Tota l'illa de Mallorca acabarà sent una gran ciutat. Ho vaig sentir per primera vegada fa una trentena d'anys, i no podria precisar de qui. Qualque portaveu del GOB? Qualque professor del departament de Ciències de la Terra de la Universitat? Qualque militant del PSM? Tant és, ara.
Al contrari del que es podria pensar, Mallorca ve de ser una illa industriosa. Segurament l'única de la Mediterrània que es va acollir al progrés que va suposar la revolució industrial. Sabates, perles, indústria tèxtil, mobles... Els nuclis urbans acollien l'activitat fabril, que enaltia l'opòsit entre burgesia i proletariat coincidint amb l'adveniment de la ideologia liberal i lliurepensadora. Una manera moderna d'enfrontar-se al conservadorisme de l'antic règim, que pervivia a foravila, amb catefes de senyors que administraven les grans possessions heretades del temps de la societat estamental. Tot allò, però, va fer ull, i els latifundis es parcel·laren per donar doblers i oxigen a aquella gent que insistia en el privilegi de viure sense fer feina.
El segle XX va ser travessat per una guerra civil devastadora i l'illa, sobretot al camp, vivia una misèria insondable, que s'allargava fins avançats els anys cinquanta. Llavors, els viatgers romàntics es convertiren en turistes de massa, els bocins de terra prima a vorera de mar esdevingueren mines que en comptes de ser explotades per excavació ho eren per acumulació. Hotels disforjos destrossaven el paradís mentre omplien de doblers els calls i els solcs de les mans dels pagesos fins fa dos dies miserables. Fer doblers era fàcil. Botigues de souvenirs, restaurants, bars, fondes, hotelets, florien a vorera de mar. La temporada es concentrava en dos mesos o tres intensíssims a l'estiu i en punts molt localitzats de l'illa: Platja de Palma, Cala Millor, Can Picafort, Calvià, per dir-ne alguns.
Acabat el segle XX, s'esdevingué el desastre. Els hotelers perderen el monopoli. Arribà el lloguer vacacional que suposadament democratitzava la riquesa. El turisme residencial creixia. Els rics del món veien Mallorca com una destinació assequible i amb una legislació laxa per construir en sòl rústic sense problemes excessius. Dues quarterades eren prou terreny per construir un xalet amb piscina. Primer s'hi apuntaren els indígenes. Després, la resta del món. A Mallorca impera una llei única, la dels doblers.
Mentrestant, Terraferida ha tornat a l'acció i ho ha fet amb força. En la seva campanya ‘Foravila fora grues’ mostren els resultats d'un estudi que conclou que les construccions en sòl rústic alçades els darrers nou anys ocupen una superfície de 14 quilòmetres quadrats, l'equivalent al municipi de Consell, i a l'illa de Cabrera, si en voleu un altre símil. Un altre estudi, Cases que no existeixen, del pollencí Miquel Rosselló Xamena, determina que al sòl rústic de Mallorca hi ha 55.256 cases. Calculant tres persones per habitatge, més de 150.000 habitants. Amb molt d'avantatge, parlam de la segona ciutat de l'illa. Els xalets a foravila, avui, ja es fan en sèrie. Una promotora compra una dotzena de quarterades, les tanca de paret seca i hi construeix sis xalets al mateix temps. És el que es coneix com a urbanització. Però en dispersió, com a habitatge unifamiliar en rústic, sense serveis, sense aigua corrent, però amb piscina, multiplicant de manera exponencial la mobilitat, amb accessos de nova creació i sense cedir terrenys per fer vials ni zones de serveis, dels quals gaudeixen sense problema ni previ avís a la vila de més a prop. Després es queixaran perquè no tenen un punt de recollida de fems a prop o s'indignaran perquè els entra aigua quan plou un poc, perquè havien construït en zona inundable.
El sentit de les ciutats, de les viles i dels llogarets té un nom: mancomunitat. Les persones no s'ajunten, en aquest cas, per enyor ni per companyia, sinó per la necessitat de compartir els recursos. L'electricitat en xarxa, l'aigua corrent, la recollida de residus, les escoles, els centres de salut i els hospitals, l'administració pública, les botigues i supermercats, i la gran majoria de llocs de feina. Els desplaçaments es fan a peu. Els 150.000 que viuen al sòl rústic ho fan en cases que no existeixen, perquè no han aportat al bé comú, han destruït el paisatge, han esquarterat el territori i han esterilitzat el rebost del lloc on viuen. Només un quinze per cent del menjar que consumim ha estat generat a Mallorca. L'agricultura no treu. Les herències no es poden partir. Cap indígena pot pagar a preu de mercat als germans la part que li ha tocat. I venen, que sempre és fàcil, i llépol.
Cada quarterada que hem venut, no té retorn. Cap de nosaltres la podrà tornar a comprar. On viuran els nostres fills? Ara diuen que a Astúries, o a Galícia. Potser més endavant, a Extremadura o a Lleó. A Fraga, o a Lleida, en el millor dels casos.
És hora de prendre messions en aquest assumpte. Ni dues quarterades, ni quatre, ni deu. Privam la construcció d'unifamiliars en sòl rústic? Privem-la. Ja n'hi ha prou. Qualcú a la sala política illenca que vagi per feina? Ho diuen els de Terraferida: una retxa de típex damunt el Pla territorial de Mallorca bastaria. Volem poder gosar?
