“Em varen sedar i em vaig despertar a Madrid: així vaig entrar al Patronato amb 16 anys”

PalmaA 16 anys, Consuelo García del Cid va desaparèixer de la seva vida durant 24 hores. La seva mare la va despertar de matinada perquè havia d’anar a l’acadèmia. A casa hi havia el metge de confiança de la família, vinculat a l’Opus Dei. García del Cid explica que li varen injectar un sedant per via intravenosa i que va perdre el coneixement. Es va despertar l’endemà en una habitació que no coneixia, amb la porta tancada amb clau i una finestra amb barrots.

Va mirar al carrer. Les matrícules dels cotxes començaven amb una M.

Havia estat traslladada de Barcelona a Madrid i internada en un centre de les Adoratrius. “En aquell moment vaig entrar en un altre univers. Vaig entrar a l’infern”, recorda ara. No sabia què havia fet per acabar allà. “El primer que vaig pensar va ser llevar-me la vida. No volia continuar vivint perquè, si aquell era el meu destí, jo no el volia.”

García del Cid és escriptora, investigadora i activista i fa dècades que intenta reconstruir i explicar què va passar dins els reformatoris vinculats al Patronato de Protección a la Mujer, una institució franquista que, sota el discurs de la protecció i la reeducació, internava dones joves considerades moralment desviades. Aquest divendres i dissabte, 25 i 26 de setembre, participarà en les jornades de memòria democràtica amb perspectiva de gènere que se celebren al Casal Son Tugores d’Alaró, dedicades precisament a recuperar aquesta història.

Per a García del Cid, el nom de la institució ja conté una de les grans contradiccions del sistema: “El Patronato no protegia, tancava”. Segons explica, qualsevol adolescent que s’allunyàs del comportament que el règim considerava acceptable podia acabar internada. “Delicte i pecat anaven units, tant com Església i Estat”, resumeix. Ho defineix com “un sistema penitenciari ocult per a menors que no havíem comès cap delicte”.

L'entorn d'una família conservadora

García del Cid havia crescut en una família conservadora i de dretes. El pas per col·legis privats, explica, li havia impedit prendre consciència del país on vivia. Va ser a l’Acadèmia Fivaller on va entrar en contacte amb persones i amb una realitat social que fins aleshores desconeixia.

Va començar a freqüentar els bars alternatius de Barcelona, a manifestar-se contra Franco i a canviar la seva manera de vestir. A casa hi duia octavetes contra el dictador i pamflets polítics. La seva primera manifestació, diu, va ser amb només 14 anys, arran de la condemna a mort de Puig Antich. “No reconec haver comès cap error”, assegura. “El que feia als 16 anys era el que feia qualsevol adolescent de l’època. El problema és que ho vaig fer en una família conservadora.”

Aquella rebel·lia va tenir conseqüències. Segons el seu testimoni, la família podia sol·licitar directament l’ingrés d’una menor sense que aquesta estigués tutelada pel Patronato, com va passar en el seu cas. També parla de les anomenades “guardianas de la moral”, que descriu com una mena de policia femenina encarregada de vigilar les conductes de les dones. Podien intervenir, explica, denúncies de capellans o veïns, o actuacions d’aquestes dones en les anomenades “zones de conflicte”.

Treballar, resar i obeir

Quan va entrar a les Adoratrius de Madrid, García del Cid assegura que va entendre immediatament que no estava en un centre educatiu ordinari. Les internes tenien restringida la correspondència, les visites estaven supervisades i, segons el seu relat, parlar lliurement amb altres internes podia comportar càstigs. També descriu períodes d’aïllament, trasllats com a forma de càstig, treball als tallers sense remuneració i un fort adoctrinament religiós.

“Fregar, treballar i resar”, resumeix. Les internes rebien també formació acadèmica, però García del Cid assegura que les classes ocupaven només unes tres hores diàries i que moltes de les professores eren religioses sense titulació específica. “La formació acadèmica no era una prioritat”, afirma.

Especialment dures, segons el seu testimoni, eren les condicions de les internes que arribaven a través de les seves famílies, les anomenades “de pagamanet”. La seva mare, explica, pagava 25.000 pessetes mensuals per la seva estada, mentre que el Patronato abonava, segons el seu relat, 2.000 pessetes per cada interna tutelada. “Menjàvem la mateixa merda, treballàvem com totes, però ens varen destrossar més que a la resta perquè pensàvem”, afirma.

També recorda que dins les Adoratrius hi havia religioses que mostraven una actitud diferent. Esmenta especialment una monja, sor Trinidad, que li amagava entrepans de truita sota el coixí, li donava cigarrets i vigilava la porta perquè pogués tenir moments de respir. “No l’oblidaré mai”, diu. “Era part de tot allò, sí, però em va veure tan malament que va tenir compassió de mi.”

“El meu cap es va convertir en un arxiu”

Una de les coses que més la varen marcar va ser la prohibició de tenir intimitat. Les internes, explica, no podien tenir llibretes ni escriure un diari perquè les seves pertinences podien ser revisades. Això va fer que transformàs la memòria en una eina de supervivència. “Des que vaig entrar, el meu cap es va convertir en un arxiu, en una màquina registradora”, explica. Recordava noms, espais, olors i converses perquè estava convençuda que algun dia hauria de contar què havia passat.

Quan li varen explicar què era el Patronato i li varen parlar de les proves de virginitat i de les “guardianas de la moral”, va entendre, segons relata, la dimensió del sistema. “Vaig pensar: això és una Gestapo espanyola contra les dones.” I va prendre una decisió: “Des del dia que vaig entrar, el meu únic objectiu va ser sobreviure i contar-ho. He aconseguit les dues coses.”

Robatori de bebès

En el seu procés de recerca posterior, García del Cid també va recollir testimonis sobre menors embarassades que varen passar per institucions vinculades al sistema. Recorda especialment dues internes que varen arribar plorant i que, segons explica, havien estat mares durant la seva estada en un altre centre.

Aquella experiència, diu, la va marcar i la va dur a investigar el que, segons els testimonis que ha recollit, passava amb algunes mares menors i els seus fills. García del Cid sosté que en diversos centres les dones podien rebre l’explicació que els seus fills havien nascut morts, mentre que ella considera que hi havia casos en què els infants eren separats de les seves mares.

Assenyala centres com Peña Grande, la maternitat de l’Almudena, Villateresita i el Hogar Santa Marta i defensa que aquesta realitat ha de formar part de la investigació i la memòria sobre el sistema. Per a ella, el més difícil és haver de reconstruir dècades després unes històries que varen quedar marcades pel silenci.

“Ens varen inocular l’estigma de la vergonya”

García del Cid considera que el sistema no només castigava les internes durant el temps que passaven pels reformatoris. També deixava una marca social que podia acompanyar-les durant tota la vida. “Ens varen inocular l’estigma de la vergonya”, afirma. “Dir que has passat per un d’aquests reformatoris fa que et qüestionin immediatament: ‘Qualque cosa devia haver fet per ser-hi’.” Ella mateixa va començar a recollir testimonis de supervivents l’any 2011. Ho feia, explica, sovint de nit i per Skype, quan els marits i els fills de les dones que parlaven amb ella dormien i no coneixien el seu passat.

“Donar la cara no és fàcil, perquè saps que et jutjaran eternament", diu. La seva trajectòria no ha estat exempta de conseqüències. El 2017, després d’una intervenció al Senat en què va exposar les seves investigacions sobre el sistema de protecció de menors, va ser denunciada per un jutge arran de les seves declaracions i del contingut del seu llibre El desmadre de los servicios sociales. El procés va acabar amb la seva absolució en apel·lació.

Del franquisme als serveis socials

És precisament en aquesta investigació posterior quan García del Cid va començar a establir el que considera una connexió entre el Patronato i determinats elements dels actuals sistemes de protecció de menors. El Patronato va anunciar la seva desaparició el 1978, però explica que no va desaparèixer definitivament fins a anys després. Segons la seva investigació, algunes de les dones que exercien com a “guardianas de la moral”, funcionàries dependents del Ministeri de Justícia, varen passar posteriorment a treballar com a assistents socials.

També explica que el 2017, després d’una conferència, diverses dones joves se li varen acostar per explicar-li que consideraven haver estat víctimes dels serveis socials i li demanaren ajuda. A partir d’aquells testimonis, diu, va començar a investigar les connexions entre les antigues congregacions religioses i alguns centres de menors actuals. “Han canviat les formes, però no el fons”, sosté.

És una de les qüestions més controvertides del seu discurs i que ella mateixa ha convertit en una línia central de la seva activitat investigadora. García del Cid defensa que el sistema actual ha canviat les formes i el marc legal, però considera que persisteixen mecanismes de control sobre determinades famílies i menors.

Una memòria que encara necessita reparació

Per a García del Cid, recordar el Patronato no és només recuperar una part desconeguda de la dictadura. També implica parlar de les conseqüències que aquella experiència va deixar en les dones que hi varen passar. “Les vides de la majoria han estat dictades pel fet d’haver passat per aquests horribles reformatoris”, remarca. Explica que moltes supervivents varen sortir dels centres sense confiança en els altres i amb la necessitat d’allunyar-se del seu entorn familiar. Ella va sortir-ne amb l'objectiu d'escapar i construir la seva vida.

Ara defensa que la reparació és necessària i que no pot limitar-se a una compensació econòmica. “La reparació és necessària, a més de ser un dret. I no només econòmica, sinó també emocional.” És també el sentit que vol donar a les jornades d’Alaró: recuperar una memòria que, segons les organitzadores no pot considerar-se completa si deixa fora les dones que varen patir formes específiques de repressió i control durant el franquisme.

Per a García del Cid, la seva història personal resumeix el sentit d’aquesta batalla per la memòria: “No varen aconseguir doblegar-me.” I afegeix: “El meu únic objectiu va ser sobreviure per contar-ho.”