Cançons de bres

Hi ha retalls de la memòria que no tenen data exacta. Tornen com una olor, una claror, un moviment repetit, una veu. A sa Pobla, i sobretot a Marjal, molts d’aquests records tenen a veure amb la terra, amb la feina, amb la pols a l’era i amb aquella manera antiga de viure, quan els infants no quedaven separats de la vida dels adults, sinó que hi eren presents, ben a prop, des del primer dia.

Record els infants dins una senalla d’espart, penjada amb una corda a una figuera. No m’ho han contat, ho vaig veure i viure. La senalla quedava alçada del sòl, protegida dels animals, sota l’ombra ampla de l’arbre. La mare feia feina no gaire lluny i, quan tocava, s’acostava, agafava l’infant, l’alletava i després tornava al sementer. La figuera hi posava l’ombra i una mica de fresca; i la senalla, suspesa, devia moure’s lleugerament amb el vent de llevant.

És difícil posar fronteres a costums que durant generacions varen passar d’una família a una altra sense llibres ni instruccions, però sabem que a sa Pobla es feia així. El llibre Un Cuaderno de música folklórica balear, publicat l’any 1961 a València i fet per joves poblers, descrivia aquesta mateixa escena: a l’estiu, quan la feina del camp ocupava tota la família, una senalla gran fermada a una branca de figuera feia de bres, moguda per l’oratge del migdia. I al costat del bres hi havia la veu i unes mans tan aspres com la terra i tan suaus com el cotó.

Aquell món era un món més oral que el nostre. Es cantava mentre es treballava, es repetien tonades apreses sense saber ben bé de qui, i moltes coses passaven de padrines a mares i de mares a filles sense haver estat mai escrites. La cançó no necessitava partitura, n’hi havia prou amb haver-la escoltada. Potser una dona canviava una paraula, n’allargava una altra, hi afegia el nom de l’infant o en repetia un vers fins que el nin aclucava els ulls. Així viuen les cançons populars: canviant una mica cada vegada i sent, alhora, sempre les mateixes.

La cançó de bres és una de les formes més senzilles i més profundes de comunicació humana. Una mare canta a un infant que encara no entén les paraules. Per tant, no li parla exactament amb el significat, sinó amb una altra cosa anterior al significat: el ritme, la repetició, la respiració, la proximitat.

“Noninó, noninó… Vou-veri-vou, vou-veri-vou…”

Són paraules que gairebé no necessiten voler dir res. La força n’és precisament aquesta. Només envolten i calmen. La criatura no sap què significa ‘vou-veri-vou’. Però sap —sense saber que ho sap— qui canta. Reconeix aquella veu que ja havia sentit abans de néixer, el batec que acompanya la veu, l’olor, els braços, la manera com el cos de la mare es mou. La cançó converteix tot això en una sola cosa.

Potser per això les cançons de bres tenen alguna cosa de mantra. Tornen una vegada i una altra a unes poques síl·labes, amb petites variacions, fins que el món sembla fer-se més petit. La casa, la cambra, el bres i la mare. O la figuera, la senalla, la brisa i la veu. Res més. No és només l’infant qui necessita la cançó. La mare també la necessita. Cantar ordena la respiració. Dona un ritme a l’espera. Permet repetir un gest fins que el cansament es fa una mica més suportable. En una societat pagesa, amb jornades llargues i una maternitat que no interrompia la feina, aquella cançó devia ser també un petit espai íntim dins una vida plena d’obligacions.

Federico García Lorca va veure molt bé aquesta altra cara de les cançons de bres. Quan les estudià, li cridà l’atenció que moltes fossin tristes o melangioses. No eren només una veu dolça destinada a dormir una criatura. Darrere aquella veu hi havia també una dona amb cansament, preocupacions, absències i, de vegades, pobresa. La cançó servia per adormir el nin, però també podia convertir-se en un espai en el qual la mare deixava, gairebé sense voler, una part d’ella mateixa. Lorca parlà d’aquella tradició viva que passa d’unes dones a les altres com si les veus antigues continuassin dins elles. És una idea que ajuda a entendre per què algunes cançons de bres són tan tendres i, alhora, tenen una ombra de tristesa, no hi ha contradicció: hi ha vida. L’infant era tot el seu món.

El mateix Cuaderno de música folklórica, diu una cosa molt bella, que la cançó de bres és la primera poesia i la primera música que arriba a l’ànima humana. Pot semblar una frase sentimental, però és exacta. Abans de saber què és un poema, ja hem sentit una cadència, un ritme. Abans de comprendre una història, ja hem après que unes paraules repetides poden consolar.

I també és la primera porta d’entrada a una llengua. L’infant encara no sap què volen dir aquelles paraules, però ja n’aprèn la música, també les vocals obertes, les pauses, les repeticions, la manera particular que té una mare mallorquina de dir “dorm, petitet, noninó” o “Vou verivou, vou verivou, la riera corre, i l’aigua no es mou”.

En aquests versos hi ha el mateix moviment del bres... anar i tornar, una vegada i una altra, sense presses, fins que l’infant s’adorm. La melodia no cerca arribar enlloc, cerca quedar-se. Fer companyia. Repetir-se fins que la respiració del nin es fa lenta i la veu ja gairebé no és una cançó, sinó un murmuri.

Avui continuam tenint infants, ells continuen necessitant contacte, calma, ritme i veu. El que ha canviat és el món que els envolta. Potser cantam menys. Potser hem delegat una part d’aquell silenci i d’aquella música en aparells, pantalles i sons enregistrats. No és qüestió de dir que abans tot era millor, no és això. Les dones d’abans varen conèixer feines duríssimes, maternitat sense descans i vides que no convé idealitzar. Però sí que hi havia una saviesa petita.

D’ençà que va morir ma mare, vaig recuperar emocionalment la casa on vaig tenir el meu bres. Mir el primer pis, aquella habitació ampla i ben ventilada. Em veig, i la veig. Engronsant aquell nadó rosat, el primer fill d’una parella jove i il·lusionada. L’oratge movia la cortina que donava al carrer i ma mare m’engronsava i cantava: “Dormiu, petitet, dormiu…”. Ai, mumare!

Nota: Aquest és l’article número 100 que em publica l’ARA Balears. N’havia de ser un d’especial per bufar-ho.