No és la barba de Marx, és Google Maps

Ja tenim eleccions generals i, per a sorpresa de ningú, tornam a estar davant les eleccions “més importants dels darrers anys”, o almanco això és el que ens volen fer creure. El guió ja ens el sabem: venen els fatxes, la democràcia està en perill i toca mobilitzar-se per evitar el desastre. No negaré que és un argument efectiu, però a força de repetir-lo s’ha acabat convertint en una tradició més del costumari progressista, gairebé tan arrelada com l’anunci de la loteria per Nadal o la cançó de l’estiu de TV3. Recordau aquell “Si tú no vas, ellos vuelven” amb què el PSOE ens animava a anar a votar el 2008? Idò això. Han passat els anys, han canviat algunes cares i els eslògans s’han modernitzat, però la cançoneta és la mateixa.

Enmig d’aquest clima d’emergència permanent, a mi —que som un poc friqui— em ve al cap aquell lema tan provocador amb què l’esquerra abertzale es va presentar a les eleccions europees del 1987, ara fa gairebé 40 anys: ‘Vota donde más les duele’. Eren els anys de plom al País Basc, marcats per la violència d’ETA, que aquell mateix any va perpetrar atemptats tan terribles com els d’Hipercor a Barcelona i la casa quarter de Saragossa. En aquell context, la candidatura encapçalada per l’advocat Txema Montero va aconseguir, contra tot pronòstic, més de 360.000 vots i un escó al Parlament Europeu. I dic contra tot pronòstic perquè bona part de l’èxit va arribar de fora d’Euskal Herria: prop de 100.000 vots —més de 53.000 dels quals dels Països Catalans! Sense aquests suports, difícilment haurien sortit els números.

Però d’on sortien aquests sufragis? Bona part eren d’organitzacions marxistes revolucionàries com el Movimiento Comunista i la Liga Comunista Revolucionaria, com també de sectors de l’esquerra radical i del moviment anti-OTAN, que havien decidit donar suport a Herri Batasuna. I què feia una part de l’esquerra espanyola votant una candidatura nacionalista basca? La resposta té molt a veure amb una paraula que avui sembla gairebé passada de moda: ‘ruptura’. Mentre bona part de l’esquerra antifranquista havia acabat acceptant les regles del joc sorgides de la Transició, HB continuava defensant un projecte que unia l’alliberament nacional amb la transformació. Naturalment, això no esborra les profundes contradiccions d’aquella experiència, especialment la seva relació amb la violència. Però ajuda a entendre per què una part de la societat veia en ells allò que cada vegada trobava menys en altres organitzacions: un moviment de masses que encara aspirava a canviar les regles del joc.

Aquesta relació entre nacionalisme i ruptura no és cap excepció, ni tampoc una particularitat del País Basc. Els historiadors han constatat que a partir dels anys 60, diversos moviments nacionalistes de l’Europa occidental, com els de Còrsega, Bretanya, Galícia i els Països Catalans, varen començar a vincular la lluita per l’alliberament nacional amb les reivindicacions populars. Ja no es tractava només de defensar una llengua, una cultura o una identitat, sinó de qüestionar el poder dels estats i, sobretot, d’imaginar una societat diferent.

I aquí trobam una de les grans paradoxes de l’esquerra actual: mentre Sumar, IU i Podemos semblen haver deixat de somiar en canviar el món per conformar-se a aconseguir un ministeri o una reforma laboral —objectius ben legítims, però que difícilment faran trontollar el capitalisme—, alguns moviments d’alliberament nacional —fins i tot de dretes!— encara mantenen viva la idea de construir una societat nova. A Europa, agradi o no, ja no és la barba de Marx que ens fa somiar un món millor, sinó l’esperança d’agafar aquell petit tros de món que apareix a Google Maps, dibuixar-hi una frontera i pensar que, dins aquelles quatre ratlles, podem fer les coses d’una altra manera. És una utopia? Segurament. Però les utopies tenen aquest petit inconvenient per als qui governen: de vegades són capaces de transformar el món.

Però per què us cont tot això? Perquè, com deia al principi, tornam a estar cridats a les urnes i, una vegada més, la por marca la campanya, mentre les nostres reivindicacions, tant de classe com de país, queden en segon pla. Davant aquest panorama, crec que Ara Més-Front Ampli, amb Carme Gomila al capdavant, pot representar una veu discordant. Una candidatura que aplega independentistes, sobiranistes i sectors de l’esquerra transformadora i que, malgrat les contradiccions i limitacions —que en són moltes!—, obre la possibilitat de dur una veu pròpia de Mallorca al Congrés. Perquè votar el PSOE és continuar dins el guió de sempre: Sánchez contra la dreta, la dreta contra Sánchez i nosaltres fent d’espectadors. La qüestió és si volem continuar atrapats en aquesta disputa o apostar per una política pròpia, arrelada al país, compromesa amb les classes populars i capaç de qüestionar les regles del joc.

Per acabar, us faig una pregunta: què faria més nosa a un govern del PP i Vox? Un PSOE reforçat o una trentena o quarantena de diputats d’esquerres, entre els quals una veu pròpia del mallorquinisme al Congrés? Recordau aquell vell lema: ‘Vota donde más les duele’.