Dona i escriptora: doble discriminació?

PalmaUna dona, Anne Carson, acaba de guanyar el Nobel de literatura. Això encara és un fet insòlit: només un 15% dels guardonats ho han estat, 19 de 123. I a les Balears? Han arribat les autores de l’Arxipèlag a la plena igualtat amb els col·legues homes o encara hi ha aspectes discriminatoris? El 19 d’octubre és el Dia de la dona escriptora; miram com està la qüestió i sobretot com estan elles.

La majoria de les persones consultades, escriptores de diferents generacions, de diversos gèneres i de les quatre illes, en perceben l’avanç. Ja no diguem des del 1869, quan d’una de les escasses autores mallorquines de l’època, Manuela de los Herreros, n’escrivia el misogin Joaquin Asensio que “encara que fos una dona sàvia, segurament tindria la llar abandonada”.

En els darrers deu anys, el percentatge d’afiliades a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), al conjunt de tots els territoris, ha pujat de prop d’un 35% al 45%, gairebé la meitat del total d’associats. Aquest és un indicador del pes més significatiu que han aconseguit les dones en l’àmbit literari en català.

Per a la poeta i traductora resident a Mallorca Noèlia Díaz Vicedo, vocal per les Illes de la junta de l’AELC, “tot i que ha millorat” la situació de les escriptores, “encara no podem dir que hi hagi una igualtat plena i satisfactòria” entre dones i homes en l’àmbit literari. Personalment, Díaz Vicedo no s’ha trobat amb una discriminació directa pel fet de ser dona. Però sí, potser, de caràcter “molt més subtil”, matisa. En alguna ocasió, en presentar una proposta a una editorial, se li ha respost que “no és un llibre necessari”: “I això em va sobtar molt: quant de necessari és un llibre?”.

Un altre cas és l’organització d’actes literaris, als quals, sovint, “els primers noms” que es posen damunt la taula “són d’homes”. Si fa no fa igual es podria dir de l’àmbit acadèmic, en què les assignatures de gènere “sempre són optatives: un espai afegit”. A diferència, afirma, de la perspectiva “postcolonial”, que sí que ha estat assumida en aquest entorn.

L’exemple del futbol femení

“En el meu cas”, explica la jove narradora i autora teatral mallorquina Laura Gost, “no he notat cap tipus d’inconvenient” pel fet de ser una dona. “Hi ha hagut un canvi substancial. Em sent afortunada perquè no m’he sentit menystinguda, al contrari. He tingut molta sort”. Gost sí que s’ha sentit incòmoda per algun episodi puntual, com aquell de tres escriptors, homes, que optaren per un pseudònim conjunt femení, potser en la creença que això ajudaria a la difusió de la seva obra.

Diferent és el punt de vista de la veterana narradora mallorquina Carme Riera, que fa mig segle que es va donar a conèixer amb Te deix, amor, la mar com a penyora: “No crec que les coses hagin millorat gaire. Continuam més o menys igual”. Als premis nacionals d’àmbit estatal, per exemple: “Hi ha una tendència al fet que els guanyin els nostres oponents”, diu. El mateix passa amb el Nobel: “Hi ha molt poques dones, encara que siguin tan bones, o tan menys bones. La invisibilitat hi és”.

Diferent és l’opinió que Riera té de mitjans dels anys setanta, quan va començar la seva carrera. Creu que, “de cara al públic”, la literatura escrita per dones aixecava un cert interès, amb els llibres de Montserrat Roig, o d’ella mateixa, “tal vegada més que no ara”. El problema, troba, no és només de les dones escriptores: és que “la literatura s’està convertint en alguna cosa residual. Tant d’homes com de dones”.

La poeta de Formentera Maria Teresa Ferrer no s’ha sentit discriminada en la seva trajectòria: “En cap cas. Actualment, a l’escriptura d’homes i dones hi ha igualtat. No crec que hi hagi cap inconvenient per a una dona que vulgui escriure”.

Iolanda Bonet, escriptora d’Eivissa que ha conreat la poesia i la narrativa per a nins i joves, matisa que “en un 90%” no ha percebut cap reserva, a l’hora de publicar –potser queda, encara, aquest deu per cent per resoldre. “Fins i tot m’han vingut a cercar” per donar difusió als seus escrits. Una altra cosa era, afegeix Bonet, quan s’havia d’organitzar un acte: “Si no hi havia cap dona”, entre els participants, “no passava res”. Cap a finals del vuitanta o començament dels noranta, assegura que no va tenir “cap problema” a l’hora de publicar. Però si es tractava d’un congrés, “a la plana major tot eren homes i això encara dura una mica”, si bé puntualitza que passa molt menys que en el passat.

Per a Bonet, és important “que hi hagi un model femení” i fa servir com a mostra de l’auge que viu el futbol jugat per dones: “Les futbolistes són un exemple d’un entorn masculí” al qual han adquirit protagonisme. “I no ha caigut el món perquè siguin dones”, observa. “Infinit és el buit que hem d’omplir”, diu un vers seu, d’un poema dedicat, justament, a les dones escriptores.

Les editorials i les llibreries

La poeta menorquina Llucia Palliser creu que “allò dels micromasclismes hi és”. Puntualitza que “a Menorca no m’he sentit” discriminada, “hi ha bastant igualtat”. Respecte d’altres àmbits, ho confessa: “Quan coincideixes amb autors homes, de vegades sent algun comentari fora de lloc”. “De vegades notes un cert recel. No tots, però a alguns escriptors més veterans encara els costa que una dona tingui èxit al món literari”, opina. Potser també, en part, diu, “perquè al món de la creació hi ha ego i ambició”.

Ara bé, quants de llibres escrits per dones publiquen les editorials de les Illes? Per assenyalar algunes de les més conegudes, Adia Edicions arriba a la paritat, quatre entre les vuit darreres novetats: La carn dels Àngels, d’Alda Merini; Llàgrimes de neu, de Mireille Gansel; Vestigis, de Lucia Pietrelli, i Compost, de Quela Servera-Turnes. Entre els vuit llibres més recents de Lleonard Muntaner Editor, dos són d’autores: Mallorca romaní, de Laura Jurado, i Si tota la mar fos tinta, de Rosa Planas Ferrer, que reivindica, justament, una escriptora mallorquina, sor Anna Maria del Santíssim Sagrament, que en fou pionera en una època tan poc propícia com el segle XVII. I la mateixa proporció, a l’editorial Moll: Xorca, de Sara Rivera Martorell, i Corcs, d’Olívia Lund.

A Documenta Balear, una entre les vuit publicacions més recents: El colegio de Montesión de Palma, de Concepció Bauçà de Mirabó –amb Marià Carbonell. A El Gall Editor, un dels seus quatre darrers títols: Cantar al Pla de Mallorca. 50 anys de la coral de Sant Joan, de Bàrbara Duran Bordoy. A Disset Edició, un dels cinc llibres acabats de sortir del forn: Ton pare no té nas, de Marina Uguet. Al segell eivissenc Edicions Aïllades, també un entre vuit: Història de la Confraria del Sant Crist Jacent de la Catedral d’Eivissa, de Carmen Tur Ferrer; però també se n’han de tenir en compte, de la seva producció, dues novetats col·lectives: Relats Guanyadors del VII Concurs Literari de Cultura Clàssica Joana Maria Pol i Fiol, que inclou textos d’unes quantes joves autores, i Lletres Pitiüses. Obres guanyadores i finalistes dels Premis de les Lletres Pitiüses 2026, entre les quals hi ha creacions de Josefina Torres, Teresa Navarro Pastor, Mònica Sintes, Aydee Núñez Pérez i Cristina Ortega Joan.

Hi ha un segell, però, que aposta específicament per aquest segment: Veus Pròpies, impulsat per la mallorquina Maria Martorell. L’objectiu d’aquesta editorial és recuperar, en català, escriptores dels segles XIX i XX que haurien quedat arraconades. Veus Pròpies ha publicat Cròniques d’un mig estiu, de Maria Antònia Oliver; Algú en la distància, de Dorothy Whipple, i Crònica d’un viatge de sis setmanes, de Mary Shelley.

Pel que fa a fer accessible al públic lector els llibres escrits per dones, a Palma hi ha una llibreria –un cas insòlit– dedicada únicament a aquestes produccions literàries. Llibreria Pròpia, a la plaça del Quadrado, a càrrec d’Aldana Areco, va obrir portes el 2023 i en aquell moment, com informava l’ARA Balears, era la primera només d’autores a les Illes i de les poques que llavors existien a tot l’Estat.

A una altra llibreria de Ciutat, Drac Màgic, entre les seves activitats periòdiques hi destaca un club de lectura feminista, amb títols únicament d’autores, que enguany arriba ja a la desena edició. Es tracta d’“una contribució” d’aquest establiment, subratlla la llibretera Laia Alegret, per visibilitzar les dones escriptores.

A Inca es va posar en marxa el 2022 un altre club de les mateixes característiques, impulsat per l’entitat cultural Siracusa amb la col·laboració de l’àrea de Cultura de l’Ajuntament i de la llibreria Espirafocs. A Porreres es reuneix un altre club similar al local de Veus Feministes.

Es donen suport, entre elles, les dones escriptores? Practiquen allò que es coneix com a ‘sororitat’? Llucia Palliser no ho dubta: “Sí i no només ho he percebut”. Assegura que ella mateixa ho posa en pràctica. Fa uns dies organitzava un recital a Menorca al qual va convidar “altres dones creadores, per donar-nos suport i simpatia. Ho he percebut i intent formar equip de sororitat”.