Internacional 13/09/2021

Adsel Sparrow: "Tota la meva vida hem estat en guerra al Pròxim Orient"

Va néixer mentre queien les Torres Bessones. Confia que la seva generació millorarà el món

3 min
Els joves nascuts l’11 de setembre o l’endemà han viscut sempre en un país en guerra. Primer va ser la guerra de l’Afganistan i, dos anys després, la de l’Iraq. No entenen gaire el perquè d’aquestes guerres i n’han après molt poc a l’escola. “Sabia que estàvem en guerra, però no gaire més. Tota la meva vida hem estat en guerra al Pròxim Orient. Creia que era una cosa normal”, diu l’Adsel, que confessa que sap molt poc sobre el que està passant ara a l’Afganistan amb la retirada de les tropes nord-americanes. Per això, intenta llegir més sobre el tema per tenir una opinió més informada. “No tinc gaire temps, aquests dies estic molt ocupada amb l’inici del nou curs acadèmic”.
 Tant per als centennials com per als mil·lennials, la resposta del seu país als atacs de l’11 de setembre i la percepció dels fracassos de les guerres de l’Iraq i l’Afganistan tenen un impacte molt important en la seva opinió sobre qüestions de política exterior. No desitgen que el seu país es retiri de la comunitat global, a la qual estan molt connectats, però es mostren escèptics sobre el lideratge dels Estats Units al món.
Dossier 20 anys de l'11-S Desplega
1.
11-S: vint anys de l'atemptat que ens va canviar a tots
2.
L'atac que va commocionar el món, en gràfics
3.
Bin Laden, l'home més buscat del món
4.
Estats Units: Conflicte a fora o a dins
5.
Europa, de la fractura post 11-S a l'emancipació transantlàntica
6.
Al-Qaida, una xarxa global per exportar el terror arreu del planeta
7.
Alexander García, militar que va perdre una cama a l'Afganistan el 2011: "No vull tornar a reviure-ho tot, estic sobrepassat"
8.
Adsel Sparrow: "Tota la meva vida hem estat en guerra al Pròxim Orient"
9.
Nadia Ghulam: "Les imatges dels atemptats les vaig veure molts anys més tard, el 2010, quan ja era a Catalunya"
10.
Robert Riley, excònsol dels EUA a Barcelona: “Mai es va tornar al ritme d’abans de l’11-S”
11.
Michael Lomonaco, xef del restaurant de les Torres Bessones: "Ajudar les famílies de les víctimes em va permetre mirar endavant a la vida"
12.
Phyllis Rodriguez, mare d'una víctima de l'11-S: "El meu compromís amb la no-violència i la reconciliació s’ha aprofundit des del 2001"
13.
El plaer de l’apocalipsi
14.
11-S, l’atac que va redefinir l’experiència de volar
15.
Talibanistan: cercle tancat
16.
Terrorisme salafista: Esperant la pròxima onada
17.
Barcelona i Cambrils: El jihadisme autòcton

Els pares de l’Adsel Sparrow estaven decidits a fer que el seu naixement fos molt especial, un dia meravellós i inoblidable. La nit abans de l’11 de setembre del 2001, mentre miraven Jeopardy, un concurs clàssic de la televisió nord-americana, la mare va trencar aigües i el pare va córrer a buscar la llevadora. Volien que la seva filla naixés a casa. L’endemà al matí, poc després que el primer avió s’estavellés a les Torres Bessones de Nova York, van començar a rebre trucades d’alguns amics i familiars que els van dir que no engeguessin la televisió ni la ràdio i que es concentressin en el part de la criatura. Després d’un petit ensurt, l’Adsel va néixer sana. Tot i que sabien que havia passat alguna cosa greu, els seus pares van evitar llegir o escoltar els mitjans fins tres dies després de l’atac, quan el pare va sortir a comprar al poble i va veure moltes banderes i missatges patriòtics per tot arreu.

L’Adsel va arribar al món la tarda d’aquell dia fatídic per al seu país a St.Albans, una petita ciutat al nord de Vermont. Quan era petita, en el seu aniversari, li molestava i fins i tot disgustava que els mitjans només parlessin del que va passar aquell dia i els milers de persones que hi van perdre la vida. “Volia que el meu aniversari fos un dia especial i bonic, com el de tots els altres nens”, diu aquesta aspirant a mestra i apassionada dels llibres per mitjà de videoconferència des del dormitori de la residència d’estudiants de la seva universitat, Castleton University. I llavors explica quan va entendre la magnitud de la tragèdia.

“Un dia, quan tenia uns 10 anys, era a la biblioteca i vaig agafar un llibre que parlava de l’11-S. Al veure les imatges i llegir sobre els atacs, em vaig posar a plorar sanglotant. Va morir tanta gent… Va ser un moment molt especial que va canviar la meva manera de veure el meu aniversari”, recorda l’Adsel. Encara ara té situacions incòmodes quan diu el dia que va néixer, tot i que ho viu diferent. Amb respecte, però també sense dramatitzar-ho. “Ningú s’oblida del meu aniversari i amb alguns amics fem bromes negres”, diu somrient.

Vint anys després dels atemptats, es mostra entristida per la conjuntura política i social dels Estats Units. “És frustrant veure el país tan dividit. I la pandèmia del covid encara ha empitjorat més les coses”, assegura. Es lamenta que totes les opinions siguin “blanc o negre” i que “les àrees grises” gairebé no existeixin. “Algunes coses, com el racisme, no poden tenir matisos, però m’agradaria que tots ens escoltéssim més els uns als altres”.

Activista amb optimisme

Les últimes eleccions presidencials van ser les primeres en les quals va poder votar. Durant les primàries, va donar suport al senador del seu estat, el demòcrata Bernie Sanders -que finalment va perdre contra l’ara president Joe Biden-, i es va mobilitzar per convèncer amics i conciutadans perquè el votessin. Tot i que ara ja pot votar, sent que la gent no escolta la seva generació, la generació Z o centennials. “Fem moltes tonteries i estem tot el dia mirant el mòbil, fent vídeos a TikTok… Però gaudim del moment. Estem molt connectats, tenim la informació a la punta dels dits i fem sentir amb força la nostra veu i el que pensem”.

L’Adsel creu que els joves de la seva generació són més optimistes que els mil·lennials. “Ells van arribar a l’edat adulta durant la recessió (del 2008) i van viure l’11-S. Tendeixen a tenir una visió del futur més depriment que nosaltres”, explica, i considera que els centennials tenen l’esperança de millorar les coses malgrat la polarització política i la pandèmia actuals.

Viure en un país en guerra

Els joves nascuts l’11 de Setembre o l’endemà han viscut sempre en un país en guerra. Primer va ser la guerra de l’Afganistan i, dos anys després, la de l’Iraq. No entenen gaire el perquè d’aquestes guerres i a l’escola n’han après molt poc. “Sabia que estàvem en guerra, però no gaire més. Tota la meva vida hem estat en guerra al Pròxim Orient. Creia que era una cosa normal”, diu l’Adsel, que confessa que sap molt poc sobre el que està passant ara a l’Afganistan amb la retirada de les tropes nord-americanes. Per això, intenta llegir més sobre el tema per tenir una opinió més informada. “No tinc gaire temps, aquests dies estic molt ocupada amb l’inici del nou curs acadèmic”.

Tant per als centennials com per als mil·lennials, la resposta del seu país als atacs de l’11 de Setembre i la percepció dels fracassos de les guerres de l’Iraq i l’Afganistan tenen un impacte molt important en la seva opinió sobre qüestions de política exterior. No desitgen que el seu país es retiri de la comunitat global, a la qual estan molt connectats, però es mostren escèptics sobre el lideratge dels Estats Units al món.

Dossier 20 anys de l'11-S
Vés a l’ÍNDEX
stats