Maria Pronina i Maria del Mar Vanrell: "Les burles poden fer que els infants tinguin menys ganes de parlar la seva llengua"

ManacorCom sona una llengua de casa quan l’infant creix en un altre entorn lingüístic? I com podem evitar que l’accent o les diferències en la manera de parlar no es visquin com una mancança? A partir de l’article que varen publicar a The Conversation sobre un infant catalanoparlant a Nova York, conversam amb les lingüistes de la UIB, Mariia Pronina i Maria del Mar Vanrell, sobre llengües d’herència, identitat, escola i la situació de minorització del català. La seva recerca observa infants russoparlants que viuen en territoris catalanoparlants i analitza com el contacte entre llengües també es reflecteix en l’entonació.

Què és una llengua d’herència? N’hi ha prou amb el fet que sigui la llengua que es parla a casa o també cal tenir en compte com la viu i la fa servir l’infant?

— La llengua d’herència és la llengua que es parla a casa, però que no és la llengua majoritària de la societat. Sovint la llengua d’herència és una llengua diaspòrica parlada per persones immigrades, que s’utilitza per comunicar-se amb la família o amb membres de la comunitat, mentre que en altres àmbits socials es parla la llengua o les llengües dominants de la societat. N'hi ha prou que hi hagi almenys una persona a casa amb qui l’infant la parli. És a dir, en famílies mixtes —per exemple, la mare catalana i el pare estatunidenc als EUA– els nens també creixen adquirint la llengua d’herència de només un progenitor. El que observem però, és que hi ha trajectòries d'aprenentatge i manteniment de llengües d'herència molt diferents, alguns la fan servir més, d'altres menys, alguns tenen només competència passiva –és a dir, l’entenen però no la parlen–, d'altres tant passiva com activa i en alguns casos fins i tot es pot arribar a perdre del tot la llengua d’herència, un fenomen que sol anar precedit per l'erosió lingüística, és a dir, per la pèrdua de competència o domini en aquesta llengua.

Al vostre article plantejau què passa amb un infant catalanoparlant que creix a Nova York. En canvi, la recerca que hi explicau observa infants russoparlants en un entorn catalanoparlant. Què tenen en comú aquests dos casos i en què es diferencien?

— Tots dos casos ens ajuden a entendre els reptes comuns dels parlants d’herència, independentment de la llengua que parlin. Tant els infants catalanoparlants a Nova York com els russoparlants a Mallorca creixen en un entorn on la llengua familiar és minoritària i han d’utilitzar la llengua majoritària en molts àmbits de la vida quotidiana. Això pot limitar el seu vocabulari i l’ús de la llengua d’herència a contextos més familiars, en detriment de registres més abstractes o especialitzats. La principal diferència és la dimensió de les comunitats lingüístiques: la comunitat russòfona a l’estat espanyol és prou nombrosa per oferir més oportunitats de practicar la llengua, per exemple, en escoles de cap de setmana on els infants poden aprendre a llegir i escriure en rus. En canvi, tot i que la comunitat catalana a Nova York és una de les més grans fora de Catalunya, aquestes oportunitats poden ser més limitades. Una altra diferència important és que, mentre que en el cas de Nova York només hi ha una llengua societària, en el cas de l’entorn catalanoparlant hi ha dues llengües, el català i el castellà. Això fa que el nostre projecte sigui especialment interessant, perquè es tracta d’infants que creixen amb tres llengües.

Quins infants i quines situacions heu estudiat? Què ens permeten afirmar les vostres dades i què no podem generalitzar encara?

— Hem estudiat infants russoparlants que viuen a les Illes Balears i a Catalunya, tant nascuts aquí com arribats durant la infantesa, els anomenats parlants de generació 1,5. Com hem dit abans, és un context especialment interessant perquè hi conviuen tres llengües, el rus en l’àmbit familiar, i dues llengües de la societat,el català i el castellà. Com que és una situació poc estudiada, encara no podem generalitzar els resultats a tots els contextos de llengües d’herència. Tanmateix, hem observat que els infants que tenen el rus com a llengua d’herència incorporen característiques de l’entonació del català en la seva parla. Aquesta influència de la llengua de la societat a la llengua d'herència també s’ha observat en altres aspectes del llenguatge, com la morfologia i la sintaxi, en contextos de bilingüisme. Això apunta que alguns d’aquests patrons podrien anar més enllà del nostre context concret, tot i que caldrà més recerca per confirmar-ho.

Llengua, accent i identitat

Per què us heu fixat en l’entonació? Què pot revelar sobre l’adquisició d’una llengua que potser no es percep tant en el vocabulari i la gramàtica?

— L’entonació és especialment interessant, perquè és un dels primers elements que percebem quan un infant comença a parlar. A diferència del vocabulari o la gramàtica, que poden ser molt acurats fins i tot en parlants que encara tenen un accent diferent, la melodia de la parla sovint revela trets de l’origen lingüístic. A més, l’entonació i la prosòdia semblen especialment sensibles a l’exposició a altres llengües: poden variar abans que els sons concrets de les vocals o les consonants. De fet, fins i tot persones que han crescut parlant una llengua des del naixement poden acabar modificant-ne l’entonació després de viure durant molt de temps en un altre entorn lingüístic. Per això, estudiar la prosòdia ens permet observar aspectes de l’adquisició i del contacte entre llengües que potser no són tan evidents si només ens fixam en el vocabulari o la gramàtica.

Al títol parlau d’una llengua de casa que pot “sonar estrangera”. Qui la pot percebre així i quines conseqüències pot tenir per a la seguretat dels infants quan parlen?

— La percepció de l’accent depèn, en part, de qui escolta. Estudis anteriors amb parlants adults d’herència han demostrat que les persones que han viscut sempre en un entorn monolingüe poden ser més exigents a l’hora de valorar si un accent sona nadiu, mentre que els parlants d’herència acostumen a acceptar una varietat més àmplia d’accents. Així, una llengua que un infant ha après a casa pot sonar estrangera als parlants nadius, fins i tot si és la seva llengua familiar. Això pot tenir conseqüències en la seva confiança: els comentaris desagradables o les burles poden fer que els infants se sentin insegurs i tinguin menys ganes de parlar-la. Per això, és important que les famílies també tinguin cura de com reaccionen davant dels errors. En lloc de corregir constantment, és preferible oferir models correctes de manera natural i respectuosa, per ajudar els infants a mantenir la confiança i les ganes de fer servir la llengua.

Com podem evitar que les diferències respecte del parlar monolingüe es presentin com a mancances o com un senyal que l’infant 'parla malament'?

— Per evitar-ho, cal partir de la idea que no hi ha una única manera correcta de parlar una llengua. De fet, no sempre hi ha diferències entre els parlants d’herència i els monolingües, i, quan n’hi ha, poden reflectir trajectòries d’aprenentatge diferents, no pas mancances. Per això, és important que mestres i logopedes tinguin formació sobre el multilingüisme i coneguin la diversitat de perfils lingüístics, per no confondre les particularitats pròpies d’una experiència bilingüe amb una dificultat del llenguatge. Aquesta formació ajudaria a evitar judicis injustos i a garantir que els infants puguin parlar la seva llengua amb confiança.

La situació del català a Mallorca

Mallorca té un índex migratori molt alt i una realitat lingüística en què conviuen moltes llengües. Alhora, el català és una llengua minoritzada davant el castellà. Com condiciona aquesta doble realitat l'adopció del català com a llengua social?

— Aquesta doble realitat pot condicionar l’adopció del català com a llengua de relació social per part de la població nouvinguda, ja que el castellà massa sovint esdevé la llengua de comunicació compartida entre persones d’orígens lingüístics diversos. A més, les pràctiques d’acomodació lingüística dels catalanoparlants poden reduir les oportunitats d’aprendre i utilitzar el català. Tanmateix, el fet que els nouvinguts es trobin en un entorn en què conviuen una llengua minoritzada, però amb un reconeixement institucional important, i una llengua dominant també pot afavorir la presa de consciència sobre el valor de les llengües pròpies i la importància de mantenir-les i transmetre-les, en lloc d’abandonar-les en favor del castellà. Aquest fenomen es pot relacionar amb l’anomenat 'efecte mirall', pel qual la situació sociolingüística de la societat d’acollida convida els parlants a reflexionar sobre la situació i el valor de les seves pròpies llengües.

El català pot ser alhora llengua d’escolarització i una llengua minoritzada en molts usos socials. Com afecta aquesta situació els infants de famílies migrants que l’aprenen a l’escola? Què els ajuda a incorporar-lo també a la vida quotidiana?

— Per als infants de famílies migrants, aprendre català implica incorporar una llengua més, en un context on també han d’aprendre castellà. Tanmateix, hem observat un fenomen interessant: alguns infants russoparlants que comencen l’escolarització en català tenen aquesta llengua com a segona llengua més forta, per davant del castellà. Això es reflecteix en la transferència lingüística: expressions o construccions del català que els infants traslladen al castellà quan parlen aquesta llengua. És un indici de fins a quin punt el català influeix en el seu repertori lingüístic, fins i tot quan s’expressen en castellà. Perquè el català s’incorpori també a la vida quotidiana, però, no n’hi ha prou amb aprendre’l a l’aula: cal tenir oportunitats de fer-lo servir, relacionar-se amb amics que el parlin i participar en entorns socials on sigui una llengua viva.

Com es pot promoure l’aprenentatge i l’ús del català sense transmetre la idea que les llengües d’origen de les famílies migrants són un obstacle? I com es pode reconèixer aquestes llengües sense perdre de vista la situació de vulnerabilitat del català?

— La clau és formar mestres i logopedes perquè entenguin les diferents realitats del multilingüisme i no percebin les llengües d’origen com un obstacle. La recerca mostra que adquirir bé una llengua proporciona una base important per al desenvolupament cognitiu i per aprendre altres habilitats necessàries a l’escola. En aquest context, el català ha de tenir un paper central com a llengua de l’escola, de cohesió social i de participació en la societat d’acollida, sense que això impliqui renunciar a les llengües familiars. Promoure el català i valorar les llengües d’origen no són objectius contradictoris, sinó complementaris: les llengües poden conviure, desenvolupar funcions diferents i reforçar mútuament els processos d’aprenentatge.

Hi ha el risc que, en una societat plurilingüe com la mallorquina, el castellà es converteixi en la llengua comuna per defecte entre infants de procedències diverses, mentre el català queda més restringit a l’escola o a determinats àmbits?

— És una qüestió que encara no podem respondre amb certesa, perquè es tracta d’una situació sociolingüística relativament nova i encara no disposam de prou dades per saber com evolucionarà. Tanmateix, no creim que aquest escenari sigui inevitable. En una societat plurilingüe com la mallorquina, on conviuen diverses llengües, hi ha més possibilitats de reconèixer i valorar el repertori lingüístic dels infants. Això contrasta amb contextos com el dels Estats Units, on l’anglès té una posició molt dominant i les altres llengües sovint tenen menys presència i reconeixement social. Per tant, pensam que un entorn que valora el plurilingüisme pot afavorir que el català mantingui un espai en la vida quotidiana dels infants, més enllà de l’escola.

Escola, família i transmissió

Què sol canviar quan els infants comencen l’escola i passen moltes hores amb els amics en la llengua majoritària? Quins factors ajuden a mantenir la llengua de casa?

— Quan els infants comencen l’escola, augmenta molt l’exposició a la llengua dominant de la societat: és la llengua de l’aprenentatge i també la que fan servir amb molts dels amics que fan a l’escola. És un patró habitual en contextos lingüístics molt diversos, però no vol dir que hagin de perdre la llengua de casa. Amb prou exposició i suport, poden desenvolupar tant la llengua d’herència com les llengües de l’entorn. La clau és fer servir la llengua d’origen de manera habitual en l’àmbit familiar, amb els pares, els germans i, especialment, els avis. Sovint tenen un paper important en el manteniment de la llengua d’herència, perquè potser no parlen la llengua de la societat on viuen els infants. En aquests casos, la llengua d’origen es converteix en l’única manera que tenen els infants de comunicar-se amb els padrins i de mantenir-hi una relació propera. Així, la necessitat de comunicar-se amb aquesta generació pot esdevenir una motivació molt significativa per continuar fent servir la llengua familiar.

— També hi contribueixen activitats quotidianes com llegir contes, jugar a jocs de taula, mirar la televisió i escoltar la ràdio en aquesta llengua, ja que ofereixen més oportunitats d’exposició i ús. Llegir contes, en particular, és una pràctica molt valuosa: a més d’afavorir el desenvolupament de la lectoescriptura, pot convertir-se en un moment molt especial per compartir en família. Per exemple, llegir un conte abans d’anar a dormir és una rutina que crea vincles afectius, genera records compartits i associa la llengua amb una experiència agradable i propera. D’aquesta manera, la llengua d’herència no només es desenvolupa a través de l’exposició i l’aprenentatge, sinó que també es manté viva en les experiències quotidianes i emocionals de la família.

— Finalment, l’educació formal hi té un paper important: les escoles i les activitats extraescolars en la llengua d’origen permeten desenvolupar-la de manera més sistemàtica, incloses habilitats com llegir i escriure.

Quins efectes pot tenir la pèrdua —total o parcial— d’una llengua d’herència en la comunicació amb la família, el sentiment de pertinença o el benestar dels infants?

— La pèrdua d’una llengua d’herència, especialment si és total, pot tenir conseqüències importants perquè pot comportar la pèrdua d’un vincle amb la família. Com hem comentat, alguns familiars, com els avis, potser no parlen la llengua de la societat on viuen els infants, de manera que la llengua d’herència pot ser l’única via de comunicació amb ells. Mantenir-la afavoreix les relacions intergeneracionals, el sentiment de pertinença i el benestar emocional. De fet, sovint trobam parlants d’herència que, quan són adults, s’apunten a cursos de la seva llengua familiar. Tot i que ja la parlen, senten que els falta domini en alguns àmbits, especialment en la lectura i l’escriptura, i cerquen adquirir aquestes habilitats. Això mostra fins a quin punt la llengua forma part de la seva identitat i com pot existir la necessitat de recuperar o completar un aprenentatge que no han tingut l’oportunitat d'adquirir durant la infància. Per això és important afavorir el manteniment de la llengua d’herència, no només com a eina de comunicació, sinó també com a part de la identitat i de la història personal de cada infant.

Què poden fer les famílies per transmetre una llengua sense convertir-la en una obligació o en una font de pressió? Quin paper hi fan la lectura, les activitats, les amistats i el contacte amb una comunitat de parlants?

— És una molt bona pregunta, perquè moltes famílies se senten frustrades quan veuen que els fills no parlen la seva llengua o que la parlen amb un accent estranger. Aquesta frustració pot generar angoixa i dur els pares a pressionar els infants perquè parlin millor, però aquesta dinàmica pot acabar desmotivant-los i fent que perdin les ganes de continuar aprenent la llengua. Cal tenir present que hi ha emocions molt fortes vinculades a la llengua, la identitat i els vincles familiars. Per això, el nostre consell és transmetre-la de manera natural i evitar corregir constantment. En lloc de dir a un infant que s’ha equivocat, podem repetir el que ha dit amb la forma correcta, oferint-li un model sense fer-lo sentir jutjat. També és important proposar activitats que resultin interessants, com llegir llibres o mirar pel·lícules relacionats amb els seus gustos. Finalment, és fonamental que pugui relacionar-se amb altres infants que parlin aquesta llengua, i si no pot ser presencialment també es pot fer a través de xats en línia. Així, la llengua d’herència no serà només la llengua dels adults de la família, sinó també una eina per fer amistats i compartir interessos amb altres nins i nines. Com més oportunitats tinguin els infants de fer-la servir en contextos diversos i agradables, més fàcil serà que la mantinguin i continuïn desenvolupant-la.

L'escola hauria de fer algun tipus de feina per incloure i validar les llengües d'herència?

— Sí, sens dubte. L’escola pot fer molta feina perquè els infants parlants d’herència, que sovint provenen de famílies migrants, se sentin benvinguts i entenguin que la seva llengua també té valor. Es poden organitzar activitats molt senzilles, com aprendre a dir 'hola' en les llengües que parlen els alumnes, compartir contes i tradicions o donar-los l’oportunitat de presentar algun aspecte de la seva llengua i cultura a la resta de la classe. Són iniciatives bones de fer, però poden transformar significativament l’entorn escolar. A més, permeten que tots els infants aprenguin els uns dels altres i entenguin que la diversitat lingüística és una riquesa. Sobretot, contribueixen a crear un entorn en què els nins i nines no sentin que han de renunciar a una part de la seva identitat per sentir-se acceptats i integrats a l’escola.