Quan vaig conèixer en Jaume Reus, tenia ben gravada al tercer ull l’expressió intensíssima d’un al·lotet de nou o deu anys als campaments de Viu l’Estiu, que es negava a allitar-se a la Victòria clamant: “Quiero vivir! No quiero dormir!”. No m’estranyaria que ja us ho hagués explicat: ens va ben encomanar la premissa; fins i tot a mi, de sempre delint-me per mandrejar amb un bon llibre el dematí sencer, però comptant enmig de l’insomni les hores que el cos (amb les seves exigències essencials) descompta al meu pas anecdòtic per la terra. Hi rumio i se m’apareix el poeta Jaume C. Pons Alorda, ulls esbatanats i orelles badades a tots els canteranos de tots els escriptors de l’univers, que admira i escolta “el cuc del paperam, / el corc de l’existir”, mentre grinyola extàtic que “la festa és el suïcidi de la carn, i la satisfacció / és el Deïcidi / perpetu / del bosc / i de la misèria” (El corc. Labreu, 2025). Sento com retrona el seu teclat –eufòric, naturalment autodestructor.
Faig l’esforç de returar-me. Cada instant de vida i cada paraula –que comptin. En el fons, no voleu dir que és el que intentem tots? Només que moure les idees no hauria d’implicar el desplaçament constant dels cossos per la Terra: s’amplien els aeroports per acollir uns avions que volen amb combustible assassí; i, alhora que tothom renega dels turistes, tothom aspira a ser-ne un en llocs que no ha trepitjat. Moure les idees no hauria d’implicar publicar amb freqüència ‘verborreica’: no basten llibreries, revistes ni diaris per encabir tot el que es presenta com a novetat; i, alhora que les indústries i empreses exciten drogoaddícticament el personal que s’autoanomena ‘consumidor’, a les lectores de fons se’ns frustra i atabala l’existència.
Recupero el recull guardonat amb l’últim premi Ciutat de Manacor 2025: parlant de “l’hora en què les flors es tanquen”, la poeta Júlia Febrer hi escriu que “ens condemnam a una estació perpètua, / a perdre el món / quan bull de vida” (Arrel inoïda. Adia Ed.). La societat adormida de ritme frenètic eixorda l’escriptora, fins al punt d’ofegar els missatges que les pròpies arrels envien a la resta del cos; i, d’escoltar les cigales, solament en desxifra que: “El seu crit és desig / el seu crit és adeu”. El voler perilla de transformar-se en obsessió, sobretot quan no troba correspondències; o bé pot transformar-se en art. Tot plegat remet al lema apoteòsic del protagonista de la novel·la de Robert Schneider, i segurament també al traductor, Joan Estrany, mentre hi treballava: Qui estima no dorm (Nova Ed. Moll, 2023) és la consigna que el jove Elias Alder sent proclamar un dia de cada dia en un poble de mala mort a un venedor ambulant. I, amb aquest adagi i el seu amor superdotat –per la música, els sons de la natura i el batec del cor d’una noia–, es mor de son a 22 anys.
Humans..! Com més longeus, menys viscuts. Insatisfets amb la quantitat de paisatges, ciutats, coneixences, pells i versos que experimentem, per culpa de fer massa via; adelerats pel lloc, ésser o poema de més enllà, però contemplant-los de reüll perquè ningú no arribi, toqui, escrigui abans. Potser no caldria córrer si creguéssim, com l’equatoriana Mafe Moscoso, que “no és el nostre món el que s’acaba, ni el nostre futur el que s’esgota”; però el nostre context sí que són la ‘civilització’ i la ‘cultura europees’... “La set, la set, la set d’eternitat” que ofega els nàufrags del poeta Bartomeu Crespí. El mereixedor del premi Pare Colom 2025 demana al lector: “I quan extirpis el temps de les hores / cerca en la pausa de l’esdevenir / un nou llenguatge que et pugui resoldre / la diferència entre ‘ser’ i ‘existir’”; al final, confessa: “No sé res, / just que l’eternitat és horrorosa”. Abans, però, just amb el títol ja ha assegurat que Mai no ho podràs saber (Lleonard Muntaner, Ed.).
Connexions indescriptibles, espurnejants, encenen al magí el record d’una altra lectura il·luminadora. Poso aquestes frisances (postmodernes?) en contrast amb l’abandó tardoral de l’Anatòlia, la protagonista de la celebrada novel·la de Nariné Abgarian (I del cel van caure tres pomes. Trad. Marta Nin. Comanegra, 2021). Un matí com tots els altres des que és una dona madura, es desperta en un llogaret muntanyenc mig desconnectat del rebombori nostre d’ara: un poblet amb horts, cabres i habitants envellits; allà, es desperta un bon dia, sense home ni fills, amb els llençols xops de sang... i decideix assumir que es mor. Ja està. Amb tot, és precisament aquell matí de basarda i desconcert que la vida dins seu rebrota, que comprèn que la seva solitud era inventada i torna a bategar amb l’ímpetu de les primaveres. La contradicció aparentment insuperable? Com més conscients som del nostre do i més agraïts ens mostrem envers els dons rebuts de la terra, dels altres, de la literatura, més creix l’ambivalent, intransigent, desig de compartir... i preservar.
