“Félix és un dur”, així parla el meu fill de 17 anys del seu company d’habitació durant una setmana a l’hospital. Félix és un senyor molt gran que té problemes molt seriosos de cor. Cada vegada que el criden al mòbil, sona ben fort una cançó flamenca i ell s’emprenya si és alguna empresa que vol fer publicitat per enèsima vegada. Hem estat amb ell 24 hores, hem conegut la seva dona, dos dels seus fills, cunyats i altres familiars i hem rigut amb els vídeos del seu net.
A Félix li agrada mirar el programa La ruleta de la suerte, i diu que Pasapalabra ja l’ha cansat. La resta del temps té la televisió de fons, fluixet, com si fos una remor. El meu fill no s’imaginava que enyoraria aquest senyor que li passava iogurts de contraban quan, després de dies sense menjar, aquest cadell meu estava indignat contra el destí que li havia tocat viure. “Com pot ser que estigui desfet per una persona que només he vist una setmana?”, em va dir en sortir de l’hospital amb els ulls plorosos. Són coses de l’amistat, a qui no li importen les diferències d’edat i fa doloroses les absències.
Els matins, quan el meu fill encara dormia i jo havia passat la nit desperta a una butaca incòmoda, veia Félix assegut a la vora del llit, d’esquena a nosaltres. Només mirava per la finestra, quiet. Llavors pensava en la vulnerabilitat, que ens pot agafar en qualsevol moment, desprevinguts o no. No és el mateix ser vulnerables que tenir por, perquè la por paralitza sense concessions.
Vaig tenir temps de parlar amb Félix, que havia vingut a Mallorca des de Còrdova quan era un infant –el seu castellà té accent andalús i el seu català té accent de poble. Va fer feina tota la vida a l’empresa d’aigües d’Alcúdia i havia pogut comprar una casa quan l’habitatge no era un luxe del tot inaccessible.
El meu fill i Félix potser no es varen dedicar a parlar aquests set dies, però varen assolir un estat amistós molt interessant: cadascú ha conviscut amb la presència de l’altre d’una manera natural i còmoda. Quan Fèlix va aconseguir canviar la bata d’hospital per un pijama, el meu fill ho va celebrar –tots dos comparteixen el disgust per la bata. I agafava amb gest nerviós el menjar prohibit que el seu amic li oferia. Em contava les proves que li havien de fer i em demanava pels problemes de cor amb preocupació. Félix li ha ensenyat una cosa important: que l’amistat se’n riu de les diferències entre les persones.
