Martí Fluxà Sansó, memòria viva del trot manacorí i d’una època irrepetible

ManacorEl món del trot a Mallorca va viure, durant la dècada dels anys setanta, un dels períodes de més expansió, intensitat i esplendor de la seva història recent. Aquells anys varen estar marcats per un creixement notable de l’afició popular, per la consolidació de les curses de cavalls com a espectacle social de primer ordre i per l’arribada de cavalls procedents de l’exterior, que contribuïren a elevar el nivell competitiu de les pistes. Els hipòdroms, i molt especialment el de Manacor, es convertiren en punts neuràlgics d’una activitat que transcendia l’àmbit esportiu per esdevenir també una expressió cultural, social i identitària. Durant aquesta dècada, i no és exagerat dir-ho, l’hipòdrom de Manacor fou un dels més actius d’Europa.

En aquell context d’eufòria col·lectiva sorgí una generació de joves que s’iniciaren amb entusiasme dins les quadres, en el maneig dels cavalls i en les primeres passes de la competició. Molts d’aquells al·lots, amb el pas del temps, acabaren allunyant-se del món del trot, condicionats per les dificultats econòmiques, la manca d’una professionalització estable i la transformació progressiva del sector. Tanmateix, entre aquella generació emergí amb força la figura de Martí Fluxà Sansó, un home que convertí el trot no tan sols en una activitat esportiva, sinó en una manera d’entendre la vida.

Nascut a Manacor l’any 1958, Martí Fluxà va créixer immers en un entorn on els cavalls formaven part del paisatge quotidià i de la vida social. La influència del seu pare, gran aficionat al trot, fou determinant en els seus primers contactes amb aquest món. Des de molt jove començà a freqüentar les quadres, especialment les de Ca’n Prim, on dugué a terme les primeres tasques de cura dels animals.

Aquells inicis, aparentment humils, varen ser el punt de partida d’una trajectòria llarga, intensa i fecunda que, amb els anys, el situaria com una de les figures més completes i respectades del trot manacorí.

En paral·lel a la seva formació dins el món eqüestre, Fluxà desenvolupà la vida laboral en una empresa de perles, feina que compaginà durant anys amb la passió pels cavalls. Aquesta doble dedicació definí bona part del seu caràcter: disciplinat en el treball, però absolutament entregat al trot en el seu temps lliure. No era estrany que, en acabar la jornada, es dirigís directament a les seves quadres del Pla, on continuava la tasca amb una constància gairebé inalterable. Amb el temps, aquesta dedicació el dugué a participar en la creació i el desenvolupament, als anys vuitanta, de la quadra Perlas Manacor, un projecte que unia el seu entorn professional amb la seva vocació esportiva. D’aquesta quadra, molts de perlers i perleres que en foren petits propietaris encara recorden amb nostàlgia els èxits de Creta i les desventures d'Herga, una poltra damunt la qual s’havien generat grans expectatives.

Això no obstant, els seus primers cavalls de competició marcaren l’inici d’una carrera que aniria creixent amb el pas del temps. Rocinante fou el primer cavall que menà en cursa, seguit de Renaldo B, amb els quals començà a guanyar experiència damunt les pistes. Després del servei militar, la seva trajectòria prengué un nou impuls amb l’adquisició de cavalls com Dani –recordat per l’afició per la seva mida gegantina– i Nirvana, animals que consolidaren la seva presència dins el circuit competitiu.

Amb el pas dels anys, la seva quadra s’amplià amb exemplars destacats com Harlem i Faraon R. S. Però, si hi hagué un cavall que marcà profundament la seva vida, fou Quito des Noels, adquirit per Fluxà quan ja tenia tretze anys, després d’haver passat per les quadres d’Es Cabanells i ZK. Amb Martí, Quito des Noels encara participà en notables èxits alguns anys més, tot i les lesions cròniques que patia, i morí a les seves quadres exercint de semental.

La seva vinculació amb el món cavallista no es limità a les pistes. A finals dels anys vuitanta impulsà la cafeteria Triangle, un establiment que aviat es transformà en un espai de trobada imprescindible per a l’afició al trot a Manacor. Aquell bar, situat a la rambla del Rei en Jaume, cantonada amb la via de Portugal, esdevingué un autèntic lloc de culte: un indret on es compartien vivències, estratègies, debats, anècdotes i records del món hípic. Més endavant, continuà la seva vinculació amb el sector des del Rancho Can Bulla.

Fluxà fou també mercader, coneixedor del valor dels animals i de la importància de saber mirar un cavall més enllà de l’aparença. Tenia aquell ull propi dels homes que han viscut entre quadres, que saben llegir el caràcter d’un animal en el gest, en la passa, en la mirada i en la manera de respondre a la mà de qui el mena. Martí, per cert, era esquerrà, i ell atribuïa simpàticament els seus èxits a aquest fet.

Al llarg de la vida, participà de manera constant en curses populars i oficials arreu de l’illa. No hi havia pràcticament cap poble de Mallorca on no hagués competit, assistit o estat present com a protagonista d’aquell circuit viu i arrelat al territori. També formà part de celebracions populars profundament estimades, com la colcada de Sant Antoni, on el cavall no és només un animal de competició, sinó també símbol de festa, tradició i identitat col·lectiva. Igualment, durant el mes d’agost sempre organitzava una reunió hípica sense codi en què tothom –des de joves promeses fins a veterans, passant per menadors ocasionals– tenia cabuda.

Martí també fou activista social. El 31 d’octubre del 1987, la reivindicació d’un hospital per a Manacor va omplir els carrers de Ciutat amb una manifestació històrica que va marcar un abans i un després en la consciència col·lectiva del Llevant de Mallorca. Entre pancartes, crits i mostres de suport popular, destacava una imatge que quedà gravada en la memòria de molts: Fulminant, enganxat a un carret menat per Martí, desfilant amb un cartell reivindicatiu que exigia un hospital digne per a Manacor i la seva comarca. Aquella escena simbolitzava la força d’un poble cansat de les mancances sanitàries i decidit a fer sentir la veu davant les institucions.

La seva darrera cursa com a menador fou l’any 2016, un moment que simbolitzà el final d’una etapa esportiva extensa, però no el final de la seva vinculació amb el trot. Perquè homes com Martí Fluxà no es retiren mai del tot d’allò que estimen. Poden deixar de competir, poden abandonar la cadira i les regnes en una cursa oficial, però continuen formant part del món que han ajudat a construir. La seva presència, la seva paraula i la seva memòria continuaren essent referents per a molts. Martí, que ens deixà l’any passat, deixa una nissaga de dos fills, Joan i Jaume, que han heretat la seva afició l'han evolucionada cap al professionalisme.

En l’àmbit institucional, la seva trajectòria també fou significativa. Participà activament en la Cooperativa Trot, on arribà a exercir responsabilitats directives, i posteriorment assumí la presidència de la Societat Esportiva del Trot. Aquesta implicació el situà en el centre de les decisions organitzatives del sector en un moment en què el trot travessava transformacions importants i necessitava noves estructures de gestió, més solidesa i una visió capaç de conjugar tradició i futur.

La seva mirada sobre el sector fou sempre crítica però constructiva. Considerava que determinades pràctiques, com el conegut 'tirar enrere', havien perjudicat la credibilitat de les carreres.

Pel que fa a la preparació dels cavalls, Fluxà defensava una metodologia basada en la constància, la disciplina i el respecte absolut per l’animal. Els cavalls, segons la seva experiència, necessitaven exercici diari, alimentació equilibrada, vitamines i una atenció personalitzada d’acord amb les seves característiques físiques i temperamentals. Aquesta filosofia de treball, aplicada amb rigor i paciència, fou una de les claus del seu èxit.

Vaig tractar Martí personalment. En record els darrers temps, les converses a la plaça de Santa Catalina, liderant les expedicions manacorines cap a Maó per participar en la diada de maig, i haver anat per les seves quadres, on tinguérem algun cavall. Malgrat que ja fos anacrònic, a principis dels anys 2000 encara record els capvespres d’estiu passejant per una voltadora damunt un carro de garbejar estirat per Dolça des Nells, amb un parell de joves damunt i mitja dotzena de bèsties fermades.

La seva mort no significà l’oblit. Ben al contrari: avui ja té un memorial que en manté present el nom i el llegat dins el món del trot. Aquest reconeixement no és només un homenatge a un home, sinó també a una manera d’entendre l’afició, el treball i la fidelitat a una passió. El memorial recorda que hi ha trajectòries que no s’esborren, perquè han deixat empremta en les pistes, en les quadres, en els pobles i afectiva de tots els cavallistes. Perquè el trot, quan és viscut amb la intensitat amb què el visqué Martí Fluxà, no acaba en una sola persona: continua en els relats familiars, en els noms dels cavalls, en les fotografies antigues –moltes de les quals fetes pel seu amic Bernat Sureda–, en les converses de bar i en els dies de carrera.

Martí Fluxà Sansó queda així com una figura imprescindible de la història recent del trot manacorí: memòria viva d’un temps irrepetible, testimoni d’una passió sense reserves i símbol d’aquells homes que, sense fer renou, construeixen una part essencial de la història de les carreres a Manacor.