Ja sabem que, tret de comptadíssimes excepcions, Espanya no ha entès mai la seva pròpia plurinacionalitat. Però hi ha una altra incomprensió més nostrada de la qual no parlam tant, i en tot cas només ho feim des de les Illes Balears i el País Valencià: que Catalunya, i molt especialment Barcelona, tret d’excepcions també escasses, no ha entès la nostra nacionalitat comuna.
Aquesta carència, mescla de desinterès, ignorància i autosuficiència, es manifesta en quasi tots els àmbits de la vida social, cultural i política, i és especialment perceptible en el món del llibre. Les editorials balears fan un gran esforç per publicar llibres excel·lents que ultrapassen de llarg l’interès que puguin tenir en el territori on s’han editat. Ja comprenc que un estudi sobre les profundes i mai prou explorades diferències entre la manera de fer el punta-taló en el ball de fandango entre Ferreries i Ciutadella, no hagi d’estar damunt la taula de novetats de les principals llibreries de Barcelona. El problema és que en aquestes taules sí que hi trobarem la collonada d’un autor –que no escriptor– que mai havia publicat res i que tan sols té el mèrit d’una fama mediàtica (i efímera) aconseguida amb qualsevol cosa que no té res a veure ni amb l’escriptura ni amb el pensament, mentre que hi mancaran llibres imprescindibles per a la salut cultural pública de tot el país, però que han comès la gravíssima errada d’haver-se deixat publicar per un segell de qualsevol de ses Illes en lloc de fer-ho per una marca de les bones. De Barcelona, és clar. Bon ball tenim.
Hi ha casos realment clamorosos. El llibre Judicis polítics sota la democràcia militant espanyola. Anàlisi de la justícia política: quatre causes penals, del doctor en Sociologia mallorquí Daniel Escribano, publicat per Documenta Balear, és una autèntica joia. De les quatre causes que anuncia el subtítol, només una fa referència a un represaliat mallorquí, el cantant Valtònyc. Un altre capítol explica el cas, als anys vuitanta, del diputat basc Miguel Castells Artetxe, condemnat per un article d’opinió. Els altres dos casos analitzats són de Catalunya: la condemna d’un grup d’activistes de l’acampada ‘Aturem el Parlament’, duta a terme al parc de la Ciutadella el juny del 2011 contra les polítiques econòmiques austeritàries –Daniel Escribano dixit– i, finalment, el gran tema del llibre, que ocupa dues terceres parts de la seva extensió total: la causa general contra l’independentisme català, altrament dit ‘judici del procés’. El text de Daniel Escribano és dens, extens, exhaustiu. Però és tan punyent el que explica, tan gros i està tan ben escrit, que es llegeix amb la fascinació de les millors cròniques periodístiques judicials de la literatura anglosaxona, tan donada a aquest gènere.
Vaig assistir a la presentació del llibre de Daniel Escribano a l’Espai Mallorca de Barcelona, el 27 de setembre de l’any passat. Públic? Quatre jans i un boi, que deim a Menorca. Una llàstima. L’autor hi era acompanyat pel prologuista del llibre, l’advocat Benet Salellas, que coneix perfectament el tema com a membre destacadíssim de l’equip de defensa de Jordi Cuixart al Tribunal Suprem davant l’inefable jutge Marchena. Després de la presentació vaig visitar algunes de les llibreries més grans de Barcelona. El llibre havia estat editat i distribuït feia tan sols dos mesos. Va ser difícil trobar-lo. Si per sort el tenien, estava enfonyat en un racó d’una prestatgeria.
Com és possible que un dels millors llibres que expliquen l’epopeia del judici polític més important del segle XXI a Catalunya hagi passat tan desapercebut? Com podem aspirar a ser algun dia un país normal si la capital metropolitana és incapaç d’exercir el seu rol d’aglutinadora i promotora de la rica diversitat cultural que es cou a tota la geografia nacional? Com podem sortir de l’atzucac si, quan comentes aquest desajust crònic, gairebé estructural, algú et respon amb el nom d’un escriptor illenc molt conegut a Barcelona, com si l’excepció fos la regla?
Segur que aquest despropòsit perenne té explicacions de caràcter logístic, comercial, mediàtic, cosmètic, químic, metafísic i quàntic. Tot té una explicació, sí. Però és una anomalia tan colossal, tan perniciosa i fa tant de temps que dura, que hauria de ser una prioritat absoluta dels màxims responsables institucionals i de tot l’ecosistema cultural català. Però no. És tan sols una nosa perifèrica. Una queixa dels sonats de l’aldea gal·la. Un gra al cul... d’un altre.
A l’acte de presentació del llibre, Benet Salellas va sostenir que, en contra del que sovint es diu, avui no hi ha una crisi de reivindicació de drets, sinó de reivindicació dels drets dels altres. De protestes n’hi ha moltes, deia, però cadascú es queixa d’allò que l’afecta directament. Hi estic d’acord. El declivi del valor de la solidaritat ha donat pas a la hiperventilació pel meu greuge particular.
Tem que açò segurament explica més coses de les que estam disposats a reconèixer i admetre. Si és cert, l’absència de llibres importants editats a les Illes Balears seria el problema menys important, però al capdavall en seria un exemple evident. A Barcelona, som els altres.
