Óscar Carpintero: "Les Balears no es morien de fam quan rebien deu milions de turistes"

PalmaÓscar Carpintero (Valladolid, 1972), catedràtic d'Economia Aplicada a la Universitat de Valladolid i especialista en economia ecològica, fa anys que estudia els límits del creixement i les alternatives a un model basat en l'augment continu de la producció i el consum. Aquest dijous, 12 de novembre, serà a la Universitat de les Illes Balears per parlar de decreixement en un acte organitzat per la Facultat d'Economia i Empresa. L'endemà, a les 19h, a la llibreria Espirafocs d'Inca, presentarà el seu llibre Economía inclusiva: conceptos básicos y algunos debates, una obra col·lectiva que ha coordinat i que proposa ampliar la mirada de l'economia incorporant-hi qüestions com les desigualtats, les cures i els límits ecològics.

Fins a quin punt és nou el plantejament que qüestiona el PIB com a principal indicador i referent del creixement econòmic?

— Crec que qüestionar el model econòmic i l'augment del PIB és una cosa que part de l'acadèmia fa des de fa dècades. Economistes molt reputats ja han posat de manifest les limitacions del PIB com a indicador de benestar. Per molt que augmenti, això no significa necessàriament que millori el benestar de la població. Des del punt de vista de les ciències socials, és un discurs molt conegut i força incontestable.

— Per primera vegada en molt de temps, aquest debat ha passat al terreny de la discussió política, encara que sigui d'una manera força abstracta. A la Unió Europea i en alguns països ja es parla d'anar més enllà del creixement i s'incorporen reflexions de molts autors sobre la necessitat de tenir en compte el benestar de les persones. El benestar té dimensions relacionades amb el gaudi del temps, les relacions personals i altres qüestions que no es poden mesurar únicament a través de la renda.

— També hem d'incorporar indicadors com la petjada ecològica i el consum de materials. No existeix un indicador únic que ho expliqui tot. No hi ha un superindicador. Del que es tracta és d'obrir aquest calaix de sastre que és el PIB, que computa de la mateixa manera la compra d'armament que la d'altres béns i serveis. En aquest sentit, sí que s'ha produït un canvi, però encara som a l'inici, i hem d'aconseguir fer avançar de manera decidida aquest nou enfocament, perquè és més complet i incorpora moltes altres variables, imprescindibles. Els darrers temps, amb les crisis socials que veim a tot Europa, ens adonam que mesurar l'economia amb el PIB és del tot insuficient.

Les Balears han superat els 19 milions de turistes anuals, però l'accés a l'habitatge és cada vegada més difícil. Hem confós el creixement econòmic amb el benestar?

— La crisi de l'habitatge ha tingut una influència important en aquest debat. En una illa, el territori és limitat i no es pot créixer indefinidament. Això té un component pedagògic molt clar, però també una dimensió pràctica quan parlam de les possibilitats d'accés a l'habitatge. S'ha produït una espècie de confluència entre el deteriorament ecològic i els problemes socials. El deteriorament ambiental, que s'ha produït d'una manera molt nociva, està relacionat amb la manca d'habitatge assequible.

— Les persones que viuen aquí tenen dret a gaudir d'una bona qualitat de vida, i el deteriorament d'aquestes condicions és un problema cabdal per al conjunt de la societat. També hi ha la qüestió de l'ús del territori i dels espais públics. Una hectàrea de sòl té un cost d'oportunitat, perquè destinar-la a un ús impedeix dedicar-la a un altre. Hi ha interessos econòmics i un afany de lucre que condicionen aquestes decisions.

— La privatització dels espais públics és progressiva. Ho podem observar, per exemple, amb l'ocupació de l'espai públic de les terrasses. Hi ha establiments que arriben a disposar de més espai de terrassa que de superfície dins el local. Tot això contribueix a alimentar una màquina econòmica que parteix de la idea que, si continua creixent, la vida de les persones sempre millorarà. Els resultats són a la vista.

Però, si augmenta la producció, no hauríem de viure millor?

— A partir d'un determinat nivell de renda per capita, els increments de la renda ja no es tradueixen necessàriament en un augment del benestar de les persones. Hi ha diversos estudis que mostren que el benestar no depèn únicament dels ingressos. Quan es demana a la gent de què depèn el seu benestar, apareixen qüestions com les relacions personals, la salut i el temps de què disposam. Hi ha tot un conjunt de components que no impliquen la renda per capita.

— En canvi, podem incrementar el ritme de producció de béns i serveis i acabar observant que el benestar disminueix. Pens cal tenir en compte de manera clara tres pilars, que són béns, temps i relacions. Si dedicam massa temps a produir aquests béns, no tenim ni temps ni persones amb qui gaudir-ne. Les altres esferes de la vida es van empobrint, encara que continuem augmentant el consum. Per desfer aquest espiral és imprescindible treballar amb paràmetres que vagin molt més enllà del simple PIB.

Una de les principals pors davant el decreixement és la pèrdua de llocs de feina. Com es pot abordar aquesta qüestió?

— És una qüestió complexa que es pot plantejar en termes globals però que després cal analitzar i aprofundir en cada cas. Com a societat, funcionam al revés de com ho faria qualsevol família a casa seva. En una llar, primer et planteges quines necessitats tens i després fas les feines necessàries per satisfer-les. Però a casa no fas net tres vegades ni fas el llit tres vegades si no és necessari.

— En canvi, com a societat, com que no ens fixam uns límits o unes normes, contractam persones per produir béns que potser no necessitam en aquesta quantitat. Aquí hi ha un problema de base. Individualment, ningú no es plantejaria fer tres vegades una feina que només necessita fer una vegada. Però com a societat acabam funcionant d'aquesta manera.

— L'altra qüestió fonamental és com es distribueix el que produïm. Aquesta és la clau. Perquè, si produïm en excés, també es genera un fenomen d'emulació: els qui tenen menys volen tenir més, i així continuam alimentant la mateixa roda. Ens hauríem de demanar per què produïm i com distribuïm adequadament el que produïm. Les desigualtats són un argument molt clar en aquest debat.

El model econòmic balear genera molt poca ocupació per a professionals qualificats, per l'excessiva dependència del turisme. Què ens diu això sobre el model econòmic?

— No m'agrada que ens referim a les persones segons si tenen més o menys formació, com si això determinàs la importància de la feina que fan. Un dels aspectes positius de la pandèmia va ser que les societats es varen mirar al mirall. Vàrem comprovar que moltes de les feines més importants eren precisament les menys remunerades. Eren també les més imprescindibles: els agricultors, les persones que fan net... Eren treballadors que no podien aturar.

— En canvi, altres professionals amb remuneracions extraordinàries, com determinats executius, podien quedar a casa. Això demostra que la manera com remuneram les feines no està organitzada d'acord amb la seva importància social. I aquest hauria de ser un criteri a tenir en compte.

— Bona part de la recuperació dels beneficis empresarials s'ha produït a través de la depreciació salarial. Una manera d'extreure beneficis és desprestigiar socialment determinades feines i pagar-les poc. Però, quan les passam magres, fixau-vos a qui cridam. Qui són les persones que realment necessitam?

— Evidentment, la diversificació econòmica és una molt bona proposta per a qualsevol territori, no només per la feina que genera, sinó també per reduir riscos.

Després de dècades de creixement turístic, sembla que a les Balears no passam del debat teòric i ens costa imaginar que podríem viure amb uns quants milions de visitants menys. Estam condemnats a continuar creixent?

— Les darreres mobilitzacions han estat rellevants en aquest sentit. Fa un temps eren impensables, almenys orientades a revisar el model de creixement. Estam condemnats a viure creixent? És important fer veure a la gent que, en el cas d'una illa, quan hi havia menys turisme la població també disposava d'habitatges. Això és bàsic per entendre el que està passant. Créixer només sota el prisma de produir més en conjunt és una manera molt pobre i simplista d'analitzar què passa, i ara en veiem els resultats.

— Les Balears no es morien de fam quan rebien deu milions de turistes. Cal fer-ho veure. Els darrers anys, l'increment del nombre de turistes està relacionat amb l'empitjorament general de les condicions de vida. El benestar del conjunt de la població es deteriora per la pressió sobre els serveis públics. Per tant, és evident que créixer indefinidament només respon a l'interès de determinats actors, i és important veure si això respon a la millora de les condicions de vida de la majoria o només d'uns quants.

— Aquesta situació també és una oportunitat per repensar el model econòmic. S'ha d'obrir pas a altres discursos econòmics, també dins les facultats d'Economia. La simple acumulació de dades d'increment de variables com el nombre de turistes i la producció en termes absoluts no signifiquen que millori ni tan sols l'economia, i per descomptat molt menys la qualitat de vida de les persones. L'economia ecològica i l'economia feminista aporten molta llum sobre qüestions que l'economia convencional ha deixat de banda.

— Hem de donar eines als economistes del futur perquè puguin incorporar aquestes perspectives i aconseguir que aquest discurs tingui més presència.

Els qui s'oposen a intervenir en el mercat de l'habitatge argumenten que això limita la llibertat econòmica. Què els respondríeu?

— Aquí hi ha dues qüestions. D'una banda, la intervenció pública, que hauria de servir perquè el sector públic vetlàs per l'interès general. De l'altra, el fet que les mateixes administracions incompleixen la seva normativa. Ens trobam situacions en què el principal infractor és la mateixa Administració. El primer que ha de fer el sector públic és complir les normes que ha establert.

— A partir d'aquí, la intervenció pública pot tenir precisament l'efecte contrari del que sovint es diu. Per exemple, quan el sector públic intervé en el mercat de l'habitatge, pot permetre que persones que no hi tenen accés puguin aconseguir-ne un.

— Això no limita la llibertat, sinó que dona llibertat als qui no poden accedir al mercat. La normativa que permet intervenir-hi amplia el marge de llibertat de milers de persones. Sempre m'ha indignat molt que a Espanya s'hagin construït prop de sis milions d'habitatges de protecció pública i que una bona part ja no formi part d'aquest parc protegit.

— La normativa permetia que, passat un determinat nombre d'anys, aquests habitatges deixassin d'estar protegits i passassin al mercat lliure. L'Administració ha permès aquesta pèrdua. Però és que ni tan sols ha exercit, en molts casos, el dret de tanteig.

— El fet de no utilitzar aquesta capacitat, per acció o per omissió, ha impedit augmentar la llibertat d'una part considerable de la població. No tenim un parc públic d'habitatge suficient perquè hem permès que es perdés. Parlam d'habitatges construïts amb inversió pública, amb els doblers de tots els ciutadans.