Darrerament, sobretot a partir dels últims anys i de l’ascens del trumpisme global, ha arribat a semblar que els fets, els simples fets, ja eren una forma d’ideologia. Hem arribat a confondre tant les coses que dir certes veritats ja sembla una opció política, com si la política no hagués de partir de les veritats, sinó que fins i tot s’hi pogués imposar.
D’aquí que certa dreta esotèrica arribés a parlar de ‘fets alternatius’, o que es parli que hi ha ‘la teva veritat’, oposada a altres formes de veritat, que seria sempre inevitablement subjectiva. L’esquerra il·lustrada hauria de venir amb la llum de la raó a veure les coses tal com són, però la dreta ha enverinat tant el terreny i el discurs que prefereix la negació o abonar altres formes d’esoterisme, com tot aquell que va de la mà de les polítiques d’identitat.
Hi ha les coses que són matèria d’opinió, cert, sobre les quals mai no n’acabem d’estar segurs; i les coses que són o no són, com les xifres d’atur, la utilitat de les vacunes, si plou o no plou, o si determinades decisions costen o no vides humanes o poden o no tenir un efecte en l’estat col·lectiu. No té sentit opinar sobre si la Lluna és de formatge o no, però d’igual manera s’ha creat un mercat de les coses opinables totalment absurd (gràcies sobretot a les xarxes socials), que converteix en objecte de debat coses que hauria de ser simplement dades. Com ens posicionem respecte a aquestes dades és la política. I és evident que la immigració pot comportar un problema, però què sigui o no un problema certa ‘degradació dels serveis públics’, per exemple, és una decisió política, i de quina manera se li dona una resposta o l’altra també és un afer polític. Podem definir el problema de moltes maneres, i també podem negar-lo, com es fa des de certa esquerra que, si no pot canviar les coses, canvia de conversa; com també podem posar-hi remei de múltiples formes, depenent de la ideologia, és a dir, dels nostres valors.
Però, ¿què s’ha de fer quan certs fets, accentuats fins a l’extenuació, sembla que elevin les posicions d’extrema dreta, o que donin suport a les seves tesis, o que la seva simple acceptació acabi sent una forma d’assentiment a la seva visió del món? La dreta populista es fa un fart d’abanderar dades, a les quals sovint volen dotar d’una aura d’objectivitat inapel·lable, com les que poden relacionar criminalitat o immigració, o la immigració i la religió musulmana –o certes nacionalitats foranes– amb delictes com el narcotràfic o els sexuals contra les dones. No pot ser que els temes, només els temes, ja siguin una ideologia, com si l’afany apropar-se o no a certes coses ja marqués el tarannà polític. No podem deixar que la dreta s’apropiï de certs debats, com tampoc que es faci això mateix des de certa esquerra postmoderna. La realitat i els problemes són els que són, per sobre de qualsevol ideologia, la qual no hauria de ser una manera de veure el món sinó un plegat d’opcions per millorar-lo, sempre sabent que no hi ha res infal·lible.
