Devorava jo el darrer tom de la tetralogia Dues amigues d’Elena Ferrante, avançant en la història de Lila i Lenù en el Nàpols dels darrers 50 anys. Davant de la xemeneia, en una casa enmig del camp, de vacances, i pensava que allò s’havia de semblar molt a la felicitat. Em debatia en si tancar el llibre perquè em durés fins a l’endemà o continuar (mai trio la primera opció) quan em varen enviar un WhatsApp exhortant-me a escriure sobre l’encesa de llums de Nadal a Palma. Sense treballar, no havia reparat en què era el dia d’aquest teatre amb polsador, encara que presumia que, tractant-se del PP, hauria tirat la resta en l’escenificació. Als polítics els agrada Nadal, però a la dreta, més. La volen XXL. Sense anar més lluny, el batle de Palma ha anunciat que es gastarà 850.000 euros a renovar la cavalcada. L’honra l’interès per oferir un millor servei a la ciutadania, sobretot quan el populatxo (votants i no votants) prendran els carrers igualment encara que entre les carrosses hi hagi, que sé jo, un autobús de l’EMT amb una estrella damunt. Va passar quan jo era nin i en aquell moment vaig pregar a la meva mare que no tornàs a castigar-me amb aquell espectacle. La il·lusió ha de mantenir uns mínims.
Mentre crepitava el foc, vaig escoltar l’àudio sobre l’encesa de llums: “Estan fent una cosa vergonyosa, que no té res a veure amb Nadal, hi ha gent fent pool dance, res a veure amb els nins. Molt tronat, absurd. Idò, una merda”. Vaig aclarir que no estava de servei i, per tant, m’interessava tant com si s’hagués produït una gran apagada. Bé, una pana el dia de l’encesa sí que hauria tingut la seva gràcia.
Quan va començar aquest desenfrenament nadalenc? Ho ha avançat el Black Friday? Vigo va voler ser Nova York. Màlaga va voler ser Vigo. Sevilla ha volgut ser Màlaga. I Palma no sé en qui es deu estar mirant per mantenir-nos la ciutat vestida de Nadal fins a finals de gener, aprofitant l’attrezzo per a Sant Sebastià. Arribam al dia de la Grossa (no diguem ja al 24) empatxats de llums, menjar, actes socials, nadales i, fins i tot, de queixar-nos de tot l’anterior. En aquest punt, és que pot ser que hagués fins i tot defensat als titellaires que, segons la meva amiga, feien el ridícul al costat del batle. Qualsevol cosa que se surti del previsible serà ben rebuda. I un llibre més sobre Lila i Lenù, més encara.
