Sentir-se Cordèlia o matar el pare després de morta

PalmaBarrejant dins una coctelera Shakespeare, Lecoq, Mayorga, Brook i una situació personal, remoure amb intensitat i cura, apareix Casting Lear, d’Andrea Jiménez, Premi Max al millor espectacle i a la millor adaptació. No és una peça gens convencional i per això l’autora, directora i intèrpret es cura en salut a la primera frase: “Com va dir Peter Brook, perquè hi hagi teatre tan sols cal un actor caminant per sobre d’un escenari i un espectador que ho miri”. Casting Lear és original fins a dir prou i per diferents raons. La primera, per exemple, és que a cada funció, i aquesta era la que feia cent quaranta-una, comparteix escenari amb un actor diferent, que no té ni idea del que ha de fer, de manera que va seguint les instruccions i dient el text que li va dictant, des de sobre l’escenari, a la vista de tothom, Pablo Gallego, l’apuntador. Per una altra banda, tampoc no es tracta d’una adaptació a l’ús del Rei Lear, però no per això Shakespeare sempre és present i en cap moment perd pel camí ni un dels seus ingredients, res que no sigui fonamental a la història del rei rebutjador i rebutjat, que es va entrecreuant i fusionant amb l’experiència de la protagonista, sigui veritat o no ho sigui, que cadascú pensi el que vulgui, encara que qui més qui manco pensarà el mateix, perquè, en qualsevol cas, és no tan sols probable sinó constant i universal, ja que tothom coneix algú amb una circumstància molt semblant, si no calcada. També hi ha una anàlisi de l’obra, del personatge i del punt de vista de qui la va escriure des del de la protagonista i del personatge femení, Cordèlia, com també un crit de denúncia contra els progenitors/dictadors que volen dirigir la vida dels seus fills, a més d’una carta d’amor al teatre. A tot això, hi podem afegir tota una sobreabundància de material per debatre que li dona pes i consistència a la història, que com totes, sempre es repeteix.

 Andrea Jiménez s’interpreta a ella mateixa, però ni tan sols això és fàcil ni senzill, com tampoc no ho és la de l’actor convidat, o potser convidat no és exactament això. Per a l’ocasió, el repte va recaure en Carles Molinet, que, per primera i darrera vegada, va dramatitzar totes i cadascuna de les indicacions auriculars amb una eficàcia impressionant, que no és notícia, com si fos un paper que hagués estat assajant setmanes i que, naturalment, va fer que la funció assolís una volada astronòmica. Un escenari amb tan sols una senzilla tarima, Brook en estat pur, i dos actors i un apuntador, dels quals brolla una complicitat majúscula. La direcció, de Jiménez i Úrsula Martínez, fa que tot flueixi amb la més imprescindible característica del bon teatre, la naturalitat. El públic dret, acomiadà els protagonistes d’aquesta teatral, original i dramàtica manera de matar el pare, tot i que després de morta.