El trio d’Eva Fernández es fa gran a l’església del Claustre de Sant Domingo

PalmaL'església del Claustre de Sant Domingo de Pollença va acollir el passat 7 de desembre, un concert d'Eva Fernández en format trio, amb Josep Munar (guitarra) i Enric Fuster (bateria). Tres músics que ja havien compartit camí al disc Yo pregunto (2018), i que tornaren a demostrar una complicitat natural i molt ben afinada.

El concert va avançar amb un equilibri mesurat entre música i paraula. Fernández només explicava allò imprescindible per donar context a les peces, però aquestes breus introduccions ajudaven a seguir el fil emocional del repertori. Cançons com 'La caricia', 'Sola' i 'El que més estimo' parteixen d’experiències personals i reflexions sobre l’autoconeixement i les maneres d’estimar. En el cas de 'Dissimular', va ser clara: parla de la seva dificultat per amagar el que sent. I 'Vete de mi' va aparèixer com un record d’infantesa, vinculat als viatges en cotxe on 'Lágrimas negras' sonava insistentment.

Una de les virtuts més destacables del trio és el control de les intensitats i del tempo. Poden passar d’una suavitat extrema –amb un so que neix de detalls molt petits– a moments de força rotunda que creixen sense perdre precisió. Aquesta modulació contínua feia oblidar per instants que damunt l’escenari només hi havia una veu i un saxo soprano, una guitarra i una bateria capaç d’aparèixer i retirar-se amb exactitud.

El final del concert va arribar amb accent mallorquí: 'Vou veri vou', la cançó de bressol que Fernández va atribuir al compositor Honorat Noguera i Aulí. Tot i l’explicació prèvia, part del públic no la va reconèixer fins que la melodia va acabar d’emergir, provocant un somriure compartit. Un tancament senzill, emotiu i coherent amb el to general de la vetllada.

Una actuació que va deixar clar que, amb intenció, escolta i bona feina, no hi ha música petita.