‘No me llame Ternera’: ni polèmic ni provocador
Netflix acaba d’estrenar No me llame Ternera, la llarga entrevista de Jordi Évole a Josu Urrutikoetxea, Ternera, un dels líders més rellevants de la història d’ETA. Amb setanta-dos anys, accepta asseure’s davant del periodista perquè, diu, té ganes d’apropiar-se del seu relat, després que tantes persones hagin parlat i escrit sobre ell. Quan el documental es va estrenar al Festival de Sant Sebastià, cinc-centes persones van firmar un comunicat exigint la cancel·lació de la projecció perquè blanquejava la banda terrorista. Arran d’això, en massa ocasions, el documental s’ha titllat de polèmic. Però No me llame Ternera no és polèmic. Sí que afronta un tema molt delicat. Sí que és interessant i fins i tot addictiu. Escoltar els arguments d’Urrutikoetxea i observar la seva incomoditat en el diàleg amb Évole et deixa enganxat a la pantalla. Però en cap cas és una operació de blanqueig. L’entrevista d’Évole ni tan sols es recrea en la part humana del personatge.
Un dels aspectes més destacables és com la batalla del relat emergeix a través de l’ús del llenguatge. Fins i tot en la manera com el protagonista exigeix no ser anomenat amb el seu àlies. Urrutikoetxea corregeix o modifica constantment els termes que Évole fa servir durant la conversa. País Basc Nord en comptes de França, acció en lloc d’atemptat, grup d’acció per comando, violència armada per terrorisme, conseqüències irreversibles en comptes de morts, i matar en lloc d’assassinar.
L’entrevista d’Évole evoluciona cronològicament. Comença preguntant per la incorporació del protagonista a la banda armada i després va repassant els principals atemptats i decisions per confrontar-los amb els arguments del seu interlocutor. Évole és hàbil buscant les contradiccions i les fragilitats morals del personatge. Aprofita respostes anteriors per qüestionar-les davant de nous arguments. Urrutikoetxea nega que ETA classifiqui víctimes, però Évole aprofita la distinció que més tard fa sobre criatures assassinades per assenyalar-li que sí que fa diferències. Un dels moments en què la incomoditat és més colpidora és quan Évole recorda a Urrutikoetxea l’assassinat de Yoyes, comès per la mateixa banda, fent referència a l’amistat que hi havia entre ells.
En els últims deu minuts del duel dialèctic, l’integrant d’ETA estova una mica la rígida cuirassa que manté en tot moment. També perquè Évole deixa d’insistir en l’error i el penediment per abordar-ho amb més audàcia a través del pes de la motxilla emocional i en l’aflicció per com s’han fet les coses.
L’entrevista a Urrutikoetxea queda emmarcada per una introducció i un epíleg d’una de les seves víctimes. És Francisco Ruiz, l’escorta de l’alcalde de Galdakao que el 1976 va ser cosit a trets per ETA. Fa un discurs des de l’anhel d’una reconciliació a Euskadi. I, malgrat això, el més flagrant de tot és que la plataforma Netflix, en el seu menú, qualifica la producció No me llame Ternera de “provocadora”. Però no té cap voluntat de ser-ho. És un símptoma de com una part del país ha percebut la realitat d’Espanya i la seva història en comptes de voler-la entendre.
