Lluc Aparicio (segons sa mare, Maria Pau Gil): “No era el més graciós, però tenia alguna sortida bona”

PalmaConegut per molts, desconegut per tantíssims més. Aquest és el resultat del fet que tantes generacions convisquin alhora. El fet, però, és que el protagonista d’avui té gairebé cinquanta mil seguidors a les xarxes socials i és propietari d’una empresa tèxtil. Segur que heu vist algunes de les seves camisetes i dessuadores amb frases com Dont look slim (No miris prim) o Gas pes nas. Si no és el cas, potser heu vist alguns dels seus doblatges còmics a Instagram, vídeos de Uep, on dinam?, menjant a Es Cruce o a Hortella d’en Cotanet. Sempre vesteix una rialla i fa de l’humor una filosofia de vida, però sa mare, Maria Pau Gil, deixa clar de bon principi que de petit, “tampoc és que fos tan graciós”. Parlam de Lluc Aparicio (Sineu, 1992).

És el petit de cinc germans per part de pare. Va començar a caminar molt aviat, a deu mesos i mig; però per parlar, qui ho diria, va tardar una mica més: “Son pare li parlava en castellà, i jo, en mallorquí, i crec que li va costar un poc assimilar-ho”, resol Maria Pau. Així i tot, la imatge que pot suggerir Lluc a través de les xarxes socials (actiu, gaudidor, jocós) està lluny del nin que descriu la mare: “Era molt tranquil, anava a la seva bolla i va ser molt independent ben aviat, tenia tendència a fer les coses a la seva manera. Jugava molt al carrer –a Sineu, on va néixer i créixer– i feia sempre el que li venia de gust”, relata.

Va fer judo molts d’anys, però el petit Lluc gaudia d’anar amb bicicleta o patinet pel poble: “Solia anar amb un grup d’amics molt divertit, i crec que aquest humor també se li va encomanar. Quan tenien set, vuit, nou o deu anys anaven en grupet i es desllomaven de riure. Ell no era el més graciós, però tenia alguna sortida bona”, conta la mare. Devia entrenar-se per ser el Lluc que coneixen els seus seguidors.

Una pel·lícula que va veure mil vegades fou El màgic d’Oz, amb Judy Garland, i quan va ser adolescent va començar a interessar-se pel rap. Maria Pau no sap dir quin artista va marcar el seu fill perquè, ella, amb això del rap no hi estava molt posada: “Record, això sí, que fins i tot cantava i escrivia les seves pròpies lletres. Jo no hi entenia gaire, però ell sí que ho vivia”, fa memòria.

Lluc és graduat en Història de l’Art per la Universitat de les Illes Balears, tot i que abans va començar Filosofia. De nin, però, no va dir que volgués estudiar una cosa o una altra: “No tenia ni cap fília ni cap fòbia per cap assignatura”. Ara bé, d’adolescent va començar-li a créixer dins el pit una passió que avui en dia pot viure amb plenitud: la de les motos. “A disgust meu, li agraden molt les motos. Hi seria tot el dia, damunt la moto. De jove no en va tenir perquè el meu home i jo no n’hem volgut comprar cap mai i no anam de motos. Com tots els adolescents, sempre la va demanar. Però fins que no se la va poder comprar ell, no en va tenir”. I afegeix, mig rient: “Sense el meu permís!”.

Aquesta independència ha caracteritzat Lluc tota la vida, com també una certa discreció: “Mai no ha estat de contar massa coses. Des de ben petit ho ha volgut fer tot tot sol, sense demanar opinió”, conta. La mare encara veu en Lluc el nin que va ser: “És una persona que valora molt la llibertat. A vegades pot ser una mica desorganitzat, però diria que és una cosa que es percep des de l’exterior, ell ho té tot arreglat dins el cap”. Quan fa una cosa que li agrada, s’hi involucra molt i s’ho treballa. I, sobretot, Maria Pau en destaca: “És una bona persona. De jove ja es veia, i crec que amb els anys s’ha acabat veient. Estic orgullosa d’ell perquè d’un fill, el que esperes, és que sigui bona persona”.