Com era, Miquel Oliver, segons sa mare: “Tan tranquil com ell no n’hi ha hagut cap altre”

PalmaVa fer el servei militar amb poc entusiasme. Estudià Informàtica de sistemes a la UIB. A 15 anys es va aficionar al vòlei amb tanta intensitat que, quan ja vivia a Palma, tornava a Manacor un dia a la setmana per entrenar. A només catorze mesos ja xerrava amb claredat. No era d’aquells infants que s’embullen amb la llengua de pedaç: ràpidament desenvolupà la capacitat d’expressar-se amb precisió. Ho conta Joana Gomila, mare del batle de Manacor, Miquel Oliver Gomila. Costa treure-li paraules, a Joana. Al final de la conversa en desvetlla el perquè: “Una mare, dels fills, sempre en parla bé. Què n’hem de dir, si no? I jo… no només vull tirar-li floretes”. N’hi haurà alguna, però tampoc tantes.

Miquel Oliver va néixer a Manacor l’any que Las Grecas varen treure l’àlbum Gipsy Rock, que inclou l’èxit ‘Te estoy amando locamente’, i Los Diablos cantaven ‘Acalorado’. Era el 1974. Joana estrenava maternitat amb Miquel, que fou el que s’anomena un ‘nin trampa’ (perquè és tan bo de dur que a tothom li pugen per la panxa unes curioses ganes de tenir-ne): “Va ser un nin tranquil i observador que mai no va donar gaire guerra. Tan tranquil com ell no n’hi ha hagut cap altre. Era dormidor, poc plorador i amb una calma que el distingia”.

Com que quan tenia un any i mig va arribar el seu germà Toni, Miquel començà ben prest l’escola, a Sant Francesc de Manacor. Després continuà al Simó Ballester, i Joana diu que no li feia gens de peresa anar a escola: “Tot el contrari. Feia la feina que li manaven i mai no l’havies de pregar”, recorda. De petit ja mostrava una clara inclinació per “fer de manetes”: “Passava hores muntant i desmuntant aparells, provant cables i bombetes, i arreglant, o espenyant, qualsevol objecte que li caigués a les mans. També li agradava dibuixar i pintar”, conta Joana, que per resumir diu que “amb no-res s’entretenia”. La mare encara guarda un caixonet ple de cables, eines i pecetes amb què Miquel passava el temps de petit.

Un lloc on li encantava passar les hores era a la finca familiar, a Son Macià: hi passava capvespres sencers observant i perseguint animalons i ocells. “Els coneixia tots, els cants dels ocells”, recorda. Fins i tot insistia al seu padrí i a son pare perquè mantinguessin la garriga neta quan se’n descuidaven. I, com qualsevol al·lot, també li agradava jugar al carrer amb els amics al que fos, tot i que passava més gust que els amics anassin a ca seva a jugar amb “cosetes”.

Quan ha de respondre si en algun moment Miquel va mostrar interès per la política, Joana diu tot d’una que a casa “mai s’ha parlat de política” i que quan va dir que seria regidor, “va ser una gran sorpresa”. No obstant això, destaca el gran sentit de la justícia que sempre ha tingut Miquel i les ganes d’ajudar els altres. Per explicar-ho, conta una anècdota: “Això ell no m’ho va contar mai, li vaig haver de demanar jo si era vera. Quan tenia 16 o 17 anys, circulava amb el seu Vespino per Manacor i va veure un grup de joves al voltant d’un home. Pensava que li pegaven, i no s’ho va pensar dues vegades: va aturar el vehicle per intervenir-hi. Però la situació no era la que semblava: aquells al·lots ajudaven l’home, que estava malalt i patia algun tipus d’atac. El gest del meu fill mostra el seu impuls d’ajudar davant una possible injustícia, fins i tot assumint un risc”.

Joana admet que no és fàcil tenir un fill polític: “M’hauria estimat més que no s’hi ficàs”, confessa. Però el sentiment que predomina és l’orgull. “Els meus fills són responsables. Què més puc demanar?”. Sap, però, que l’exposició pública té un preu: les crítiques de gent que no sap com són realment. “Això és el que em fa mal”, afirma.