M’encantaria dir-vos que en soc una, d’aquelles persones assertives que diuen el que pensen i fan escoltar la seva veu. No ho soc. Soc d’aquelles que davant un conflicte o una lleu amenaça es fa petita. Això sí, unes hores més tard guany totes les discussions dialectals a la dutxa. M’hauríeu de veure: soc ràpida, amb arguments esmolats i faig valer el meu parer. Fins i tot em puc permetre el luxe d’emprar la ironia, tot elevant la meva posició vers l’adversari. A la dutxa. Sola. Molt trist, tot plegat. Per tant, quan m’encar amb algú, teniu ben segur que ha hagut de ser alguna cosa greu. I això és, precisament, el que m’ha passat aquest estiu.
Per posar-vos en context, hem estat unes setmanes de vacances al nord de Mallorca, a prop de la zona d’on eren els padrins i on estiuejava de petita. La meva nova rutina ha consistit a esperar per veure sortir el sol (avantatge d’un infant que no dorm), anar a la platja a les 9.00 i tornar a les 11.00. I, de manera involuntària, convertir-me en una espècie de Capità Planeta ‘topless’. Ja ho diuen: no tots els herois duen capa; alguns ni tan sols duen la part de dalt del banyador. I si hi ha una cosa que no puc entendre i que cada any duc pitjor és el tema de les dutxes públiques a la platja. Puc comprendre que et dutxis, que t’esbandeixis les algues —moltes, moltíssimes, que hem tingut aquest estiu i que ens han regalat platges buides en ple mes d’agost—, però no que estiguis més d’un minut a la dutxa. Si per mi fos, el botó t’hauria d’enrampar si el toques més d’una vegada; com uns Jocs de la Fam en versió mediterrània. Has vingut a la platja: tant sí com no t’enduràs uns granets d’arena entre els dits. Espòiler: banyar-te les xancletes només empitjorarà la situació, ja que ara ets una esponja amb potes. Si els meus esbufecs i renecs no t’han incomodat, a més d’un bebè en braços que et mira igual de malament que jo, no sé què ho farà. La meva tàctica és senzilla: esper pacientment un torn de dutxa —dos, perquè em sent generosa—, començ a balancejar el pes sobre un peu i l’altre, exhalant cada vegada més fort pel nas. I ja directament pas a l’acció i explic en anglès que a Mallorca no tenim aigua i que hauríem d’anar acabant… La majoria de gent se sorprèn; alguns fan com si la cosa no anés amb ells i d’altres s’encaren. M’encantaria pensar que els molesten a parts iguals: els grans d’arena i la boja que fa topless que els parla en tres idiomes perquè triïn en quin es volen ofendre.
Al concurs de castells d’arena del poble, uns joves umplen poalets amb l’aigua de la dutxa. M’hi acost i els explic que millor agafin aigua de la mar, que més val no tudar aigua clara. Ells, i els seus tres caps més alts que jo, arronsen les espatlles i fan mitja volta. Després, venen els nins petits, seguint l’exemple dels grans, i els ho torn a explicar a l’estil Club Super3. I després ve una mare. UNA MARE local! Així, en majúscules, perquè quedi constància de la gravetat de la qüestió. Li dic que agafi aigua de la mar, que si els deim als nins que no ho facin, hauríem de predicar amb exemple. “A la mar hi ha algues” és la seva resposta. Les meves ganes de matar van en augment i avui no pens esperar a arribar a la dutxa. “És un concurs de castells d’arena. Són algues, no àntrax”, responc. Em felicit per aquest comentari tan perspicaç i en la seva resposta es limita a dir que vagi a renyar els adolescents. Ens enganxam mentre li dic que ells ja ho saben i que em fa força vergonya haver d'esbroncar un adult. La tia comença a escridassar-me i jo, nin en braços, li dic que estic perplexa, que no veu què passa al seu voltant?! Ella insisteix que és el seu dret (legítim, imagin?) i anima els fills a emplenar més poalets, fins que el seu petit li demana que se’n vagin a agafar aigua de la mar. “No, tu faràs el que jo et digui, perquè jo soc l’adulta i he dit que l’agafam d’aquí”. Només diré que cada vegada entenc més Michael Douglas a Un dia de fúria.
La meva figura d’ecovenjadora no hauria d’existir. En un moment en què mig món crema —a més a més, a les portes de casa—, en què el mercuri escala temperatures dignes de Mad Max i amb un futur ombrívol, què feis amb la vostra vida? Els recursos no surten de manera màgica d’un botó, per molt que ens ho hagi semblat durant tots aquests anys. L’aigua és un bé escàs i a hores d’ara no hi ha cap excusa per fer-se el beneit. Llegesc notícies sobre hotels que paguen multes irrisòries mentre pobles sencers umplen cubells per encarar els talls d’aigua; de llacs artificials i festes on neden en l’abundància de qui es pensa que la seva riquesa el mantindrà sa i estalvi, i crec que no acabam d’entendre de què va això. Sí, tots hauríem de sortir de les zones de confort i ajudar a fer-nos millors els uns als altres. Amb tot, les nostres canyetes de paper, tassons reutilitzables i separació de residus no poden dur tot el pes de la lluita climàtica, ni suportar els estralls de l’ecoansietat. Perquè els canvis petits comencen en nosaltres, sí, però no oblidem els llacs artificials, les dones de futbolistes que agafen un jet per anar a comprar xoriç o les corporacions fent orelles de cònsol a un món que ens mostra que ja no pot més.
