formada, amb capacitat intel·lectual i de lideratge. Això era la seva virtut i el seu problema: li donava un excés de confiança i una certa tendència a no ser gaire autocrític”.

Per descomptat, en els més de dos decennis com a president de Catalunya, Pujol va tenir ocasió de fer un bon grapat de visites a les Illes Balears. El 1982 s’acostava a Eivissa. Amb Francesc Antich es va entrevistar tant al seu primer mandat, el 2001, com deu anys més tard, el 2011. Alguna activitat fou de caràcter no tan polític: el mateix 2001 va ser present a la Casa Catalana de Mallorca, en commemorar-se el cinquanta aniversari de l’entitat.

Segons Gabriel Cañellas, a una llarga entrevista amb Jaume Sastre, Pujol –l’exmandatari s’hi refereix com a ‘don Jordi’– “tenia una gran influència” sobre Jeroni Albertí, que fou líder d’Unió de Centre Democràtic (UCD) a les Illes i president de la preautonomia, bé en servir-li com a referent, bé en “tenir un poder real sobre ell”.

La Unió Mallorquina que va crear Albertí va acceptar el 1986 afegir-se a l’‘Operació Roca’, aquella estranya iniciativa per la qual el segon de Pujol, Miquel Roca, aspirava a la presidència del govern estatal. Fou un altre fracàs. La cooperació dels convergents amb alguna força política de les Illes es duria a terme successivament en àmbits potser no tan arriscats, com les eleccions europees amb el Partit Socialista de Mallorca i Esquerra Nacionalista i Ecologista d’Eivissa.

No només Albertí, sinó el mateix Cañellas ho reconeix: “El vaig imitar molt”, a ‘don’ Jordi, ‘en ses maneres de xerrar i de fer política’”. És a dir, aquell estil proper, despreocupat, amb alguna conya pel mig. Cañellas volia fer també com ell en donar el relleu a un conseller destacat, com Pujol amb Artur Mas. Després, a l’un i a l’altre, les coses se’ls anaren complicant. Foren tots dos, amb les seves llums i les seves ombres, referents essencials en aquelles autonomies que tot just començaven a posar-se en marxa.

Informació elaborada a partir de textos d’Arnau Company i Matas, David Ginard i Ferón, Antoni Marimon Riutort, Jaume Mateu i Martí, Miquel Payeras, Jaume Sastre, Juan Pedro Bover Sánchez, Gregori Mir, Llorenç Carrió Crespí, Catalina Amer Ballester, Baltasar Porcel, Vicenç Villatoro, Josep Melià Ques i el mateix Jordi Pujol, a més de publicacions a Última Hora, Diari de Balears i El Mundo/El Día de Baleares i informació de l’Arxiu d’Imatge i So Municipal d’Eivissa (AISME)