De docents depurats a docents autocensurats. Per una pedagogia antifeixista

Fa uns dies vaig anar de públic a la presentació del darrer llibre de Pere Carrió, El magisteri depurat a les Illes Balears (Lleonard Muntaner, 2026). Va ser a la sala d’actes de la UGT, desbordada de mestres jubilats, dones i homes amb molts anys de llibres, pissarres i infàncies crescudes a la seva esquena que, com en Pere, han aguantat i en bona part expliquen el sistema educatiu a les Balears.

El procés de depuració que Carrió detalla en la seva exhaustiva investigació era un dels mecanismes de repressió del règim que cercava, com bé va exposar el catedràtic Joan Maria Thomàs, esborrar el concepte d’escola de la República, és a dir: un model d’escola entesa com un espai de formació de ciutadanes i ciutadans. En el cas de les Illes, el procés de depuració va ser fins i tot més intens que a la resta de l’Estat, només comparable al de ciutats com Barcelona i Oviedo. De fet, ja abans del procés de depuració, també foren molts els i les docents assassinats i represaliats pels colpistes. 

El simple fet d’estar afiliat a un sindicat, com la Federació de Treballadors d’Ensenyament, o la sospita de ‘simpatitzar’ amb alguna idea progressista, ja era prou motiu per ser apartat de la feina de per vida. A molts fins i tot els requisaren els béns familiars. Per a altres, la suspensió fou temporal. I per a tots els que continuaren fent de docents, el sotmetiment als dictats del que Franco considerava les funcions socials de l’educació generà una gran frustració. Parlam de mestres i professors i professores molts dels quals es formaven des del s. XIX sota metodologies noves, que entenien l’educació com una eina alliberadora, i no de dominació. Recordem que Guillem Cifre de Colonya ja havia estat dècades enrere un dels fundadors de la Institución Libre de Enseñanza, tot apostant per una educació no segregada, laica, significativa i accessible per a les classes populars.

Com bé va subratllar Bernat Sureda, en realitat el franquisme i el procés de depuració no només volien posar fi a l’ideal d’escola de la II República, sinó a tota la tradició liberal acumulada que assumia l’educació com una eina fonamental de transformació i modernització de la societat. L’escola es va tornar a deixar en mans de l’església nacionalcatòlica, la Falange i els comitès que varen dirigir la depuració de mestres. 

I malgrat tot, molts mestres depurats no varen renunciar als seus ideals ni a una manera de ser que xocava amb l’escola franquista, però que podien recrear amb discreció dins les aules. Molts mestres jubilats que hi havia el dia de la presentació del llibre de Carrió a la sala havien estat alumnes d’alguns d’aquells mestres condemnats al silenci, però que continuaren apostant des dels marges per una educació democràtica enmig d’una dictadura.

Aquesta reflexió em duu a l’actualitat, quan ens posam les mans al cap davant les estadístiques sobre la gran quantitat d’homes joves a qui no els importaria viure sota una dictadura. O quan juga la selecció espanyola contra Egipte i tot són crits racistes i islamòfobs. O quan un docent és agredit a un institut de Mallorca per motius homòfobs, fa només uns dies.

Em vull aturar aquí perquè no compartesc les reaccions corporatives i en certa manera reduccionistes que he observat: no és només un problema d’homofòbia. Ni tampoc és només de pèrdua d’autoritat o de respecte cap al professorat. El tema és molt més profund, i també hi ha una part de responsabilitat dels docents, que, per descomptat, hem de condemnar les agressions (també quan les pateixen els alumnes i no les resolem ni les condemnam amb la mateixa intensitat), però la resposta no pot ser la revictimització dels docents. També hi ha docents homòfobs, masclistes, racistes i autoritaris, per si no hi havíeu reparat. 

Crec que ens cal molta més proactivitat, com ens planteja el professor Enrique Díez al seu llibre Pedagogia Antifeixista (Octaedro, 2025). Comencem per assumir que el feixisme no és només un moviment polític, sinó un fenomen educatiu i que, per tant, ens interpel·la i interpel·la la nostra feina i funcions com a docents. La resposta no pot ser, com sent en converses amb molts col·legues, l’autocensura, com si no es pogués parlar de qualsevol tema a l’aula. No abordar aquestes qüestions de manera oberta –i pedagògicament meditada– només fa créixer el càncer que representa l’autoritarisme. 

No hi ha educació neutra, i per als companys i companyes docents que encara no ho hàgiu descobert, la idea mateixa d’una educació inclusiva, crítica i emancipadora és contrària als projectes polítics dels que avui amenacen la democràcia, i que també socialitzen els infants i adolescents a través de l’algoritme. Qui es pensi que des de la seva falsa trinxera de neutralitat no patirà les depuracions que estan per venir s’equivoca. Per això la memòria és tan important com l’aposta per una pedagogia antifeixista com a condició per a una pedagogia de l’esperança.