Què sabem del vot cristià i la seva ideologia?

Molt abans de la primera victòria electoral de Trump, el politòleg estadunidenc William Connolly ja anava avisant del perill de l’aliança creixent entre el cristianisme fonamentalista i el neoliberalisme més ferotge, un matrimoni de conveniència que compartia objectius a través del Tea Party. D’aquell moviment ultraconservador, sorgit el 2009, en naixeria el seu producte més exitós —fins ara— i cridaner: Donald Trump. Connolly sostenia que, per plantar cara a aquest projecte, l’alternativa progressista no podia menystenir l’electorat cristià, com si tots els creients fossin fonamentalistes de dretes. 

Connolly dibuixa dos relats contraposats sobre què significa ser cristià. D’una banda defineix el «cristianisme del ressentiment», construït a partir d’una lectura descontextualitzada i esbiaixada de l’Apocalipsi. Per als adeptes d’aquest relat, la vida és una pel·lícula èpica —i en blanc i negre— de bons contra dolents: ells són els bons, els escollits, i la seva missió consisteix a executar la venjança contra els enemics de Déu, que són tots els qui pensen o viuen diferent, o els vinguts de fora. De l’altra banda, Connolly parla del «cristianisme de la generositat», que brolla del programa de les Benaurances, de les paraules i la personalitat de Jesús de Natzaret, un predicador itinerant, pobre, i clarament fora del sistema. Per als cristians de la generositat, la vida és donar-se i construir un mon més just i igualitari, i no conceben una fe sense obres de solidaritat. Connolly és molt crític amb el cristianisme realment existent, però això no el priva de reconèixer que, de la mateixa manera que els cristians ressentits són un combustible potent per als populismes reaccionaris, els cristians generosos poden ser un estaló rellevant de les opcions progressistes. 

Gairebé vint anys després de la publicació de Capitalism, Christianity, American Style, una de les obres cabdals de Connolly, molts analistes han recuperat les seves tesis per explicar la victòria demòcrata a les eleccions de mig mandat del 3 de novembre. El 2024 el votant llatí, majoritàriament cristià en qualsevol de les seves denominacions, va ser decisiu per dur Trump a la Casa Blanca, seduït per un discurs que apel·lava als seus sentiments i conviccions morals. Dos anys més tard, però, aquest votant està decebut, se sent enganyat, perquè res del que se li va prometre s’ha complert, i en canvi ha patit, en carn pròpia o en el seu entorn, la bogeria repressiva de la policia migratòria, talment una nova Gestapo. 

Els demòcrates han entès que si volien guanyar necessitaven dirigir-se a aquest votant. I ho han fet fugint de la guerra cultural, on els trumpistes sempre guanyen. Els candidats demòcrates s’han centrat en el pa i la sal de les condicions materials de vida d’unes classes mitjanes-baixes i treballadores que han estat les primeres víctimes de la brutalitat de Trump. No han repartit aigua beneïda ni han fet sermons explícitament religiosos, però han aconseguit connectar, discursivament i emocionalment, amb les persones normals i de bona fe que intenten viure des dels manaments evangèlics d’estimar el proïsme, la compassió i la cura dels més vulnerables. La paradoxa és que ha estat amb un relat igualitari de base material, i no amb el discurs postmodern de la diversitat fluïda, quan els demòcrates han impulsat els candidats de l’ala esquerra del partit, i han guanyat el primer senador militant gai, el primer senador musulmà, i la primera governadora negra de la història dels Estats Units.

Res de tot això no és extrapolable a Europa, on les societats són molt més secularitzades que la nord-americana. Però té sentit demanar-se pel comportament del vot cristià en les nostres latituds. També al vell continent l’esquerra torna a posar més l’accent en la justícia social i la lluita per la igualtat en les condicions de la vida material, per davant de les batalles identitàries. I per això, també a Europa té sentit que les opcions progressistes interpel·lin un votant cristià amb qui comparteixen bona part de l’agenda social. 

La sociòloga Mar Griera, de l’Institut de Sociologia de la Religió de la UAB, aporta dades que trenquen esquemes preconcebuts: a Catalunya —de les Illes Balears no hi ha dades, una llàstima— la majoria de la població que es declara catòlica s’ubica ideològicament a l’esquerra. Aquesta una dada desmunta, o com a mínim matisa, una associació massa automàtica entre catolicisme i dreta política. Ara bé, al mateix temps, la immensa majoria de les persones que s’ubiquen a la dreta s’identifiquen com a catòliques. Com s’explica aquesta dualitat? Altra vegada, perquè ens trobam amb els dos relats al·ludits per Connolly. Existeix un catolicisme entès com una identitat política conservadora i tradicionalista, però també hi ha un catolicisme, sens dubte menys sorollós però segur que més nombrós, viscut com una experiència arrelada a l’Evangeli. Els cristians d’aquest relat —els de la generositat, que diu Connolly— tenen connexions importants amb els moviments socials, el voluntariat i les xarxes ciutadanes de base, espais a on l’extrema dreta ho té difícil perquè la gent pensa i comparteix. 

L’extrema dreta utilitza la simbologia religiosa amb una finalitat purament identitària. Però si gratam una mica, la seva exhibició de la creu i de la imagineria catòlica no és devocional sinó idolàtrica, no apel·la a la fe sinó al sentimentalisme, i en termes doctrinals frega la blasfèmia contra el segon manament, que ordena no prendre el nom de Déu en va, és a dir, no manipular-lo en benefici propi o per legitimar un discurs. Si treim la parafernàlia folklòrica religiosa a l’extrema dreta, el que en queda és l’antítesi de la Doctrina Social de l’Església: discursos d’odi contra el diferent, el rebuig a l’acollida i la criminalització dels migrants, l’individualisme extrem, la sacralització de la propietat privada, el negacionisme climàtic, i totes les altres perles que secreta el seu programa de mal de ventre agut. 

Hi ha catòlics que poden sucumbir als cants de sirena de propostes polítiques que nominalment defensen la identitat catòlica. És una temptació comprensible en una època de crisi i inseguretat i amb un retrocés important del cristianisme en la vida pública. Però alerta. També és exigible que contrastin les opcions que es proposen amb l’Evangeli, i que no es deixin seduir pels qui agiten amb més renou els símbols religiosos per fer-ne bandera d’exclusió, mentre reneguen directament del programa de les Benaurances. Al seu torn, l’esquerra no pot donar per fet que el votant cristià ja està perdut i condemnat a triar entre la dreta i l’extrema dreta, perquè, per als creients sincers, la batalla política no es lliura entre creients i ateus, sinó entre un relat que planteja la política com un mur per protegir els propis privilegis, i un altre relat que la concep com l’espai on es construeixen, ves per on, la llibertat, la igualtat i la fraternitat.