Diuen els números del CIS que el tant per cent de persones que van a missa al conjunt d’Espanya no arriba ni al vint per cent del total de la població. A Catalunya, el percentatge cau a menys de la meitat. El nombre de creients és més elevat, ja ho sabem, dels que efectivament després practiquen. Si estem parlant del catolicisme romà, això deu obligar a fer alguna cosa, no deu bastar la simple manifestació retòrica de la fe. Gairebé la meitat de la població es defineix com a atea, agnòstica o indiferent. I potser el més destacable seria saber si al bé comú li interessa més que siguem cristians o no, o si col·lectivament ens anirien millor les coses si hi hagués un acord, d’arrel cristiana, entre tots nosaltres.
La visita del papa Lleó XIV al nostre país serveix per fer-nos moltes preguntes, sobretot veient un altre cop el fervor que desperta un sant Pare, molt per damunt del que pot motivar una estrella del pop o qualsevol altre personatge civil. Tota aquesta passió té un punt d’estridència i de comèdia, fins i tot de lletjor i de posat, i ens obliga a demanar-nos per què sent aparentment tan devots i bones persones vivim en una societat tan desigual, innecessàriament violenta, egoista, intolerant i menyspreadora davant les diferències. I que ens recorda que l’Església ha estat un cau de criminals i de pedòfils, emparats per la cúria, encara, una autoritat que busca més protegir que no col·laborar amb la justícia i posar-se amb les víctimes. No deixa de ser absolutament abominable. Perquè una cosa deu ser la fe i la moralitat, i una altra les obres, i una altra encara deu ser simpatitzar amb una màfia de la pedofília (i del col·leccionisme d’art i de l’especulació immobiliària).
Vaig provar d’escoltar el discurs del papa als polítics, però el primer que vaig pensar és que no s’hauria d’haver produït, o no en la seu de la sobirania popular. Un líder religiós no ha de fer discursos polítics en un recinte parlamentari, perquè no estem a un règim islàmic sinó a una democràcia liberal que ha separat l’estat de l’Església. Evidentment, allà hi va fer política, o va manifestar les seves idees en defensa de la ‘vida humana’, entès això com a crítica a l’avortament i a l’eutanàsia. Però tanmateix ni el papa mateix deu creure el que predica; ja té coll avall que ni aquí ni enlloc tornaran a prohibir l’avortament, i arreu s’implanta el dret a morir dignament, perquè la nostra vida és nostra, i no de Déu o del vicari. Tot plegat fa un tuf bastant llastimós de decadència intel·lectual i política, o de fe que no és autèntica, sinó més aviat una fe en la mateixa fe, o una creença en quan les creences funcionaven. El Sentit és l’enyor del sentit.
Fins i tot el papa sap que Déu és mort i que en el fons viu de la nostàlgia. Qui ha sabut entendre tot això d’una manera admirable és Paolo Sorrentino amb les seves sèries sobre papes: tot se sosté sobre l’esteticisme i la voluntat de creure que la creença encara té una força que ja no pot beure d’enlloc, perquè tots sabem que només té una entitat de comèdia o d’hipocresia culpable.
