L’algoritme, l’insomni i les mascaretes coreanes

No puc dormir. Són les dues de la nit i l’insomni segresta un vespre més el meu descans. L’insomni i les potades de la nina que duc a la panxa. Tercer trimestre. Avui estic especialment neguitosa perquè pensava que estava de part i, quan he comprovat que de moment no, he sentit una necessitat vital per canviar l’article d’aquest mes en el darrer moment i per segona vegada.

No puc dormir perquè dins meu hi ha un peu que se’m clava a l’estèrnum i em fa sentir que si obr una mica la boca i dic aaaaaagggghhh!, veuré cinc ditets del peu fregant la gargamella. Qued desvetllada i pens en una sèrie de temes sobre els quals m’agradaria escriure. Mentalment començ aquesta columna i la canvi una tercera vegada, confiant que quan em desperti me’n recordaré, de la meva prosa imaginativa, àcida i nocturna. Espòiler: no passarà. Abans era tal l’ansietat que sentia per estar desvetllada que m’alçava emmarada en una suor freda, de la tensió que em generava la cursa nocturna contra les agulles del rellotge. Ara ja no. Agaf un llibre, faig llistes d’articles, repàs les feines que vull fer l’endemà i, de tant en tant, encenc el mòbil, fent exactament allò que no s’ha de fer quan vols dormir: contemplar una llum blava i tres-cents estímuls de l’altre costat.

Com si fes una malifeta, baix la brillantor de la pantalla i el fic davall els llençols per no despertar la meva parella. O si soc totalment honesta, per no sentir com em diu: “Deixa el mòbil i intenta descansar, va”. Obr Instagram i el meu algoritme deu saber que de dues a quatre del vespre estic en el meu moment àlgid de desequilibrada i m’alimenta tot tipus de contingut que no sé ben bé d’on ha sortit.

Entre receptes de bagels fets amb formatge cottage, onades infinites australianes, concerts als quals no puc assistir (us remet a l’article sobre FOMO, JOMO i altres dèries que ja vaig explicar) apareixen ara influencers coreanes i les seves delirants rutines de skincare. Delirants és un adjectiu suau. Una d’elles sempre es grava al llit, al costat de la seva parella, que sempre va capficat amb dos ocells agapornis i va fent carusses de tant en tant mentre ella treu tot un arsenal d’estris i gadgets que em fan pensar que és accionista majoritària a Temu. Avui l’he vista amb una espècie de banqueta dissenyada per estar a sobre del llit; ha prosseguit a posar-se una bata de perruqueria, treure’s una bola negra de la boca, que infla, imagín, per muscular la zona i no tenir arrugues, diverses capes de mascaretes, embolcalls tipus mòmia, una màscara que em recorda a Leo DiCaprio a la pel·li dels mosqueters amb llum LED, i s’ha aplicat unes tres cremes i un conglomerat d’arròs amb llet que s’ha fet allà mateix, com si fos un picapedrer posant massilla. Després s’ha tornat a embolicar com si fos hora de tornar a la piràmide per descansar cent anys més i ha començat a fregar-se cabells, dits dels peus, bessons, genolls, etc. amb diversos estris de goma, d’altres en forma punxeguda, amb boletes i, fins i tot, un que semblava una fusta per a cavalls. Després s’ha untat amb ungüents, cintes compressives i no em queden caràcters en aquest article per acabar de descriure-ho tot.

De fet, mai no he vist un vídeo sencer seu perquè crec que he envellit en el temps que estic xiuxiuejant insults suaus cap a l’absurditat de la situació. Jo, que he aconseguit rentar-me la cara i posar-me crema hidratant de nit –de nit!– i unes gotes d’oli i ja m’he sentit com una Kardashian, pens en quantes hores ha d’estar embrancada en aquesta rutina esclava i amb la posterior gravació i edició del reel d’Instagram. Deu ser gairebé impossible que tingui temps de mirar un capítol de la sèrie que tenen a mitges amb la parella, o que llegeixi el llibre de la tauleta de nit –que, per cert, no n’he vist cap o està enterrat sota plàstic d’un sol ús– o que parlin sobre com els ha anat el dia o facin divagacions i plans a trenta anys vista. Si notau cert to de superioritat o de condescendència, sapigueu que he intentat evitar-ho, però m’ha resultat impossible. Crec que no canvi les meves arrugues d’expressió per tota aquesta moguda.

“Almanco és honesta”, justific d’alguna manera dins meu. És a dir, veus que hi ha temps i doblers invertits a semblar una estàtua de marbre o un personatge d’anime, tot i que el missatge aspiracional deixa bastant a desitjar. Pens en les meves filloles de vuit i onze anys, demanant com a regals productes de ‘skincare’ –i això que no tenen telèfon i un accés a pantalles limitadíssim– i en tota la generació de Sephora Kids (si no coneixeu el fenomen us recoman que llegiu alguns dels articles que hi ha sobre el tema) i la problemàtica dermatològica tan gran que ja comença a sorgir arran de l’ús inadequat de productes destinats a un públic més madur –com ara el retinol i la vitamina c–: al·lèrgies, acne reactiu, dermatitis… En algun moment les nines han passat de remugar perquè els poses crema solar a la platja el mes d’agost, a agafar un producte i fer crec-crec amb les ungles (efecte ASRM), simulant gravar-se en un reel de TikTok i jo, a les dues de la nit, he contribuït al fet que aquesta genteta tingui una visualització més. Hora d’apagar el mòbil.