Vox i el premi Nacional a Alzamora

Vox deu pensar que els premis literaris haurien de dur incorporat un certificat de ‘bona conducta ideològica’, que seria aquella que no digui res que pugui incomodar els guardians de la pàtria. Per això Vox va dur al ple del Consell de Mallorca una moció contra el premi Nacional de poesia concedit a Sebastià Alzamora, perquè considera intolerable que l’Estat premiï un escriptor que es mostra crític amb l’Estat. Que una formació política pretengui convertir les opinions d’un escriptor en motiu per qüestionar un reconeixement literari és una mostra molt inquietant del que aquesta formació faria amb la cultura si tingués més poder.

L’extrema dreta es va afanyar a dir que no qüestiona la qualitat literària del llibre, sinó les opinions de l’autor sobre Espanya, les institucions i la història. És una manera prou transparent d’explicar com entén Vox qualsevol mostra de dissidència: no com un dret que s’ha de protegir, sinó com una insolència que s’ha de castigar. Així, ara demana que una institució es pronunciï contra el premi a un escriptor; demà, si disposa de més poder de decisió, qui sap quins mecanismes voldrà activar per apartar, silenciar o fer pagar els qui no combreguin amb el seu ideari. La cultura i la creació –literària, artística o de qualsevol àmbit– difícilment poden prosperar sota una mirada que passa les idees pel filtre de la lleialtat política. Basta recordar com va ser de gris culturalment l’Espanya de Franco fins a les acaballes del règim.

En tot cas, hi ha un detall que no podem deixar en segon terme. El llibre premiat de Sebastià Alzamora es titula Sala Augusta seguit de Llengua materna. I ‘Sala Augusta’ no és una referència innocent ni un nom qualsevol: remet a l’antic magatzem de Can Mir, convertit en presó franquista durant la Guerra Civil, on més d’un miler de republicans varen ser tancats en condicions infrahumanes i d’on molts sortiren per ser executats pels franquistes. El poema els retorna la memòria i la dignitat. Llengua materna, per la seva banda, és el català i ret homenatge a la mare de l’autor. Memòria democràtica i llengua catalana: costa trobar dues qüestions que apuntin millor les obsessions de Vox. Que la formació s’hagi fixat precisament en aquest llibre no és casualitat. El problema no és només que Alzamora a vegades critiqui actuacions de l’Estat als seus articles al diari ARA, sinó que activi la memòria dels crims comesos pels franquistes i també en quina llengua escriu les seves obres. No s’han atrevit a dir, crec, que troben intolerable que l’estat espanyol doni un premi a un llibre escrit en català.

La moció va ser rebutjada. El PP també hi va votar en contra, apel·lant a la llibertat de pensament, a la independència del jurat i al respecte institucional. Està bé. Però els populars n’haurien de prendre nota: Vox no és un soci incòmode només quan escenifica una provocació al ple. És una força que ja ensenya, sense gaires complexos, què voldria fer amb la cultura, la memòria i la pluralitat si tingués més poder. Això quan el PP i Vox ja no amaguen que, si poden, governaran junts Espanya i tot el que calgui.

Les opinions no són intolerables perquè molestin el poder. Només hi ha límits quan vulneren drets humans o difamen; no quan qüestionen Espanya, la monarquia o la seva història. El que sí que resulta difícil d’empassar és haver de pagar amb doblers públics polítics que neguen la violència masclista, alimenten el racisme, són negacionistes del canvi climàtic i van contra drets fonamentals. Si algú necessita un comissari ideològic per llegir poesia, el problema no és la poesia ni el poeta.