Mao va ser un dictador?

PalmaEl futbolista Killian Mbappé ha fet una al·lusió molt oportuna al líder comunista Mao Zedong (Mao Tse-Tung, per a la meva generació), perquè tot just aquest any 2026 es commemora el cinquantè aniversari de la seva mort. En una entrevista televisiva, Mbappé va reconèixer que li feia gràcia un mem que circulava per les xarxes socials en què se’l comparava amb un dictador xinès, i el seu rostre apareixia superposat al de Mao. Aquesta referència humorística ha provocat una crisi diplomàtica i un creixent malestar entre diversos sectors de la societat xinesa, que consideren ofensiu associar el seu admirat líder històric amb una figura autoritària. La polèmica derivada li ha suposat la pèrdua de patrocinis milionaris amb empreses xineses i ha provocat que tant el jugador com la lliga espanyola de futbol demanin disculpes a la Xina per por de més repercussions econòmiques.

En aquest article no entraré a valorar el sentit profund de les disculpes. Només diré que la conducta del jugador i de la patronal espanyola de futbol constitueix un clar exemple d’autocensura i de submissió al poder econòmic del gegant xinès, a més de representar un acte contrari a la llibertat d’expressió, i una mostra representativa dels valors dominants en el món capitalista. El que m’interessa tractar és el fons de la qüestió: si Mao va ser un dictador.

El segon llibre més reproduït

Mao és conegut mundialment per ser l’autor de El llibre roig, un recull de 431 cites i discursos, publicat originàriament l’any 1964, amb el títol de Citacions del president Mao Zedong’. Curiosament, el llibre no va sorgir per iniciativa de Mao, sinó de Lin Piao, aleshores ministre de Defensa del govern xinès. L’impacte del Llibre roig és espectacular, ja que es calcula que des que es va publicar per primera vegada se n’han imprès més de sis mil milions de còpies, la qual cosa fa que sigui el segon llibre més reproduït després de la Bíblia. En el seu moment, va ser lectura obligatòria a les escoles, i els membres del Partit Comunista Xinès tenien l’obligació de dur-lo sempre al damunt i saber-ne de memòria el contingut.

L’editorial Rosita y Amparo ha recuperat El llibre roig amb motiu de l’efemèride esmentada, i n’ofereix la primera edició comercial en la nostra llengua, després que les edicions anteriors, de caràcter militant, quedassin descatalogades. L’obra s’estructura en 33 capítols temàtics que aborden qüestions com la lluita de classes, el socialisme, el comunisme, l’imperialisme, la democràcia, la guerra i la pau, l’exèrcit popular, el poble i les masses i la seva relació amb l’exèrcit, el jovent, les dones, i l’art i la cultura, entre d’altres.

La publicació de la versió catalana d’El llibre roig, prologada per Laura Llevadot, ens permet accedir directament al pensament i la filosofia de Mao i és una oportunitat única per fer l’exercici crític de valorar si els principis ideològics i polítics que hi exposa contenen elements autoritaris.

Segons el pròleg de Piao, l’obra va ser concebuda com a un catecisme revolucionari, “una bomba atòmica espiritual” destinada a les masses, i una “arma ideològica” per combatre l’imperialisme, el revisionisme i el dogmatisme.

Mao defineix el marc polític i ideològic del seu pensament dins el marxisme revolucionari, sota el lideratge del Partit Comunista, i del principi del materialisme històric, segons el qual el motor de la història és la lluita de classes. A partir d’aquesta premissa es posiciona a favor del proletariat i les masses populars, i interpreta la necessitat de mobilitzar-les per combatre els enemics de la revolució, és a dir, els contrarevolucionaris, aquells que defensen l’imperialisme, el feudalisme i el capitalisme burocràtic. Mao considera que els enemics de classe no es poden vèncer únicament mitjançant la violència, sinó que cal també mantenir una llarga lluita ideològica. El seu pla és fer avançar la Xina cap a una societat socialista i comunista a través de la socialització de l’agricultura, la modernització industrial, la cooperativització de la producció, i l’educació socialista de les masses.

El mateix Mao reconeix que l’estat xinès és una dictadura democràtica popular, que es caracteritza per l’aplicació de dos mètodes diferenciats. D’una banda, el mètode dictatorial, que impedeix que els enemics del poble participin en la vida política, els obliga a obeir les lleis i aspira a reeducar-los mitjançant el treball. De l’altra, el mètode democràtic, adreçat al poble, que té com a objectiu convèncer-lo perquè participi en les accions polítiques encaminades a la construcció socialista que posi fi a “l’explotació de l’home per l’home”.

Mao defineix l’organització interna del partit a partir del centralisme democràtic, que combina una direcció centralitzada amb mecanismes que permeten una presa informada de decisions, i un treball col·lectiu sense arrogància, en què els membres puguin expressar opinions divergents. Així mateix, considera que el partit s’ha de caracteritzar per la pràctica de la crítica i l’autocrítica, amb l’objectiu d’identificar i corregir els errors, sense recórrer als atacs personals. Finalment, Mao defensa la igualtat de gènere, la incorporació de les dones al món laboral i l’aplicació del principi de “mateixa feina, mateix sou”.

Control autoritari

Tanmateix, aquests principis teòrics contrasten amb la manera com va exercir el poder polític durant el període maoista. Si adoptam una perspectiva històrica, no hi ha cap dubte que Mao va ser un dictador, com ho demostren els fets. És ben sabut que després d’arribar al poder i proclamar la República Popular de la Xina, l’1 d’octubre del 1949, va imposar un règim comunista basat en un control autoritari de la població i en la repressió sistemàtica de qualsevol oposició i dissidència, i polítiques que varen causar milions de morts.

Entre les polítiques assassines promogudes pel seu govern en destaquen especialment el Gran Salt Endavant i la Revolució Cultural. La primera va ser una campanya iniciada l’any 1958 que pretenia accelerar la industrialització i la transformació de l’economia del país, però que va acabar provocant una fam generalitzada de conseqüències mortals. D’altra banda, la segona campanya, impulsada l’any 1966 amb el nom de Revolució cultural, tenia un caràcter fonamentalment ideològic, i pretenia preservar l’orientació revolucionària del règim comunista i evitar la burocratització de l’estat. Per aconseguir-ho, va promoure la mobilització permanent de les masses, especialment del jovent, contra les desviacions capitalistes i les idees tradicionals contràries al maoisme. La campanya també va servir per reafirmar el lideratge indiscutible de Mao, es va prolongar durant gairebé una dècada, fins a la mort del dirigent xinès, el setembre del 1976, i va desencadenar una onada de persecució política i ideològica contra intel·lectuals, artistes, dissidents, persones considerades contrarevolucionàries i adversaris polítics dins el Partit Comunista Xinès. Molts varen ser empresonats, humiliats públicament i condemnats a fer treballs forçats o assassinats.

Sigui com sigui, no seria intel·lectualment honest rebutjar la lectura de l’obra de Mao pel fet d’haver estat escrita per un dictador, perquè una idea no es pot desqualificar exclusivament segons qui la formula. Dit amb altres paraules, el fet que Mao fos un dictador no invalida automàticament tot el que va escriure. Ara bé, el mateix Mao insisteix en la vinculació inseparable entre teoria i praxi, una idea que ja introdueix en els primers escrits filosòfics, recollits en el volum Sobre la práctica y la contradicción (Akal, 2026). Aquesta vinculació posa de manifest la convivència entre una concepció autoritària del poder i alguns elements emancipadors. Reconèixer aquestes contradiccions no implica rebutjar el conjunt del seu pensament, però no l’eximeix d’haver exercit el poder de manera dictatorial.