“El meu pare va ser molt més que algú que es va suïcidar”

PalmaUna telefonada va anunciar el 7 de gener del 2001 a Marta Balcells que el seu pare havia mort. No li’n varen dir la causa. Tenia 55 anys i problemes de cor. Ella va inferir que havia patit un infart fulminant. Va volar de Palma a Barcelona. En arribar a la casa familiar, va notar un ambient molt estrany. “La gent em mirava d’una manera rara. Vaig pensar que podia ser per l’impacte de la mort, però no em quadrava”, rememora. Una cosina la va apartar i li va contar que el seu pare s’havia suïcidat. “Recordo aquests dies com una cosa brutal, molt impactant. La situació era caòtica perquè no podíem veure’n el cos ni organitzar-ne l’enterrament, perquè depeníem de les diligències forenses. Era molt dolorós pensar en el que havia fet, però també necessites entendre-ho”.

Com Marta, centenars de persones han hagut d’afrontar el dol per la mort d’un ésser estimat per suïcidi. Des del punt de vista de la psicologia, se’ls considera supervivents. Al dolor complex de la pèrdua, hi sumen preguntes sense resposta, sentiments de culpa i un silenci que apuntala el tabú social. En aquest sentit, la Conselleria de Salut –en col·laboració amb Creu Roja– ha posat en marxa un servei de suport als supervivents que preveu atendre 450 persones en els pròxims dos anys mitjançant grups d’ajuda mútua, tallers i sessions d’orientació. L’objectiu és minimitzar les conseqüències emocionals, socials i comunitàries de la conducta suïcida.

Fa 25 anys, Marta no va disposar d’aquesta mena de recursos. De fet, el primer programa d’atenció i prevenció del suïcidi a les Balears no es va crear fins al 2015. “Les dades ja eren alarmants, però el tabú tan potent ha fet que la prevenció s’hagi retardat. Abans, no existia ni formació específica per als professionals”, rememora la cap de servei de Coordinació i Planificació de Salut Mental del Govern, Lola Gabaldón, que va formar part com a treballadora social d’aquest programa pioner a l’Hospital d’Inca.

Biaix de gènere

El 2024, 98 persones es varen llevar la vida a les Balears: 77 homes i 21 dones. El biaix de gènere s’explica perquè ells utilitzen “mètodes més letals, amb menys possibilitat de rescat”. Elles, no obstant això, n’acumulen més intents i demanen ajuda amb més freqüència. L’edat mitjana dels morts ronda els 48 anys, associada a “canvis vitals com ara crisis laborals, problemes econòmics o ruptures de parella”.

Més enllà de les dades fredes, necessàries per treballar la prevenció, Gabaldón insisteix que el suïcidi és multicausal. Obeeix a un conjunt de factors de risc i situacions –predisposició genètica, situació socioeconòmica i familiar– i ha de combatre’s enderrocant mites com el de l’efecte crida. “Parlar sobre el suïcidi no provoca més suïcidis. És com pensar que si el teu metge et demana si beus o fumes, en sortir de la consulta et posaràs a beure o a fumar”.

De fet, recomana als facultatius que, després d’un abordatge progressiu sobre com es troba el pacient, facin “la pregunta clau”: “Has pensat alguna vegada a suïcidar-te?”. “Molts professionals l’eviten pel pes dels mites, i tots hem de reflexionar sobre què tenim amb aquesta paraula i no perdre de vista que qui pateix no pensa a fer-se mal de manera genèrica: està pensant en el seu suïcidi. És un procés: primer n’apareix la idea, després la persona comença a estructurar com, on i quan. Si a la meitat d’aquest procés troba un lloc on parlar-ne i rebre ajuda, pot aturar-se. Hem de generar espais segurs sense judici”, assevera.

Dies abans de la mort del seu pare, Marta va parlar-hi per telèfon. “Va ser una telefonada molt profunda”, recorda emocionada. Li va dir que l’estimava. Ella també a ell, però va intuir que alguna cosa no anava bé. “Vaig notar una cosa estranya i em vaig preocupar”, reconeix. El 7 de gener, la confirmació.

“Jo necessitava respostes i no les tenia. Al principi tot és confusió. Sents ràbia. Et demanes una vegada i una altra per què i t’assalta el sentiment de culpa. Jo tenia els bitllets comprats per anar a veure’l, per què no em va esperar? Després entens que aquella cridada havia estat un comiat. Jo estava destrossada i em vaig aïllar. Sentia tant de dolor que pensava que, si ho explicava, faria mal als altres. La gent no sabia què dir-me i jo tampoc volia explicar-ho. Recordo anar a treballar i dir que tenia al·lèrgia, quan en realitat no podia parar de plorar”, confessa.

Es va refugiar en la seva parella i en un parell de companys amb experiència en situacions similars. “Els que havien passat pel mateix van ser els que més em van ajudar. Vaig tenir una conversa amb una companya que va ser un punt d’inflexió. Va ser molt honesta. Em va dir que aquesta ferida sempre estaria amb mi, que a vegades s’obriria, però que podria continuar vivint. És completament cert”, afegeix.

Primera causa de mort externa

El suïcidi és la primera causa de mort externa, és a dir no causada per malaltia, a Espanya. El 2023 varen morir-hi 4.116 persones, més d’onze al dia. Cadascuna d’aquestes morts deixa un impacte profund en l’entorn pròxim: els experts estimen que entre sis i deu persones –familiars, amics, companys i afins– es veuen afectades per cada suïcidi. Espanya va aprovar-ne el 2025 el primer pla estatal específic per a la prevenció, una estratègia estatal que cerca coordinar la resposta sanitària i social davant un dels principals problemes de salut pública. Les Balears tenen una taxa de 7,1 suïcidis per cada 100.000 habitants, lleugerament inferior a la mitjana de l’Estat, situada en 8,5. A més, els hospitals de les Illes varen atendre més de 1.500 urgències per ideació o intent de suïcidi el 2024, més de 300 de les quals eren a menors.

Desesperança

Més enllà de les possibles causes sobre per què algú decideix llevar-se la vida, “darrere hi ha una persona que pateix moltíssim i no vol morir, sinó deixar de patir”, segons l’experta Lola Gabaldón. Entre tots els factors de risc, n’assenyala dos de capitals: “La ruptura de vincles, sentir que ets una càrrega per als altres i la desesperança, la sensació que res no canviarà”. Aquest sofriment es percep com a “infinit i insuportable” i només quan la persona troba una mínima possibilitat d’alleujament o suport “pot començar a sortir d’aquest lloc”.

Gabaldón adverteix sobre l’ús de “frases benintencionades” com ‘pensa en els teus fills o la teva família’ perquè, “lluny d’ajudar, poden augmentar la culpa i la sensació d’inutilitat”. “No hem de jutjar. El que per a una persona pot semblar insignificant, una altra pot percebre-ho com a demolidor”, afegeix.

El suïcidi, apunta l’experta, entronca amb una societat marcada per l’auge de l’individualisme i la pèrdua del teixit comunitari. Els vincles s’afebleixen i, en aquest context, la solitud i l’aïllament actuen com a disparadors de les conductes suïcides. I l’estigma continua arrelat des d’un punt de vista cultural i religiós. Fins fa unes dècades, per exemple, s’enterraven els suïcides fora de la tanca del cementeri.

Canviar de vorera

“Hi ha supervivents que no poden parlar del tema ni amb les seves famílies, perquè se silencia. Tot s’esquerda. Passa en entorns petits, en pobles on la gent canvia de vorera per no haver de demanar quan n’hi hauria prou de dir ‘com estàs?’. Silenciar-ho té un efecte en l’altra persona: augmenta la vergonya i la culpa. Impedeix viure el dol obertament”, explica.

Sobre aquest silenci, Gabaldón adverteix que “és probable que hi hagi més suïcidis dels que reflecteixen les xifres”, perquè en queden fora els que acaben registrats com a accidents o morts sospitoses. D’aquí la necessitat de protocol·litzar autòpsies psicològiques o estudis epidemiològics “més profunds”.

Per a Marta, el silenci fa temps que va deixar de ser una opció. Per això remarca la necessitat de l’empatia i l’honestedat. A ella, la teràpia li ha servit per conèixer-se i reconstruir una imatge completa de qui li va donar la vida: “Quan algú mor així, corres el risc que tota la seva vida quedi reduïda a aquest últim moment. El meu pare va ser molt més que algú que es va suïcidar. Va ser una gran persona, a la qual tothom estimava i que m’estimava moltíssim. Amb el silenci del suïcidi, no silenciam només la mort; també desapareix la persona, com si s’esborrés la seva vida. I això és el que més mal fa. Per això, per mi, és important continuar recordant-lo i mantenir-lo viu en la meva vida i la dels meus fills”.