Darrer gest, nova vida

Des de la nebulosa del seu cansament es pregunta si algun dia tendrà nets a qui explicar aquest calvari.

Tot el seu horitzó visual és un galimaties de màquines, llums, renous cíclics i passes d’infermeres que entren, parlen amb dolcesa i amanyaguen el seu cos rendit, endollat, malmenat.

La salut és com l’aire que respiram: ho donam tant per garantit que no ens temem del privilegi de gaudir-ne fins que ens fa falta. I més si som tan joves com és ell. Quan tot funciona no te’n tems, de la màgia. Pots pujar per les escales, córrer per agafar l’autobús, menjar sense pensar en la sal, sortir amb amics sense calcular el cansament, fer plans sense preguntar-te si el cos acompanyarà. Vius sense entendre que aquests gestos tan normals són petits miracles quotidians.

Ara li pareix molt enfora, però hi va haver un altre temps, fa relativament poc (tot en la seva vida és de fa poc), en què la malaltia era cosa d’altres, de gent gran o amb mals hàbits. Ell no ha fet res per estar així. És molt jove, massa jove per dependre d’una màquina per viure.

Havia passat mitja vida desitjant coses extraordinàries, sense saber que el més extraordinari de tot és viure una vida ordinària. Per Nadal, alguna vegada havia comprat loteria, sense caure en el fet que el premi gros és no patir per a l’endemà.

Tot allò va fer un gir de cent vuitanta graus quan finalment va anar al metge perquè estava molt abatut, li faltava l’aire, es marejava i fins i tot un dia va perdre el coneixement.

Li va costar acceptar el diagnòstic, "no pot ser, jo no he fumat mai, som una persona sana", deia, "hi ha d’haver un error". Però cada vegada estava més cansat. Fins i tot fer allò més essencial se li feia una muntanya i cada dia li costava una mica més. I tot i la medicació, tot i la seva prudència i tot i que obeïa fil per randa les instruccions del metge, a poc a poc va entrar en una espiral limitant. La seva vida va començar a replegar-se. “Paresc una ostra”, va pensar quan va veure que feia temps que no tenia ni esma de sortir de ca seva. "Però les ostres fan perles i jo només aconseguesc fer voltes a la por de morir-me". 

El diagnòstic, l’espera, entrar a la llista de candidats a trasplantament. El temps, espasa de Dàmocles i viure pendent d’un telèfon que sempre havia d’estar amb cobertura, que sempre s’havia de contestar, fos on fos.

Però el cor no arribava. Els seus condicionants han fet l’espera llarga: el seu cas és molt difícil, és un al·lot alt i el seu grup sanguini no és gaire habitual. 

Fins que tot es va precipitar, va empitjorar molt bruscament i el van haver d’ingressar.

“Ets prioritari”, li va dir el cardiòleg. Estàs a dalt de tot de la llista. Quin obscur privilegi, saber que en tot el país ets la persona més necessitada, el primer de la llista.

I aquí està. Endollat a una màquina que li donarà una mica de marge.

Té un mes de temps de vida.

Trenta dies.

Quatre setmanes.

Necessita un cor nou.

Té moltes ganes de viure. Encara ha de fer moltes coses, vol veure una aurora boreal, vol escriure un llibre, vol aprendre a fer una paella, vol tornar a tocar amb el grup de música. Necessita desesperadament que algú li doni un cor. Intenta no aturar-se a pensar en el que això significa.

***

La telefonada ha arribat a cals seus pares, perquè ell ja estava ingressat. L’espera tensa s’ha transformat en una activitat frenètica.

I mentre el renten, tanca els ulls i es troba adreçant-se al donant. “No sé qui ets. No sé com et deies, què t'agradava, quins somnis tenies. No sé si també tenies trenta anys o com ha estat de llarga la teva vida. Però sé que una part de tu està a punt de donar-me una oportunitat que jo ja gairebé havia perdut”.

Just ha tengut cinc minuts amb els pares. Ulls brillants, abraçada amb mascareta, "et veurem a la sortida". Té molta plorera i no vol que el darrer que vegin d’ell els seus pares abans de l’operació siguin llàgrimes. Aixeca el polze, empassa saliva i els fa un somriure cansat i mig endormiscat.

De camí al quiròfan, on el sorprendrà veure tanta gent, ha pensat que, vagi com vagi, almanco això s’ha acabat. Que no viurà ni un dia més amb aquesta angoixa. Intenta evitar pensar què passarà si no va bé.

L’anestesista li ha dit “compta fins a deu”, i ell no sap fins a quin número ha arribat abans d’adormir-se, com tampoc sap el temps que ha passat quan es desperta. Algú amb mascareta a qui li somriuen els ulls li diu “tot ha anat bé, enhorabona”. No contesta. Té una son terrible. 

Mai no sabrà qui va ser aquella persona, com era la seva veu, ni els seus somnis interromputs. No podrà agrair personalment a la família que, enmig d'un dolor immens, va dir que sí a la proposta de donació. Cada batalla del seu cor li recordarà sempre més que algú, en el moment més difícil de la seva vida, va tenir la generositat de pensar en els altres.

Només pot correspondre aquell gest d’una manera: vivint intensament, estimant sense reserves, aprofitant les oportunitats sense estalviar-se cap goig, escurar fins als racons tot el que li sigui concedit.

Darrere de cada trasplantament hi ha dues històries: el dolor escruixidor d’algú que se’n va a deshora i la tossuderia de la vida recomençant; i dues famílies que mai es coneixeran, però que sempre més estaran lligades.

Així que gràcies a tots aquells que, fins i tot en el moment més dolorós de la seva existència, són capaços de fer un gest d'amor tan immens, aquest altruisme màxim.

Aquest escrit està dedicat a en Ferran, que gràcies a la generositat infinita d’una família va tornar a néixer a principis de setembre. Està dedicat també, des del més profund del meu cor, als excel·lents professionals de la sanitat pública, als qui promet, solemnement, ara i sempre, fidelitat absoluta i compromís de no votar mai cap partit que amenaci de posar-hi tisora. 

I, sobretot, està dedicat, amb infinit agraïment, a aquells que li van donar la segona oportunitat: la família del donant anònim.