L’altre dia tornava per l’ombra i em vaig trobar un jove barbut i despentinat estirat a terra, just davall el meu portal. No sabia si respirava, i no reaccionava a les meves paraules i estímuls.
La veïna de davant, que a vegades veig a la terrassa i amb la qual no havia creuat mitja paraula –potser algun pic, durant la covid-19, quan pareixia que els balcons prenien vida– em va posar en situació. Em va dir que aquest al·lot no estava bé, que l’havia vist fent tombs i que feia estona que estava assegut allà davant, inconscient. Llavors vaig pensar que la cosa anava de veres. Vaig trucar tot d’una als serveis d'Emergències.
I aquí arriba la part menys cinematogràfica de la història. Res de respostes immediates ni d’ambulàncies volant amb les sirenes enceses. Primer, el clàssic contestador automàtic que et fa prémer números com si participassis en un escape room. Després, quan finalment aconsegueixes parlar amb algú, sembla que no t’entenen –potser perquè els parles en la teva llengua; ves a saber quin misteri. Més espera, i més espera, mentre ja t’imagines que allò acabarà convertint-se en una marató. Però, al final, la realitat va ser força millor del que m’esperava. L’ambulància va arribar en uns deu minuts i els professionals van actuar amb molta diligència i eficàcia.
Però no és això el que em va deixar mal cos.
Va ser la gent.
Durant tot aquell temps, la gent continuava passant pel seu costat. No una ni dues persones: un bon grapat. Alguns canviaven de vorera, com si el seu estat fos contagiós. D’altres ni tan sols aixecaven la vista del mòbil –les prioritats, ja se sap. Ningú s’aturava. Ningú li demanava si necessitava ajuda. Era com si aquell jove fos una paperera més del carrer, invisible als ulls de tothom. Jo em deman: hauria passat el mateix si, en lloc d’un jove amb aparença de sensellar, hagués estat un infant, una padrina o un home amb corbata? No ho crec.
Això té un nom: aporofòbia.
L’aporofòbia és el rebuig a les persones pobres. El terme el va encunyar la filòsofa Adela Cortina, combinant ‘áporos’ (‘pobre’) i ‘phóbos’ (por). Però no és només una qüestió de prejudicis. És més profund. El nostre cervell evita allò que incomoda i s’acosta a qui pot aportar alguna cosa. I, a més, aquestes persones ens recorden una veritat incòmoda: que nosaltres també hi podríem acabar. Una mala ratxa, una addicció, una depressió… i ja hi som. A ningú li agrada pensar-ho.
El resultat? Invisibilitat. Humiliació. Gent que deixa de comptar. Un peix que es mossega la coa. I sí, tots sabem què s’hauria de fer: tractar tothom amb dignitat, no jutjar per l’aspecte, no valorar les persones pel que ens poden donar. Fàcil de dir. Difícil de practicar.
Però no ens enganyem: aquest no és només un problema individual, ni una qüestió que depengui exclusivament de la responsabilitat de cadascú. També –i sobretot– és una qüestió política.
M’explic. Hi ha qui actua com si la pobresa desaparegués només pel fet de no veure-la. La recepta és senzilla: treure-la del centre, apartar-la de la vista. Desallotjar, desplaçar i donar el problema per resolt. Però, és clar, la pobresa no desapareix; simplement es desplaça, gairebé sempre cap als barris de sempre.
I les ciutats s’hi adapten. Bancs on no et pots estirar, pinxos, barres metàl·liques… És el que s’anomena arquitectura hostil. Dit d’una altra manera: dissenyar l’espai públic perquè viure-hi –o, més ben dit, sobreviure-hi– sigui cada vegada més difícil per a qui no té una llar. L’objectiu no és resoldre el problema, sinó fer-lo invisible. Com quan, de petits, ens tapàvem els ulls pensant que així desapareixia allò que ens feia por. La diferència és que aquí es fa amb recursos públics. Aquest és el model que defensen el PP i Vox.
I quan aquesta indiferència puja un grau més, passa el que va passar a Xixó. El 26 de novembre del 2022, una persona que dormia al carrer va patir una agressió brutal que els autors van gravar i difondre a les xarxes socials. No per robar. No per venjança. Per humiliació. Perquè sí. Perquè era vulnerable. La viralització del vídeo va propiciar una denúncia ciutadana que va desencadenar en un judici.
La part positiva de tot això –si és que n’hi ha– és que la resposta va ser contundent. La sentència, publicada fa uns pocs mesos, va reconèixer l’aporofòbia com a delicte d’odi. Un precedent important. Perquè deixa clar que això no són casos aïllats: és violència contra qui menys pot defensar-se.
Quan els sanitaris es varen endur aquell jove, jo vaig seguir cap a casa. No sé què se’n va fer. Però sí que sé què em va quedar: la sensació que el problema no és només la pobresa, sinó la nostra capacitat brutal d’acostumar-nos-hi. Perquè una societat no es defineix per com tracta els que triomfen, sinó per com mira –o ignora– els que han quedat enrere. I el dia que passes pel costat d’algú estirat a terra i ni tan sols et planteges si necessita ajuda, potser el problema ja no és només seu.
És nostre.
