Sorprèn que, després de derogar la llei de memòria i reconeixement democràtics, el Govern de les Illes Balears promogui ara la instal·lació del que ha anomenat ‘murs de la dignitat’, uns espais que han de contenir els noms de les víctimes dels bombardejos durant la Guerra Civil a les Balears.
La idea, en si mateixa, no ens sembla malament. Memòries de Menorca fa temps que va defensar la col·locació d’alguna escultura que recordàs els bombardejos i les víctimes. Però qualsevol iniciativa d’aquest tipus hauria d’anar acompanyada d’una explicació que permetés contextualitzar els fets —els estudis històrics els tenim. Perquè recordar noms sense explicar per què aquelles persones van morir corre el risc de convertir la memòria en una simple relació de víctimes deslligada de les causes i de les circumstàncies històriques.
De fet, la voluntat de recordar les víctimes dels bombardejos no és nova. El mateix 1937, a Maó, es van iniciar els treballs per instal·lar un monument “que recuerde a las generaciones venideras la actuación criminal de la aviación facciosa que, en sus ataques a esta población, ha ocasionado muchas víctimas y destruido edificios’”. El monument, però, no es va arribar a erigir, entre altres motius, perquè la situació econòmica va anar empitjorant.
Acabada la guerra a Menorca, el 9 de febrer del 1939, la memòria dels bombardejos fou profundament alterada. De les víctimes civils no se’n va voler parlar, ja que els atacs havien estat efectuats per l’aviació italiana que operava des de Mallorca al servei dels revoltats. En canvi, sí que es va retre homenatge als aviadors italians morts en caure sobre l’illa, els quals reposen avui sota un petit monument situat vora l’obelisc del recinte antic del cementeri de Ciutadella. La memòria, també aleshores, seleccionava què calia recordar i què convenia oblidar.
A l’informe Els bombardejos aeris provinents de les Illes Balears i els bombardejos ocasionats a les Illes Balears. Quart Pla de fosses 2023-2024. Govern de les Illes Balears’ que vam elaborar el company Carlos de Salort i jo mateix —i que ara està en accés obert—, vam poder incorporar documentació inèdita que procedia del treball que durant els darrers set anys hem desenvolupat en arxius militars i municipals. Això ens ha permès sistematitzar, especialment, les operacions aèries efectuades des de Mallorca i les que tingueren Menorca com a objectiu.
No cal reproduir aquí totes les dades de l’informe, però algunes xifres permeten entendre la magnitud del fenomen. La sistematització dels parts i fulls de vol conservats als diferents arxius militars ens va permetre documentar un total de 1.416 atacs —bombardejos o metrallaments— efectuats des de Mallorca, amb una intensitat especialment elevada durant el 1938. Hem localitzat prop de 70 indrets atacats. Barcelona, amb 158 atacs, i València, amb 154, figuren entre les ciutats més castigades.
És impossible establir xifres completament definitives pel que fa a les víctimes i les destrosses, però xerram de milers de morts. Només a Barcelona, les estimacions se situen entre les 2.500 i les 3.000 víctimes mortals; a València superaren les 800. I, és clar, una part molt important d’aquestes morts fou provocada per avions que havien partit de Mallorca.
És aquí on la mateixa iniciativa del Govern planteja una altra pregunta. Si realment es vol recordar les víctimes dels bombardejos i evitar que el seu record quedi únicament en els arxius i en els estudis històrics, per què limitar la mirada a les persones que moriren dins les Illes? Per què no s’ha pensat també en un memorial a Mallorca que recordi els milers de persones que moriren sota les bombes dels avions que sortiren precisament de l’illa? Si volem explicar la història dels bombardejos a les Balears, aquesta realitat també en forma part.
La cronologia, a més, és important. Bona part de les operacions republicanes sobre Mallorca es concentraren en el context de l’expedició de Bayo i la batalla de Mallorca, durant els primers mesos de guerra, en l’intent de les autoritats republicanes de recuperar una illa que havia quedat en mans dels militars revoltats. És a dir, en accions de guerra contra un cop d’estat.
A Menorca succeí pràcticament el contrari: a mesura que avançava el conflicte, els atacs i les operacions aèries s’intensificaren. La nostra recerca ens ha permès, fins i tot, documentar una altra víctima mortal del bombardeig de Ciutadella que no apareix en les xifres de 29 morts que s’han fet públiques aquests dies. Resulta curiós que el mateix Govern que difon aquesta xifra disposi de l’informe on aquesta víctima està documentada.
Però els bombardejos foren molt més que una trentena de morts. A Menorca significaren també l’afectació o destrucció de gairebé 300 edificis i, sobretot, deixaren una empremta profundíssima sobre diverses generacions.
Durant aquests darrers anys hem entrevistat persones que eren infants quan visqueren la guerra i hem recuperat nombrosos testimonis recollits anteriorment. Una part considerable de les històries i anècdotes que ens han explicat estan relacionades amb els bombardejos. Actuaren, en aquest sentit, com a autèntiques càpsules de memòria.
Però el que fixà aquests records no fou únicament la destrucció, sinó sobretot la por: el so de les alarmes, les corredisses cap als soterranis i els refugis, la incertesa sobre on caurien les bombes. L’aviació permetia traslladar la guerra sobre una població civil que fins aleshores havia pogut sentir el front com una realitat relativament llunyana. Els bombardejos es convertiren així en un instrument de guerra psicològica sobre la rereguarda. Les sirenes del terror marcaren la quotidianitat menorquina, les bombes transformaren el paisatge urbà i segaren una trentena de vides.
Tot això fou una constant des del setembre del 1936 fins al mateix 8 de febrer del 1939, quan Maó fou bombardejada poques hores abans de la rendició de l’illa. Reduir aquesta experiència històrica a una enumeració de morts, sense explicar qui bombardejava, des d’on, en quin context i amb quins objectius, ens sembla una manera massa pobra d’abordar el passat. L’anàlisi històrica permet distingir entre causes, contextos i responsabilitats.
Fa poc, el professor David Ginard recordava unes paraules de Josep Massot i Muntaner, que precisament havia estudiat els bombardejos sobre Mallorca molts anys enrere: “per a mi, les víctimes d’un bombardeig són molt respectables, tant si eren d’un costat com de l’altre, però no crec que calgui tributar-los cap honor especial, sinó lamentar els resultats d’una guerra fratricida i fer el possible […] perquè mai es repeteixi un desastre semblant. No et diria el mateix de les persones assassinades en una ‘treta’, que mereixen un record especial”.
La distinció és important. Si qualsevol persona morta durant una guerra passa automàticament a formar part d’una mateixa categoria de ‘víctimes’ desproveïda de context, on situam el límit? Hi incorporam els morts al front? Els morts en accidents? I les víctimes de les epidèmies i de la fam? El problema no és recordar-les. El problema és confondre el record i el dol amb una política pública de memòria que necessàriament hauria d’explicar les causes, les responsabilitats i els diferents tipus de violència.
El perill d’un ús abusiu de la memòria, com advertí Tzvetan Todorov, és precisament acabar banalitzant-la. Perquè totes les morts són terribles, faríem bé de no simplificar-les ni posar-les totes dins el mateix sac. És en les diferències, en els contextos i en els matisos on trobam les explicacions que ens permeten comprendre veritablement la magnitud de la tragèdia.
Per això resulta difícil no veure una contradicció en la política del govern balear. Es deroga una llei de memòria democràtica i, al mateix temps, es promou una memòria de les víctimes dels bombardejos presentada pràcticament sense conflicte polític, sense victimaris i sense gairebé cap explicació sobre les causes de la guerra. És una memòria còmoda, perquè pot quedar buida de contingut polític i històric.
En canvi, a Menorca, el mateix interès institucional no s’ha manifestat envers el Mur de la Memòria que s’instal·larà al cementeri de Maó. Si del que es tracta és de dignitat, hi havia una oportunitat ben evident: dignificar l’espai del cementeri de Maó on resten més d’un centenar de republicans afusellats, durant dècades recordats únicament per una placa que el temps gairebé ha esborrat.
Recordar les víctimes dels bombardejos és necessari. Nosaltres mateixos ho hem defensat. Però recordar-les bé significa explicar també què els va passar, per què els va passar i en quina guerra els va passar. Sense context, la memòria corre el risc de convertir-se en una successió de noms sobre una paret, deslligats dels processos històrics que els convertiren en víctimes. La dignitat no hauria de consistir només a recordar els seus noms, sinó també a explicar la seva història.
